El Congo català

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

De sobte, el president de la Generalitat, Léon Degrelle, també conegut pel nom de guerre de Salvador Illa, va acabar a la UCI i els trens de tot Catalunya van deixar de funcionar. El país podia haver quedat astorat i inflamat. Però, al contrari, no va passar res. La nació es troba despolititzada i la gent en general canalitza la seva energia en coses personalment més profitoses o necessàries.

La premissa fonamental que justifica la raó de ser del govern rexista del PSC és la bona gestió. Sense ella, es converteix en un govern irrellevant i inútil per a l’única missió que té: la pacificació i el sotmetiment de Catalunya a Espanya. Tot i que la gestió d’Illa al capdavant del ministeri de sanitat durant la pandèmia ja va ser calamitosa, semblava que la inèrcia i els vents favorables de Madrid empenyerien la fortuna del rexisme català. Fins i tot, com ja vaig explicar, el dia de la investidura d’Illa al parlament els jerarquets del PSC afirmaven, cofois, que governarien durant tres legislatures. En l’arrogància natural dels socialistes, van oblidar que els pesos pesants (i les ments més brillants) del seu partit s’havien passat a Esquerra Republicana i que al PSC només hi havia quedat la morralla i l’unionisme de barriada. Solament cal admirar la profunda incompetència i subnormalitat de Sílvia Panqueque—una senyora que poc abans de ser consellera, quan va perdre les opcions de ser alcaide de Xirona, s’havia plantejat de marxar del PSC i muntar una plataforma municipal d’independents. Ara, amb l’esfondrament de la xarxa de ferrocarrils de Catalunya, la seva incapacitat professional i cinisme il·lustrat han enlluernat la nació sencera i astorat tots els catalanets i catalanetes.

Després tenim els maquinistes de la Renfe. Els infames maquinistes són un dels pilars més importants de l’estructura colonial espanyola a Catalunya i han actuat sempre per perpetuar l’ordre espanyol establert. Són una altra força d’ocupació. Res més. Ni treballadors, ni hòsties: són a la mateixa categoria que la Guàrdia Civil o l’exèrcit espanyol. Per consegüent, han estat un dels actors que sempre ha bloquejat tot canvi a la situació ferroviària catalana. Ara que un dels maquinistes l’ha palmada (no és pas el primer, es pot revisar l’hemeroteca), sembla que de sobte hagin de reconèixer el que tots els catalans sabem: que la nostra xarxa de ferrocarril cau a trossos i que és profundament disfuncional i insegura. Els trens són el cavall de batalla més visible de la metròpoli que espolia i escruixeix la colònia: obertament abandonats, infravalorats i desinvertits, han estat l’arma política preferida de Madrid abans, durant i després del procés. Fa riure, per dir-ho suau, que ara els maquinistes es plantin com s’han plantat i que la premsa de Madrid, per primer cop, hagi reconegut que els ferrocarrils catalans són el que sempre hem dit que són: una calamitat i una trampa mortal.

En la trituradora en la qual Catalunya s’ha convertit d’ençà el 2017, tot això era previsible. Progressem adequadament, vaja.

Si el nostradíssim Léon Degrelle, aka Salvador Illa, vol sobreviure les funestes fonades que el petit país ocupat li fot, ha d’entendre que gestionar la neoautonomia catalana sense fer política és l’anar fent amoral del Heart of Darkness del Congo belga. I sí: com a bona colònia que som, amb Illa al capdavant acabarem com el Congo belga. Semblantment, en tant que màxim exponent del rexisme català, Illa hauria de saber la fi que féu el seu homònim belga (que no homòleg perquè Illa i Degrelle són la mateixa persona en el fons) i sobretot les peripècies que el rexisme va sofrir durant la seva estreta mes ineficient col·laboració amb l’ocupació alemanya de Bèlgica.

Per la seva banda, el catalanet ha renunciat a canviar o a contribuir a la societat on viu. Ha renunciat, breu, a fer política. La viu-viu s’ha instal·lat als cors dels catalans—tots refugiats al mas que cada català porta dins. Els temps presents i el món que contemplem sembla que invitin encara més a aquesta renúncia de l’àgora pública. Com en cada derrota i hora zero dels catalans, la nació va fent al sotapaís i als marges, lluny del poder polític, tot procurant de crear espais de llibertat i prosperitat estrictament personals. Mira que us ho he dit i redit. Ara és tan enlluernador que us encega. En fi.

El processisme, a destemps, ha demanat dimissions. Ui, sí. Ni Illa ni Panqueque, ni els gestors ferroviaris de Renfe i Adif han de dimitir.

No són temps de dimissions.

Illa, Panqueque, el rexisme del PSC, el que queda del Vichy Catalán, les forces d’ocupació… tots ells han de ser abullangats, en la millor tradició catalana.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.