Sens dubte, una de les obres teatrals que millor van saber reflectir el canvi social i cultural de l’Anglaterra de la dècada de 1950  va ser “Look Back in Anger” (1956)  (Mirant enrere amb ira). Va catapultar John Osborne (1929-1994) com a un dels representants del nou teatre britànic i una mena de líder del que es va denominar la generació dels joves irats (Anger Young Men). Una pel·lícula posterior de Tony Richardson i protagonitzada per Richard Burton (1958) va acabar d’impulsar l’obra, així com el missatge que, en bona mesura, va anticipar el trencament generacional que va suposar la dècada posterior.

La història exposa la irada visió del món del seu protagonista, un jove d’extracció obrera que, malgrat haver-se esforçat per anar a la universitat, malgrat un innegable talent com a músic, viu una vida mediocre, llastada per una situació laboral frustrant, estretors econòmiques i una sensació completa de frau. I és per això que, des de la ira i el ressentiment, mira de castigar a tot aquell que no ha hagut de patir el dolor per l’existència. Aviat farà setanta anys que la peça teatral va ser estrenada, i ben bé en essència podria descriure el volcà d’unes generacions joves que poden experimentar sentiments similars.

Aquests dies de Nadal, amb les reunions familiars i converses de sobretaula, solen tenir un gran interès com a baròmetre dels canvis i els punts de fractura socials. Més enllà d’alguns tòpics sobre els cunyats, solen oferir informació de qualitat que hauria de ser aprofitada per sociòlegs i historiadors. I una de les constants detectables és el de les tensions intergeneracionals. O, més específicament, hauríem de parlar d’un ressentiment creixentment explícit per part de les generacions més joves. La ultradreta, espècie oportunista per antonomàsia està fent un gran esforç per manipular la real i terrible frustració dels nascuts a cavall dels dos segles per generar un relat segons el qual la causa de les seves carències materials (especialment punyent és el tema de l’habitatge) és la dels boomers, caricaturitzats com a rics, privilegiats, artífexs de taps laborals, rendistes i subsidiats per l’estat com a beneficiaris d’esplèndides jubilacions.

No val tenir un doctorat en economia o en història per advertir sobre la falsedat de les premisses. Com el protagonista de Look Back in Anger, la cosa no va de generacions, sinó de poder, de classe social, i de la capacitat d’una minoria de manegar els ressorts socials, econòmics i laborals. A la ultradreta, amb una gran capacitat manipuladora i demagoga, li importen un rave els joves. Només busca el seu vot i la seva energia. Més enllà de construir grans mentides amb alguns ingredients de veritat, i com s’està veient allà on governa o influeix de manera decisiva, bàsicament busca rebaixes fiscals als més rics i el desmantellament de l’estat del benestar (salut, educació i pensions públiques). I els criptobros, que miren d’obtenir residència a Andorra per no haver de contribuir amb els seus ingressos a la solidaritat social i intergeneracional, semblen els seus irats profetes.

Cada generació té les seves circumstàncies, les seves fortaleses i febleses, i sobretot, una immensa diversitat interna que ens hauria de servir per carregar-nos les generalitzacions que alimenten els tòpics. I, efectivament, com a representant fronterer entre boomers i millenials (servidor de vostès va néixer el 1965), els faré cinc cèntims de la meva. Les relacions amb la generació dels nostres pares, en general, no va ser gens fàcil. Fills de la guerra i la postguerra, persones que en la seva majoria van patir molt més que nosaltres, que van viure carències materials i de llibertats personals, tenien, majoritàriament, una visió molt conservadora i prudent de l’existència. I es van aferrar a la millora de la capacitat de consum que va permetre el “desarrollismo”. Nosaltres, per la nostra banda, vam trencar a cops de destral aquell seu món de sobrietat material i contenció moral. A diferència dels pares i avis, no havíem vingut al món a patir. Això volia dir experimentar noves maneres d’entendre el món, les relacions interpersonal, les famílies, la relació amb els diners o els estereotips de gènere. 

Érem una generació nombrosa. El 1965, a una Catalunya amb 4,5 milions de residents hi havia una mitjana de 2,5 fills per dona (avui és 1,1) i aquell any es van registrar uns 105.000 naixements (el 2024 n’hi va haver uns 54.000). Aquell creixement tan sobtat va tenir les seves conseqüències. Només hi havia plaça a les universitats per a un de cada cinc estudiants (actualment són el 45%). A mitjans de la dècada de 1980, quan ens havíem començat a incorporar al mercat de treball, la taxa d’atur general era del 21%, tot i que per als menors de 24 anys, aquesta s’enlairava al 46%. Les reformes neoliberals del PSOE havien introduït la temporalitat a la feina fins a un punt d’absurditat que feia, que a mitjans dels noranta, la taxa de contractes precaris afectava al 72% dels joves.

