Com a bon radical que sóc, si de mi depengués, La Muntanya Màgica, monumental novel·la de Thomas Mann, hauria de ser de lectura obligatòria per a qualsevol estudiant amb intenció d’entrar a la universitat sortir-ne amb un títol sota el braç. Per als qui no l’han llegida –probablement una immensa majoria– els faré cinc cèntims. Un ampli grup d’europeus de classe alta s’estan en un luxós sanatori per a tuberculosos als Alps, a principis del segle XX. La trama de la novel·la, malgrat el miler de planes de la majoria de les múltiples edicions, és pràcticament inexistent. Els personatges es coneixen, conversen, passegen, són supervisats per metges, dinen, flirtegen i en bona part dels casos, moren de la malaltia incurable que els va fer entrar. Tot, des de la perspectiva d’un –diguem-ho així– protagonista, un Hans Castorp, una mena d’alter ego de l’autor, el qual visitava la seva dona Katia que va passar allà temporades i que va extreure de la realitat bona part de personatges i situacions.
La qüestió és que la novel·la, que Mann va començar a redactar el 1912 i que no fou publicada fins el 1924, està ambientada a Davos, el poble alpí a Suïssa on, des de 1971 es reuneix el Fòrum Econòmic Mundial. El llibre de l’escriptor alemany sovint ha estat interpretat com a l’avant-sala de l’autodestrucció de l’Europa de la Belle Époque, culminada amb la Primera Guerra Mundial. Una societat farcida d’idealismes, bellesa, cultura i civilització, i que tanmateix sota l’influx d’una malaltia incurable, és capaç d’extingir-se entre els luxes, malgrat la cultura, malgrat la bona entesa entre el microcosmos del sanatori entre persones de les diverses nacionalitats que en poc temps s’estaran matant des de trinxeres oposades. Doncs el Fòrum Social Mundial, coincident en l’espai i la voluntat del luxe, la riquesa i certa atracció per la decadència, ja fa més de cinc dècades que es reuneix per decidir la mena de política econòmica (i la “política sense adjectius”) que ens han dut fins aquesta mena de col·lapse civilitzatori.
El Fòrum Econòmic Mundial és una entitat privada formada per… busquem una expressió… remenadors de cireres globals. Els socis es recluten entre empreses amb una mitjana de facturació de 5.000 milions de dòlars anuals. Dins l’entitat, destaquen especialment les elits financeres i econòmiques mundials, allò que es coneix sota un epígraf més descriptiu de “oligarques”. L’assemblea anual a Davos implica convidar a participar a figures rellevants de tota mena, des de representants polítics (amatents a les ordres que se’ls planteja de manera subtil) fins a líders religiosos, pensadors, o personatges del moment, normalment per vendre les seves idees, o perquè les elits mundials consideren que poden servir d’intermediaris respecte els seus projectes (per posar un exemple, la Greta Tunberg i el seu mil·lenarisme climàtic com a pretext per colar l’Agenda 2030).
En el fons, Davos respon a una estructura de poder molt pròpia de les societats anglosaxones, fonamentades en lògies i fraternitats, que com les molt conegudes de les universitats d’elits nord-americanes, miren d’influir subtilment en les línies polítiques dels governs o col·locar personatges clau en els espais estratègics on es prenen les decisions –Reserva Federal, FMI, Banc Mundial, OCDE, alt funcionariat de les superpotències…–, en el que a la pràctica, com ja ha passat amb la Trilateral, representen un govern paral·lel mundial i que invaliden qualsevol vel·leïtat democràtica.
És així com, des de 1971, les elits econòmiques mundials han conspirat per destruir allò que es va denominar l’esperit del 45: aquell conjunt de polítiques que, en la reconstrucció de la postguerra europea va implicar bastir sistemes de benestar, la reducció de les desigualtats socials, la construcció d’un sistema de resolució multilateral de conflictes i de cooperació internacional –el sistema de Nacions Unides– i un sistema fonamentat en regles mínimament estables i consensuades. I el sistema que es va imposar aleshores (inaugurat aquell mateix any per la substitució del patró or pel dòlar com a divisa internacional impulsada per l’administració Nixon), va consistir en tot el contrari: el neoliberalisme. O, més concretament, l’erosió dels serveis públics, les retallades socials, la liberalització de les economies, la privatització de qualsevol element, fins i tot els més sensibles com la salut, l’educació o el sistema de pensions, la precarietat laboral, les desregulacions econòmiques, financeres o comercials, la supressió de barreres aranzelàries, la “independència” dels bancs centrals (que sostreia el poder econòmic als governs elegits democràticament per traspassar-lo a les grans fortunes i les elits financeres), la promoció de les migracions massives (amb la intenció d’enfonsar els salaris i les proteccions socials dels treballadors occidentals) o l’ús del lliure comerç per desindustrialitzar occident i per tal que els empresaris occidentals poguessin maximitzar al màxim els seus beneficis mitjançant els avantatges competitius. Això va possibilitar allò que en realitat era l’objectiu fonamental: enfonsar la contribució, via impostos progressius, de les grans fortunes mundials. Per posar xifres, el tipus marginal màxim va passar, als Estats Units, del 71% al 37% actual. Ara bé, i segons l’Observatori Fiscal de la UE, allò que els economistes denominen el “tipus efectiu”, és a dir la quantitat que paguen les grans fortunes mundials, gràcies a la desregulació i l’aparició de hòldings i paradisos fiscals és entre el 0 i el 0,5%.
