A finals de desembre, amb 91 anys, Brigitte Bardot, un dels mites francesos i universals va morir. Actriu, ballarina, cantant, activista, i sobretot una dona amb caràcter fort i amb una irrefrenable tendència a expressar les seves opinions sense filtres ni càlculs, també en la seva desaparició ha propiciat reaccions tan polaritzades entre les opinions publicades occidentals.

Amb la meva formació d’historiador, sempre he estat partidari de valorar els personatges d’acord amb el context i la trajectòria en el seu conjunt. En les necrològiques es tendeix a exagerar mèrits, tanmateix en una era de revisionismes sobrevinguts i anacrònics (avaluar els personatges del passat amb les categories morals del moment), s’ha posat de moda condemnar sense dret a rèplica. I Bardot, que no deixava mai ningú indiferent, ni en la seva professió, ni en la seva vida privada, i encara menys en les seves declaracions públiques, sembla el millor exemple que simbolitza aquesta mena de guerra civil de baixa intensitat en què les velles categories relativament objectivables sobre la correcció i la incorrecció, han deixat pas a doctrinarismes subjectivistes en què els sentiments ofesos d’algú pesen més que els fets en si mateix o la complexitat del personatge.

Si hagués de resumir en poques paraules la vida d’aquesta parisenca nascuda el 1934 és que es va tractar d’una dona lliure i valenta, que va fer el que va voler, com va voler i quan va voler. La seva banda sonora podria ser el “perquè vull” d’aquella mítica cançó d’Ovidi Montllor. I la cosa té mèrit. Per molt que vingués de família benestant, ser dona a França durant els seus primers anys no va ser gens fàcil. El vot femení no va ser legal fins el 1945 i l’avortament fins el 1975. La societat francesa, fins al tall històric de 1968 era profundament conservadora i restrictiva respecte al comportament femení. També va desafiar al seu autoritari pare, catòlic practicant i escandalitzat davant la possibilitat de la carrera d’actriu i model de la seva filla. Aquest desafiament constant a l’establishment va ser constant. Literalment, BB, més enllà dels seus diversos casaments i divorcis, o d’un fill de qui es va desentendre, va tenir tots els amants que es va proposar, imposant sempre les seves condicions, sense donar explicacions ni opinió a ningú. Sense queixes, sense escenes, sense penediments.

Precisament aquesta imatge de dona poderosa, forta, independent, la va portar a ser el model, entre 1969-1972 de la Marianne, l’encarnació simbòlica de la République que apareixia des dels segells de correus fins als logos dels documents oficials, passant pels retrats i estàtues que s’exhibien als ajuntaments del país veí. 

La seva personalitat, la sensació de tenir-ho tot controlat, fins i tot es va expressar en la manera de com va abandonar el món de l’espectacle, a 40 anys, i a dedicar-se a allò que la motivava: la defensa dels animals davant la violència i el maltractament. Això, per descomptat, i com veurem, la farà generar conflictes amb els caçadors, amb els taurins, i finalment, amb els musulmans.

Evidentment, algú com ella, gens acostumada a demanar permís per pensar o parlar, la portava a expressar els seus parers, tant en declaracions com en escrits, cartes públiques o les seves memòries. I no li importava en absolut si ofenia algú ni les conseqüències de les seves paraules. I és aquí on comencen les polèmiques, especialment en els darrers anys, quan la crítica, primer al sacrifici ritual musulmà de la festa del xai (el qual, com argumentava Bardot, va en contra de la mateixa legislació francesa que exigeix atordir els animals abans que els matin), i posteriorment, perquè veia en les pràctiques i creences islàmiques una amenaça a les llibertats de França, de les dones i a la seva identitat. Això li va implicar un reguitzell de processos i multes, primer, i l’hostilitat d’una part de l’espectre polític, després, amb una mena de condemna a l’ostracisme públic. Aquest rebuig per part de l’esquerra i una part del feminisme (sic!), probablement la va empènyer a mostrar la seva simpatia pel Front Nacional, i a titllar-la d’ultradretana, feixista, racista, i tots els apel·latius habituals. I a projectar una imatge pública seva com a de pertorbada i estrambòtica. Un mecanisme molt similar a l’habitual al segle XIX quan es provava de reprimir el desig femení a partir del concepte d’histèria.

