Fa alguns dies la premsa israeliana es feia ressò d’una mena de plana web –la desconeguda plataforma Barcelonaz– on es recollien i geolocalitzaven 152 establiments, comerços, escoles i entitats vinculades a Israel o a la comunitat jueva de Catalunya, a fi de cridar al boicot, al sabotatge o més enllà. D’aquí només en van parlar les xarxes socials, tanmateix, el fet és, des de qualsevol perspectiva, especialment moral, una aberració que ens fa pensar en la “nit dels vidres trencats” –la Reichskristallnacht–. L’obsessió d’alguns espais polítics per Israel i els jueus crec que ja ha travessat el llindar de la patologia. Tanmateix, si fem l’esforç de mirar-ho des d’una certa distància emocional, ens hauríem de preguntar perquè Catalunya sembla l’epicentre europeu de l’antisemitisme, especialment quan aquest havia estat tradicionalment irrellevant.
No cal tenir una gran imaginació per concloure que no hi ha res de casual, sinó que ens trobem amb maniobres orquestrades i actes llargament planificats. Ho va afirmar obertament l’exministre de Foment Iñigo de la Serna, poques setmanes abans del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 quan va anunciar “que passarien coses” per sabotejar la independència del nostre país. I una de les coses que hem vist és com amplis espais polítics de l’independentisme han estat infiltrats. Molt especialment l’esquerra independentista, com els escàndols que ha destapat La Directa, identificant amb noms i cognoms, policies i agents diversos que han acabat formant part de col·lectius i espais, i que feien servir la típica estratègia del KGB d’allitar-se amb activistes honestos per extreure’n informació o manipular-los. Probablement, d’aquests “agents Romeu” han enganxat els més inexperts i destapat la punxa de l’iceberg i han obviat els qui han aconseguit infiltrar-se en esferes més estratègiques, amb capacitat de maniobrar en l’orientació política del moviment. Intentar convertir Catalunya en la capital de l’antisemitisme europeu constitueix una clara maniobra de desestabilització i descrèdit del moviment independentista del nostre país i avortar qualsevol possibilitat de guanyar complicitats diplomàtiques amb un Jerusalem que té una tradicional mala relació amb Madrid, i que sabria com aprofitar, per als seus interessos, una independència catalana.
Certament, és molt estrany que, mentre encara durava l’atac de Hamàs del 7 d’octubre i Israel no havia iniciat encara cap acció militar, ja s’estaven convocant mobilitzacions al Jardinet de Gràcia. Tampoc no crec que l’organització de la flotilla des de Barcelona sigui una casualitat. La maniobra de les clavegueres de l’Estat ha estat tan exitosa com la desactivació dels partits independentistes –molt especialment ERC– o la reconversió dels antigament prestigiosos informatius de TV3 en un fulletó a mitges entre el sensacionalisme i la propaganda. Res no és casual, i no cal ser un gran expert en afers internacionals. Només cal tenir una mica de memòria històrica de la guerra freda o freqüentar les sempre didàctiques novel·les de John Lecarré.
Aquests dies, les accions de l’administració nord-americana han marcat un canvi radical a l’hora d’entendre l’ordre internacional i la geopolítica. Sembla que el 2025 i 2026 (de moment) serà considerat pels historiadors com a la fi de l’era de les Nacions Unides i les seves bones intencions de posar ordre i pau en les relacions internacionals. I dic bones intencions, perquè en la lletra petita de la història, les grans institucions creades el 1945 van fracassar estrepitosament. Malgrat les seves benintencionades resolucions, no van impedir una brutal violència en els processos de descolonització, ni conflictes internacionals com els de Corea, ni neteges ètniques, crims contra la humanitat, i pitjor encara, tampoc no van ser capaços de regular els processos d’autodeterminació per evitar sang, repressió i opressió nacional. No ens trobem, doncs, en una nova era d’unilateralitat: La URSS i Rússia van envair Polònia, la RDA, Hongria, Txecoslovàquia, Txetxènia o Geòrgia. Estats Units van posar i treure presidents arreu de Llatinoamèrica, amb “Escoles de les Amèriques”, on feien cursets de tortura pràctica a militars argentins, xilens o bolivians. Tampoc no els va recar intervenir directament a Panamà o l’illa de Grenada. Turquia té ocupat Xipre i territoris kurds de nominal sobirania siriana. Azerbajan va fer una neteja ètnica brutal el 2023, Birmània ha comès un greu genocidi contra els rohingyes el 2018 i les petromonarquies financen i organitzen el gijadisme global, amb milions de morts com a conseqüència i Espanya va enviar a reprimir violentament els catalans quan pretenien exercir un dret reconegut a la Carta de les Nacions Unides.