El tema dels impostos, banalitzat absurdament per la ultradreta global, és més transcendent del que podríem pensar. Més enllà de la incomoditat de posar part dels ingressos de cadascú a la caixa comuna per evitar que els trens descarrilin, d’obtenir una educació mínimament adequada o que t’atenguin convenientment quan hom té un problema de salut, empeny a la corresponsabilització tant de qui dona com de qui rep. Els impostos, la càrrega fiscal, recorda al beneficiat pel seu talent, la seva sort (o més normalment, la seva herència) que formem part d’una comunitat, un espai humà que ens lliga en base a una dialèctica de drets i deures. La rebaixa generalitzada dels impostos als rics, perpetrada amb el pretext de potenciar el creixement econòmic, o amb l’esperança religiosa que alguna cosa cauria als més pobres (el famós “trickle down” que prometia Reagan). La realitat estadística, tanmateix, és que mercè a aquest conjunt de polítiques, l’1% més ric s’ha apropiat del 27% del creixement econòmic del darrer mig segle. I l’10% més ric, se n’ha apropiat del 52%. Per cert, que el creixement econòmic ha estat inferior als dels “30 gloriosos” de 1945-1975, amb planificació econòmica, intervencionisme dels estats, salaris elevats, habitatge públic i impostos progressius elevats.
Això ha generat una generació d’ultrarics que, no és que només hagin multiplicat una riquesa que no serien capaços de gastar ni que visquessin mil anys, sinó que els ha desresponsabilitzat de les seves societats, que han vist la majoria social com una nosa, una mena de “subhumans” que no mereixen la seva atenció ni consideració, i encara menys, respecte. Ha creat una generació de personatges egòlatres i irresponsables. Una nova aristocràcia privilegiada exempta de qualsevol contribució a la comunitat, incapaços de la més mínima empatia i acostumats a prescindir de qualsevol límit o control. La manera com s’han gestionat les crisis que ells mateixos han provocat (sobretot mitjançant la financiarització de l’economia, o en altres paraules, a fabricar el fum de l’especulació), una destrucció de les classes mitjanes –el grup social que tradicionalment ha permès l’estabilitat i ordre, i per tant, democràcia– i un ressentiment que alimenta la mala herba de l’autoritarisme. El sistema de (teòric) lliure mercat ha generat mecanismes de, en expressió de Viaviane Forester, horror econòmic fonamentat en plans de rescat, polítiques d’austeritat, retallades, plans draconians de l’estil que ha abocat països com Grècia o l’Argentina a una tercermundialització. Polítiques que es dediquen a destruir serveis (i servidors) públics a partir del que Naomi Klein va descriure amb eficàcia com a “doctrina del xoc”. I que en tot aquest malestar, propietaris dels mitjans de comunicació, xarxes socials o aparells de propaganda ben greixats, busquen bocs expiatoris (els migrants, els treballadors públics…) per eludir les pròpies responsabilitats.
Aquests dies de Davos, la intervenció de Trump i els seus mariatxis ha fet empal·lidir les elits del Fòrum Econòmic. Els seus discursos de “prendrem Groenlàndia, ens quedarem amb Canadà, posarem aranzels a tort i a dret, i us enviarem els ICE a casa vostra” ha fet que, fins i tot la Ursula von der Leyen hagin abandonat algunes de les xerrades fent un cop de porta. Més enllà dels excessos retòrics del personatge, i d’unes accions concretes caracteritzades pel menyspreu profund a les formes més elementals de la diplomàcia, Trump és el fill no desitjat de Davos. Durant dècades, aquesta reunió ha esdevingut una orgia de depravació econòmica, on s’han dissenyat les polítiques que han empès a occident a quedar-se sense indústria, sense poder econòmic, sense cohesió social, sense ordre ni concert. I ara, la imatge d’un president que fa exactament allò que s’ha predicat des de les tribunes de la luxosa estació balneària, malgrat que prescindint de les mínimes regles d’etiqueta i faltant a la necessària hipocresia que caracteritza les elits polítiques i econòmiques, sembla que els treu de polleguera. Trump, per molt que els incomodi, és dels seus.
No ens hauríem de deixar-nos impressionar ni per les cares, ni per les reaccions, ni pels discursos dels pares espirituals del trumpisme. El trumpisme és l’expressió d’un neoliberalisme 2.0. En l’època de les dècades de 1970 i 1980, aquesta doctrina econòmica que ha mostrat la seva toxicitat, es mantenia amb unes formes conservadores. Podies destruir economies de regions senceres mantenint les formes d’un capteniment burgès responsable. Ara les noves generacions fan que el mercat ja no signifiqui necessàriament ni comerç ni finances, sinó que, fins i tot els aspectes més íntims de l’existència exigeixin competitivitat i espectacle. “Ser un empresari de si mateix” és el gran lema, i Trump el seu profeta. No recordo que els primmirats burgesos de la novel·la de Mann, més enllà de converses inacabables i alguns enllitaments clandestins nocturns es dediquessin massa al joc. Amb l’actual deriva del model capitalista occidental, on tot, sobretot la moral, ha quedat desregulada, davant de la falsa indignació dels caps d’estat europeus o comunitaris, només faltava el Capità Renault, a Casablanca, queixant-se, escandalitzat, “en aquest local es juga!”
