La transformació de la recollida d’escombraries a la ciutat de Girona, fa poc més d’un any, va desfermar el caos. Es va passar d’un sistema de contenidors convencionals, on se separava orgànic, plàstic, paper, vidre i rebuig, a un de “cotenidors intel·ligents”, que només es podien obrir mitjançant una targeta que havies d’anar a buscar a una oficina municipal (on t’havies d’identificar i t’assenyalaven en una llista), amb només tres contenidors: un d’orgànic (que s’obria quatre dies per setmana), un per a elements especials (com bolquers o compreses) que se n’obria 2, i un de “genèric” en què segons el dia, havies de llençar rebuig, plàstic, paper o vidre.

Com era d’esperar –ja s’havia experimentat en altres municipis, molts dels quals van haver de rectificar– l’experiència va resultar un desastre absolut. Primer de tot, no tothom tenia targeta. Amb un cens oficial de 108.000 habitants, alguns responsables municipals em comentaven en base a la identificació de les antenes de línies mòbils, unes 30-40.000 persones no registrades, entre estudiants, expats, immigrants irregulars i altres circumstàncies, sense targeta encara que tants residus com qualsevol. El sistema era mal dissenyat i pitjor executat (a les 9 del matí, el dia del paper, ja no hi havia prou espai, i sovint la recollida no es feia de manera puntual, barrejant una cosa i l’altra, i era evident que, sobretot a l’estiu, quedar-se amb la brossa orgànica o bolquers no era una opció. Molta gent no tenia targeta, o l’oblidava o no li sortia dels nassostenir-la o fer-la servir, de manera que a la pràctica, la gent col·locava les deixalles al costat del contenidor, a la paperera o feia “turisme d’escombraries” en abocadors improvisats als afores de la ciutat.

Amb el temps, les coses no van sinó empitjorar. Davant les queixes, les autoritats municipals no van saber reaccionar, entre el desconcert, la sorpresa i una certa supèrbia. Certament, el contracte de les escombraries, per deu anys, amb clàusules duríssimes que implicava fortes sancions per qualsevol canvi, no va ser responsabilitat seva, sinó de l’administració anterior. Tanmateix, la “pedagogia” que els responsables van encetar, amb les millors intencions, va resultar contraproduent. Van defensar el nou sistema “per la necessitat de complir amb els objectius europeus de reciclatge”, van apel·lar a la consciència ecològica i van contestar de manera matussera a moltes de les preocupacions ciutadanes. Pregunta: què faig si l’orgànica / bolquers fa pudor, marxo uns dies i no puc tenir accés al contenidor fins al cap de quatre dies?; Resposta: es poden dipositar a la nevera…”. Coses com aquesta que en una ciutat petita circulen el més pur estil “si no tenen par que mengin brioix” atribuïda a Maria Antonieta, no van sinó empitjorar el clima.

Resultat: Girona va passar de ser una de les ciutats més netes i endreçades dels Països Catalans a una de les més brutes i desendreçades. Contenidors tancats envoltats de muntanyes de brossa, mobles vells, atuells, matalassos i altres coses van començar a ser més que habituals. Papereres amb bosses plenes de bolquers i amb matèria orgànica a vessar. Al principi, devia ser per necessitat.Al cap d’un temps, hi ha indicis que en el capteniment de molts veïns també hi havia evidències d’una estratègia de protesta / sabotatge, especialment contra un ajuntament de la CUP en el context d’una clara reaccionarització de la població del país.  Finalment, una síndrome imparable de les “finestres trencades”, aquest efecte conegut de l’urbanisme que, quan un espai es deteriora, l’entorn s’enfonsa en el caos i la indisciplina social, i de desvetllar el dimoni de l’incivisme de molta gent que es comportava en una era de netedat per no semblar un transgressor. Ara, la transgressió sembla la norma.

Certament, les autoritats municipals no són enzes i van ser conscients del problema. Han anat rectificant una mica per la porta del darrere. Van començar a recuperar els vells contenidors del vidre. Van ampliar els dies de recollida. Ara ja s’han compromès a recuperar els diversos contenidors per a cada cosa, i sense límit de temps. No s’entén, en canvi, perquè s’hi capfiquen a mantenir les targetes per obrir els contenidors, quan en el fons això representa una eina de control ciutadà imperdonable, especialment per a una formació política que es reclama d’esquerres i que hauria de protegir precisament la privacitat de les persones (a qui li importa a quina hora llenço les escombraries? O quan me’n vaig de viatge?). Com dèiem, la responsabilitat no és pas seva, sinó del consistori anterior, i probablement aquest error ens costarà molt car a la ciutadania (de fet, tenim de les taxes més elevades d’escombraries de tot el Principat). L’incivisme, i també un negatiu protagonisme en les estadístiques del ministeri de l’interior espanyol pel que fa a la multiplicació de delictes (especialment contra la llibertat sexual), ha fet que la ciutat hagi entrat en una dinàmica de degradació molt difícil de controlar i revertir. Evidentment, això no és responsabilitat de l’ajuntament. Lluc Salellas, l’actual batlle, és una persona d’una gran honestedat i competència professional, que com tot batlle català exerceix amb les mans lligades per una administració borbònica fiscalitzadora i que, sens dubte, tindria més marge d’actuació si el sistema de recollida de residus el gestionés en Tony Soprano que l’actual concessionària. Tanmateix, si bé sembla que el percentatge de reciclatge ha passat del 51% al 57%, els guanys són immensament inferiors als mals infringits contra la ciutadania. Al cap i a la fi, els veïns confien que una administració els gestioni un serveis per tenir una vida més simple, no pas per complicar les coses al nivell de preparar unes oposicions a notaria.