Els fets, i no pas les subjectivitats, mostraven el contrari. Bardot va salvar l’orfenat, amb infants de diverses ètnies, que portava Josephine Baker a la Dordonya. Per als qui no coneguin el personatge, Baker va ser una coneguda cantant de Jazz afroamericana, nascuda a Sant Louis, que farta de la segregació racial dels Estats Units es va instal·lar a París, on va obtenir fama i reconeixement, i va adquirir la nacionalitat francesa. Baker, pràcticament arruïnada, va arribar a afirmar que Bardot va ser l’única persona del món de l’espectacle francès que l’havia salvat de la seva desesperada situació econòmica. De la mateixa manera, a nivell personal i pràctic, en les seves relacions amb persones de diverses procedències o preferències religioses o sexuals, havia tingut sempre unes relacions normals i cordials… tret que fessin patir animals o que alguns senyoros barbuts decretessin amb qui i amb qui no s’havien d’allitar les dones de la seva comunitat! Aquí BB era completament implacable. I la seva hostilitat contra els ritus islàmics (i també contra les restriccions indumentàries i sexuals que s’imposen a les dones) la feia saltar amb una ira descontrolada.

Servidor de vostès considera que Brigitte Bardot hauria de ser considerada una icona del feminisme. Bé, ja m’han plogut retrets per aquesta opinió, tanmateix, si m’ho permeten (i si no m’ho permeten, també) els oferiré alguns arguments. Bardot simbolitza una dona que, malgrat les limitacions d’origen, malgrat la situació de desavantatge inicial, malgrat el pes històric de discriminacions i límits imposats, és capaç de dictar les seves pròpies normes enfrontada als convencionalismes, i sense cap por ni recança, controlar ella mateixa la seva vida, les seves decisions personals, artístiques i professionals. Amb encerts i errors, encara que, sobretot, sense complexos. Era allò que se’n diu –en un anglicisme que detesto– “una dona empoderada”, un model inspirador per a altres dones que busquen gestionar la seva existència sense interferències, sense temor al “què diran”. Bardot (i la meva opinió sobre ella) ha estat molt criticada per ser de dretes (va donar suport a Marine Lepen), per haver estat titllada de racista (fet desmentit a partir dels gestos concrets a la seva vida privada i pública) o d’”islamòfoba” (el comodí introduït per l’islamisme polític amb la inestimable col·laboració de certa esquerra segrestada per desautoritzar qualsevol crítica a les seves creences o pràctiques). Hi ha una part del feminisme (que sovint es reivindica anticapitalista, i que a la pràctica és profundament moralista) que la considera un mal exemple. Probablement, perquè no és d’esquerres, ni anticapitalista, i perquè no combrega amb l’oxímoron del “feminisme islàmic” que incorpora vels a la seva iconografia. I un feminisme que santifica el victimisme (la gran icona és la dona maltractada, discriminada, humiliada, com si li calgués un alliberador extern: “la idea” feminista, “la sororitat” o una legislació ad hoc per compensar el passat); propicia una guerra de sexes mitjançant el determinisme psicologista (els homes són uniformement culpables i perillosos), practica el maniqueisme (repartint carnets de “bona feminista” i de “falsa feminista”), que practica una jerarquia entre dones –la interseccionalitat que potencia, en base a criteris com la “raça” (sic!), el capacitisme, la diversitat estètica, l’orientació sexual una competitivitat entre individus– o que preconitza l’intrusisme sexual a partir de la subjectivitat del gènere. En resum, que promou un feminisme de la por i el ressentiment. I en aquest binomi, les dones sense por i amb les idees clares (i seves) semblen un perill per a la causa.

En aquestes circumstàncies és normal que Bardot els caigui malament, com també els caigui malament Oriana Fallacci, dones valentes sense manies, disposades a no demanar permís ni perdó a ningú per ser com són, pensar com pensen i actuar com actuen. Perquè, i tenint en compte que Marine Lepen és als meus antípodes ideològics, no és,  potser poc feminista, obligar a pensar com vol la parròquia per ser acceptades dins del club? Bardot va viure lliure i va morir completament lliure. Encara que molt preocupada per la involució d’una societat que censurava la seva llibertat en comptes d’emular-la, en una civilització on sembla entreveure’s una tendència on el comportament acceptable consisteix a callar davant unes guardianes de l’ortodòxia que ningú no ha triat.