La voluntat d’experimentació de la nostra generació ens va portar a trencar amb les convencions socials, certament, i a buscar una perspectiva més vitalista de l’existència. Vam viatjar, vam encetar noves maneres d’evadir el tedi, vam iniciar noves maneres de relacionar-nos sentimentalment, vam emancipar-nos de les convencions socials a partir de la descoberta de l’individualisme. Tanmateix, això tenia també el revers de la moneda. La droga, especialment l’heroïna, i la SIDA va fer estralls entre els nostres coetanis. Diria que cap illa de cases del país devia quedar sense que algú enganxat a la drogoaddicció, la sobredosi o la mort prematura. Carla Simon, a la seva darrera pel·lícula, “Romeria”, fa una aproximació poètica i interessant a la generació dels seus pares, que no van poder  sobreviure a les seves eleccions personals. En una de les escenes finals, hi ha un ball, amb música de l’època que, a poc a poc va esdevenint una macabra dansa de la mort, que simbolitza aquelles pèrdues prematures dels nostres amics i coneguts, alguns més brillants i talentosos que aquells que els vam sobreviure.

Hi va haver coses positives, per descomptat. Sense dispositius electrònics a les nostres butxaques, i amb uns pares que no tenien capacitat de comprendre’ns, podíem ser més lliures, passar més desapercebuts, no ser tan competitius, tenir menys manies i estar menys preocupats pel que poguessin pensar de nosaltres. Teníem moltes menys pressions que els més joves, amb uns pares (nosaltres) massa proclius a exercir un control i supervisió indirecte sobre els nostres descendents. En una època en què el fracàs escolar o laboral era la norma, i no pas l’excepció, potser vivíem amb menys por i més despreocupació. En una època sense xarxes socials, ni filtres, ni aquesta obsessió per la imatge. O, potser aleshores només competíem amb el nostre entorn proper, el nostre barri, la nostra classe, el nostre grup d’amics. Ara la globalització ha instaurat un sistema pervers on la gent competeix amb tot el món. Per una feina, per una parella, per uns amics, per un èxit o per un lloc sota el sol. I, efectivament, l’aritmètica els condemna a una mena de fracàs permanent i universal.

Els més joves, que aquests dies de Nadal hem pogut escoltar, tenen tot el dret a estar emprenyats. Evidentment, l’habitatge és un tema terrible, perquè les possibilitats d’emancipació, en les circumstàncies actuals són pràcticament nul·les. Tanmateix, la causa no és perquè alguns dels seus pares els tinguin i no els deixin anar. Com sempre, la lletra petita sol desmuntar la propaganda de la ultradreta i els criptobros. D’acord amb l’INE, només el 45% dels nascuts el 1965 són propietaris del seu habitatge, perquè ja han pagat l’hipoteca o perquè l’han heretat, (un 30% encara paguen hipoteca i un 20% viuen de lloguer). Les vicissituds personals, el temps, i el fet que la majoria de la generació dels nostres pares ja no hi siguin, han fet la resta. Tenen dret a estar emprenyats perquè, malgrat que els joves són pocs, la globalització ha imposat uns moviments de població perversos. O bé perquè les millors oportunitats són fora, o bé perquè per mantenir el mercat de treball amb salaris baixos, s’ha importat mà d’obra d’arreu del món prou desesperada per treballar per molt menys diners del que marquen les expectatives. Hi ha una epidèmia entre la gent de la meva generació que, més o menys se n’ha pogut sortir, ha fet carrera i ha pogut oferir bons estudis a la nostra descendència que és un èxode de joves brillants que són a l’altra punta del món per tenir ingressos decents. I això, com qualsevol lector pot imaginar, és també un motiu de profunda recança.

Bona part dels joves d’avui, miren endavant amb ira. Pensen que viuran pitjor que els seus pares. Serà així? Servidor de vostès no en té ni idea. Només té dues certeses, que ningú no sap com aniran els propers quaranta anys, i que dins de cada generació hi ha una immensa diversitat de personalitats, de circumstàncies i d’atzar. La nostra també era una generació amb les nostres pors. Qui va viure el final de la guerra freda pensàvem que no arribaríem als quaranta perquè un conflicte nuclear acabaria amb tot el planeta i amb les nostres expectatives. Cadascú ha tingut les seves trajectòries, els seus fracassos i èxits, les nostres limitacions i possibilitats, els nostres errors i encerts, les nostres pors i certeses. I amb els joves, això també passa. Amb o sense ira.