Com sempre, aquest ha estat un exemple que se m’ha escapat de les mans. En aquest article volia parlar de com l’ecologisme actual, no pas l’original dedicat a qüestionar el capitalisme i la lògica del mercat, ha esdevingut un nou despotisme hostil a les classes treballadores i a la gent normal. Les bones intencions del reciclatge s’han traduït a complicar la vida de les persones. És més, l’ecologisme polític, organitzat al voltant de partits i entitats diverses, al final han acabat abduïts per una lògica de lobbisme que actua amb gran eficàcia, especialment a Brussel·les. Ja ho diu aquest acudit que fa temps que circula: els xinesos són bons fabricant coses; els nord-americans són bons dissenyant tecnologia; els europeus són bons fent regulacions… I la realitat és que el lobby ecològic ha trinxat completament l’economia europea. Alguns exemples: les regulacions que decreten la defunció del motor tèrmic el 2035. La imposició del vehicle elèctric que la gent no està comprant perquè és car i té importants limitacions logístiques itecnològiques. És cert que el passat desembre han negociat una excepció, l’anomenada “excepció Ferrari”, perquè es permetrà que vehicles de gran luxe puguin continuar consumint combustible sintètic (que costa entre tres i cinc vegades més que el normal). Aquesta és una política fracassada, perquè Europa representa entorn al 17-18% del parc automobilístic mundial. La gent de la meva generació esperava a tenir 18 anys per tenir un cotxe propi, cosa que com a jove donava una gran independència i mobilitat. Les generacions més joves, per contra, sembla que només tenen accés a un patinet elèctric. No m’estranya que la gent estigui emprenyada. Les zones de baixes emissions, a sobre, miren de limitar l’accés de la gent normal a la mobilitat individual (en un moment en què el sistema de transport públic sembla col·lapsar a nivell global). I la resposta popular a tot això és aquest fenomen que se’n diu “havanització”, en el sentit que es perllonga artificialment la vida dels vehicles de vint anys o més, cada vegada més cotitzats, perquè l’accés a vehicles nous elèctrics és inabastable per al 80% de les butxaques. Per cert, en el nostre melic europeu no ens adonem que arreu del món, amb l’excepció d’una Xina i un Japó que no tenen petroli, s’estan abandonant les polítiques d’electrificació i tornen auna benzina més barata que fa deu anys en euros constants. Les exigents normatives europees ens impedeixen importar cotxes, per exemple, de Rússia, que permetrien disposar de vehicles nous a un preu entre 12-18.000 € al canvi, mentre és pràcticament impossible adquirir-ne aquí cap per sota de 25.000 €. Acabo de tornar dels Estats Units i veig que allà els Tesla són una minoria molt minoritària, i tenint en compte el model urbanístics i les necessitats de mobilitat és normal que hagin abandonat qualsevol vel·leïtatd’electrificació. En altres paraules, les polítiques europees al respecte ens empenyen vers un suïcidi assistit.

Suïcidi també ha estat desmantellar les nuclears. No és una opinió pròpia, sinó del canceller alemany Merz. Ho va dir la setmana passada després d’adonar-se com aquella política emblemàtica dels verds s’ha traduït en… un encariment brutal del rebut de la llum. L’abandó de les nuclears va comportar la importació de gas de Rússia; el conflicte d’Ucraïna va obligar a importar-lo d’altres indrets (especialment dels USA), i finalment, a cremar carbó (el més contaminant de tots), davant l’alternativa de pelar-se de fred. Així, el 2024, el kw va ser de 40 ct. (respecte a l’espanyol, 18 ct., o el nord-americà, 17 ct). Això vol dir que molts alemanys no van poder escalfar adequadament casa seva, o que el poder adquisitiu de les famílies va enfonsar-se. I no només això, la indústria alemanys s’ha anat deslocalitzant perquè sovint la factura de l’electricitat és una partida més gran que fins i tot els salaris dels treballadors.

De la mateixa manera que hi va haver un socialisme ideal i un de real, amb l’ecologisme ha passat quelcom de semblant: un de fonamentat en principis morals, i una traducció que fa que puguem parlar d’ecologisme real: aquell que accepta el neoliberalisme i la lògica del mercat, i que s’ha traduït a fer la vida de la majoria més difícil: a substituir el cotxe utilitari com a eina d’independència personal i d’igualació social, al patinet elèctric; de transformar societats industrials amb llocs de feina i oficis manuals amb cert sentit d’orgull… a repartidors d’Uber Eats. De representar una alternativa a un capitalisme despietat, a esdevenir una ideologia mil·lenarista, la principal exponent de les quals és una Greta Thumberg amb seriosos dubtes sobre la seva lucidesa mental; de plantejar el decreixement a defensar una immigració sense límits i l’explosió demogràfica dels no europeus. En el fons, l’ecologisme, vistos els seus resultats, ha acabat mostrant-nos un tarannà profundament reaccionari que implica creixents desigualtats socials, amb restriccions materials per a la majoria, mentre la polarització social avança sense pràcticament oposició. Una ideologia despòtica en què determinats profetes ens perjudiquen “pel nostre bé.”