Qualsevol aficionat als cotxes haurà sentit dels moltíssims problemes que estan donant els nous motors de combustió de les principals marques europees. Assenyalen la distància entre el consum teòric i el real, i la tendència a avariar-se de manera irreversible cap als 80.000 kilòmetres quan l’habitual és que els seus antecessors, dissenyats fa vint-i-cinc anys, passaven amb facilitat els 300.000 si eren de benzina o 500.000 si es tractava de dièsel. De fet, només cal una ullada al carrer per adonar-nos la creixent antiguitat mitjana del parc automobilístic que circula als nostres carrers (malgrat els esforços polítics per impedir-ho).
Expliquen mecànics i enginyers que aquest fenomen, exclusivament de les grans marques continentals, és un dany autoinfringit. Ni els treballadors ni els enginyers d’avui són més ineptes que els d’abans. El problema es diu “regulacions comunitàries”. Amb la voluntat de reduir emissions, els fabricants han estat obligats a fabricar motors més petits i lleugers, amb menys cilindres i amb un seguit d’indicacions perquè puguin superar les proves d’emissions en laboratoris o espais controlats. Això, segons els enginyers, a banda d’enganyar els inspectors per satisfer les impossibles exigències de reducció de la pol·lució i CO2 (en condicions reals, les dades no funcionen), obliga els enginyers a desafiar la física, i per tant, fer uns dissenys extraordinàriament complexos (per exemple, aplicar turbos i injeccions directes a determinades temperatures) que acaben generant danys col·laterals (com ara capes de sutge als cilindres) que, efectivament, converteixen en inservibles uns cotxes en pocs anys, que a més, són més cars. Perquè, efectivament, la tecnologia és més complexa, i a sobre, les multes de la UE per forçar a una transició elèctrica quan la tecnologia no és prou madura i unes quantes passes al darrere els fabricants asiàtics, dissuadeix les marques oferir cotxes assequibles.
És així com una de les indústries que havia conferit prestigi, orgull i utilitat als europeus ha estat destruïda per buròcrates europeus que, a partir de la pressió d’uns ecologistes (que, en el balanç històric han demostrat ser els principals enemics de la classe treballadora), o a partir d’expectatives poc realistes de reducció d’emissions, han empès els fabricants a prendre decisions estratègiques desencertades. I a abocar-los a la desaparició, amb les seves fàbriques, indústries auxiliars i llocs de feina qualificats amb bons salaris.
En la dictadura contemporània de les bones intencions, podríem adduir tot allò del canvi climàtic, la contaminació i tantes altres coses. La crua i la dura realitat és que la mobilitat elèctrica que voldrien els buròcrates europeus, resulta inabastable per a la majoria de ciutadans de rendes mitges o baixes, mentre que els transports públics, no és que no millorin, sinó que s’estan enfonsant a còpia de retallada d’inversions i creixent indisciplina cívica. Els suïssos ja no deixen entrar trens alemanys pels retards sistemàtics. Qualsevol dia la convenció de Ginebra il·legalitzarà Rodalies. Ser al metro, anxovat i en tensió perquè ningú no et robi només fa que generar estrès. I els caríssims Tesla semblen els cotxes que passen més temps al taller que al carrer. Sense tantes regulacions capaces de fer empal·lidir el mateix kafka, amb la tecnologia de fa una dècada, seria possible comprar Clios, Ibizas, Corsas i Sanderos per sota de 10.000 €. És obvi que els buròcrates europeus han decidit rebaixar l’estatus dels treballadors obligant a canviar els utilitaris per patinets elèctrics.
Els buròcrates europeus viuen en un món paral·lel, com si Europa fos el melic del món, com abans de la guerra de 1914. Tanmateix, i en base a les polítiques europees, i com assenyalava el recent document de seguretat nacional nord-americà, els europeus hem passat de representar el 25% del PIB mundial el 1990 al 14% actual. Al món hi ha 1.644 milions de vehicles, dels quals 282 són a la UE), és a dir, un de cada sis del món. Si descomptem la Xina, que ha fet una aposta estratègica i planificada (i intervinguda i subvencionada per l’Estat pel cotxe elèctric, bàsicament perquè la superpotència asiàtica no té petroli), i Trump ha acabat amb les polítiques d’electrificació de la modalitat, l’estratègia d’ecologisme en un sol país (la UE té només 447 milions d’habitants respecte els 8.300 milions actuals, és a dir, poc més del 18 %), les polítiques ecologistes per aturar el clima són llàgrimes en la pluja. O d’una altra manera, constitueixen el suïcidi econòmic que tantes elits prediquen. Perquè, ara per ara, només el 3,5% dels vehicles al món són elèctrics. D’aquí vint anys, difícilment ho seran més del 20%. I això que la tecnologia actual ja permet combustibles sintètics neutres en carboni o biològics.