No hi ha un retorn a la diplomàcia de les canoneres. Aquestes prenen avui altres formes –normalment l’extorsió econòmica, sobretot mercè a la inestimable col·laboració del FMI, el Banc Mundial, Davos o l’OCDE–. El que ens trobem és un canvi radical en les aliances polítiques i ens antics equilibris geopolítics. Estats Units vol recuperar el control de Llatinoamèrica, com passava abans de la dècada de 1990. Europa és ja irrellevant, i voldria incloure Rússia dins la UE per desfer l’aliança amb la Xina i els BRICS. La seva prioritat és el Pacífic perquè és allà on hi ha els negocis; i l’Àrtic, per explotar nous recursos naturals i controlar les noves probables rutes comercials. A Trump no se li pot retreure la sinceritat. Ho diu tot clarament a les 29 planes del document sobre estratègia de seguretat nacional que es va fer públic el passat desembre, i que sembla tan sintètic, sistemàtic i pedagògic com un catàleg de l’IKEA per muntar un nou ordre mundial que giri al voltant de Washington, o més específicament, Mar-a-Lago.
I Espanya? I Europa?: llàgrimes de cocodril! Brussel·les i Berlín van decidir fer petar la Unió Europea amb els plans de rescat que van destruir països sencers com Grècia, Xipre, Itàlia, Portugal o la mateixa Espanya, i les seves reformes draconianes que van desmantellar els serveis públics, les seves economies i que van condemnar la generació més jove a una era de precarietat de salaris baixos i habitatge inassequible. O quan va decidir adoptar esguerros com l’Agenda 2030 a la manera de catecisme, mentre les societat europees s’anaven enfonsant en les desigualtats, l’especulació immobiliària, les regulacions kafkianes i l’empobriment generalitzat i una globalització que ha deixat irreconeixibles els barris. I Espanya va reprimir implacablement, unilateralment, mitjançant la violència i un sistema judicial prêt-à-porter destinat a exercir una repressió sistèmica contra una ciutadania catalana que s’havia cregut allò de la democràcia i els principis il·lustrats de l’autodeterminació pacífica.
I Catalunya? En aquesta incertesa d’un nou ordre mundial encara per definir, ha de jugar a totes les bandes que calgui. Certament, les polítiques de Trump, que s’afegeixen amb l’unilateralisme de Putin o l’emergència de la Xina com a superpotència ha de jugar a tantes bandes com sigui possible. La política i les aliances internacionals no van de moral, sinó de saber definir els teus interessos i utilitzar les estratègies que siguin útils. Si cal establir relacions amb el dimoni pelut, ja cal anar enviant whatsapps a l’infern. Al cap i a la fi, que em diguin les diferències entre Trump i el Borbó, o que busquin matisos entre l’agressivitat verbal del MAGA i la de Vox, el PP, o els barons socialistes. Catalunya ha de buscar la seva independència, és a dir, la seva supervivència com a nació, i ens hem de guiar per l’interès, no pas per miratges morals als quals semblen addictes els nostres partits i entitats. Participar de l’Akelarre anti-Israel ha estat una maniobra dirigida pels nostres enemics per mirar de tallar llaços amb potencials aliats. Això no vol dir combregar amb el que fa Jerusalem, sinó que si volem exercir com una nació hem de saber distingir entre interessos geopolítics legítims (la sobirania) i accions concretes moralment discutibles (l’ocupació d’una Palestina que ja sabem que dóna suport als nostres enemics). En un moment en què la política de les noves potències mundials en un món multipolar buscarà la divisió d’Europa, cal entendre que de la crisi també se’n poden obrir oportunitats. Pequín, Washington, Moscou i altres, amb diplomàtics que saben què passa a Barcelona, ben segur tenen plans de contingència per utilitzar-nos i manipular-nos per als seus interessos particulars (no pas perquè els caiem bé o siguin entusiastes de la nostra causa). I ho poden fer perquè saben que Catalunya és el punt feble d’Espanya i una Europa que, pixant-se damunt els seus principis retòrics de ciutadania i valors liberals, ens van deixar tirats i se’n foten de les nostres necessitats de supervivència nacional. Així és la política internacional, almenys, des de Ramsès II. La nostra obligació és ser-ne conscients i mirar d’aprofitar-nos-en.