Això és només un exemple de pèssimes decisions que han pres les elits europees. Perquè és obvi que, en els darrers anys hem assistit a un cúmul de cagades monumentals que han anat, des de les deslocalitzacions industrials que han tingut com a conseqüència la transferència de tecnologia a competidors i la vulnerabilitat industrial del vell continent, així com una política d’inversions que s’ha dedicat a devastar regions industrials al sud d’Europa, entre els quals, nosaltres. Ara ja assistim a la següent fase, com ara els opacs acords agrícoles amb el Marroc i, finalment, els intents desesperats per signar un altre amb el Mercosur, amb pressions de tota mena. Sobre el del Marroc, fa poc parlava amb una representant d’una cooperativa agrícola dedicada a l’oli del Priorat. Explicava la muntanya de papers, controls, inspeccions i burocràcia a la qual havien de fer una petita producció de la qual vivien unes seixanta famílies –fins i tot per a qui té quatre oliveres per repartir quatre garrafes entre amics i família–, i que contrastava amb la nul·la supervisió de l’oli del nord d’Àfrica, fins i tot exempta de certificació (és a dir, resultava pràcticament impossible de saber si l’oli que comprem al supermercat ve d’allà). Qualsevol que tingui una explotació agrària, per petita que sigui, ha de fer una muntanya de tràmits, paperassa, controls més difícils que preparar unes oposicions a notaria. L’arribada de productes del Mercosur, la majoria de les quals són produïts a grans latifundis entre feudals i multinacionals, impossibilita una competició justa amb els nostres pagesos. Si ja ens hem quedat sense indústria, restar sense agricultura equival a deixar-nos a mercè dels nostres competidors i enemics internacionals, que, si ho decidissin, ens podrien matar d’inanició. Bé, de fet, a França se suïciden de promig 180 pagesos l’any (tres vegades els crims masclistes a Espanya) vinculats a la impossibilitat de fer front als deutes i la perspectiva de perdre la seva explotació. Tanmateix, la premsa oficial, regada amb fons globalistes ignora el problema i silencia la revolta pagesa global a la qual estem assistint. A Brussel·les s’està intentant obligar als països a acceptar aquest acord comercial, no se sap exactament sota quin propòsit. Cosa curiosa, qui fins ara s’hi ha mantingut ferma amb una negativa total és la presidenta italiana Meloni. Després alguns es pregunten com és que tanta gent vota l’extrema dreta!
Aquesta setmana hem assistit a una altra de les cimeres crítiques. Primer, intentant obligar a Bèlgica a què expropiï els fons russos que tenen dipositats a Brussel·les (carregant-se totes les lleis internacionals i comercials, i sabent que qualsevol tribunal d’arbitratge donarà la raó a Moscou) i finalment creant eurobons per 90.000 milions d’euros. La paraula eurobon pot sonar bé. A la pràctica és pitjar el botó de la fotocopiadora dels bitllets, la qual cosa equival a una depreciació de la moneda comuna, o en altres termes, que finançarem la guerra d’Ucraïna amb la inflació que ataca directament la butxaca i els estalvis de tots els lectors. I encara gràcies que no hem robat els diners als russos, perquè és obvi que això hagués representat una declaració de guerra. I sento fer d’historiador, tanmateix, les guerres se saben com comencen, encara que no se saben com acaben. I segon consell, no fem emprenyar els russos!, no sol sortir bé.
És obvi que l’obsessió per Ucraïna no respon a cap raó de caràcter moral, per molt que intentin justificar. Si haguéssim d’entrar en un conflicte armat contra un malvat, per què no reclamem els 44.000 quilòmetres quadrats que la URSS va arrabassar il·legalment en un acte de guerra i invasió a Finlàndia entre 1939 i 1944 (l’11% dels seus territoris) i els 410.000 finlandesos que van perdre les seves llars i van haver de desplaçar-se a altres territoris (el 12% de la població)? O, encara més escandalós… per què no fem fora Turquia de Xipre (un país de la UE) que ocupa il·legalment des de 1974, que representa el 37% de l’illa (reconeguda internacionalment com un sol país) i que va provocar el desplaçament forçós (crim de guerra) de 200.000 grecoxipriotes (el 30-35% de la població)?
A Europa hi ha un problema, que bàsicament, es diu Alemanya. L’obsessió per Ucraïna és la versió econòmica del lebensraum que els geoestrategues de Berlín han fet d’aquest territori com a un espai d’expansió natural. D’aquí les diferents i matusseres maniobres prèvies per moure Kíiv a la seva esfera d’influència (les revolucions taronges). I ara pretenen que els seus vassalls europeus posem els nostres diners, i qui sap si els nostres joves, per a les seves fantasies geopolítiques… Des que els britànics van marxar, fastiguejats d’Europa, i Macron ha decidit lliurar una guerra de desgast contra els francesos, Berlín, amb els seus merkelians i els seus verds globalistes, s’han fet amb el control de les institucions europees. I si hi ha alguna cosa que ha caracteritzat històricament la política exterior alemanya ha estat actuar sempre amb la subtilesa d’un grup d’adolescents borratxos a un hotel de Mallorca. Ara pretenen que, amb ells, els europeus practiquem l’arriscat esport del balconing.
