Va ser el filòsof Josep Ferrater Mora qui va proposar els quatre puntals que definien la identitat catalana: continuïtat, seny, mesura i ironia. Ferrater Mora és, sens dubte, un dels pensadors més interessants de la nostra tradició, i alhora, un exponent de com el talent propi és bandejat de relats oficials, perquè… qui coneix Ferrater Mora? És més, qui el coneixia quan elaborava els seus assaigs, mentre ensenyava a les universitats de Xile, Mèxic, Cuba, França o Estats Units? La constant de l’exili, on el poder espanyol i el subsidiari provincial condemna la dissidència, el talent real o potencial, és una estratègia constant de poder mantenir l’opressió nacional, tot apostant per la mediocritat imposada o la vocacional mediocritat pròpia, com assistim en l’actualitat per part de qui ha anat ocupant espais estratègics a l’espai cultural, universitari o mediàtic en el post 17.

De les Formes de vida catalana, amb aquests quatre punts cardinals que, segons el pensador barceloní caracteritzaven la identitat, el que avui m’interessa més és el de la continuïtat. Ferrater Mora destaca la “permanència”, com un dels trets que enllaça amb aquella “voluntat de ser” de la qual parlava també el seu contemporani i també il·lustre exiliat, l’historiador Ferran Soldevila. Som catalans, perquè volem ser-ho. I perquè la identitat és el fruit de la síntesi hegeliana entre la tesi del nostre passat i l’antítesi de les nostres circumstàncies contingents, normalment, amarades de contrarietats, imposades des de fora i infringides des de dins, i el nostre projecte nacional ha se ser la nostra síntesi. Tanmateix, perquè tot això rutlli, la continuïtat és l’ingredient principal del nostre ésser.

És per això que la història, aquest camp de coneixement sòlid i profund, ha estat un dels principals elements que ens han possibilitat la nostra continuïtat com a nació. Els moments de redreçament nacional, per això, han estat prolífics en la recerca historiogràfica, en els debats i en la participació pública destacada dels historiadors. Potser és per això que vivim una època en què la historiografia estigui essent sotmesa a un procés de formatat i esborrament, primer a còpia de relativisme cultural, deconstruccionisme postmodern, i de sobredosis mal païdes de marxisme historiogràfic, en un procés d’invasió i substitució per part d’un exèrcit de politòlegs, en un camp de coneixement més aviat líquid, amb formes frívoles i recerques superficials, on sovint l’orienta la recerca en allò que vols demostrar a priori. Certament, la història va desapareixent dels currículums oficials i els estralls hi que estan cometent a les facultats universitàries els patirem en forma d’aquesta era fosca per al coneixement i la cultura. Potser perquè el poder és conscient que tota fase de reconstrucció nacional, fins i tot de reconstrucció de classe, grup, col·lectivitat, sempre va empeltada de passat, de voluntat de continuïtat, que és una manera de carregar munició per conquerir el futur.

Aquestes idees m’han vingut al cap mentre llegia Catalunya, qüestió d’Estat (1968-2024). Aproximació a l’evolució de l’independentisme català contemporani, del jurista i assagista Jaume Renyer Alimbau. Es tracta d’un text relativament breu –centenar i mig de planes– on mira de condensar allò que s’expressa en el subtítol, la història de l’independentisme dels darrers anys del franquisme i de la segona restauració borbònica. Tanmateix, és quelcom més que un simple llibre d’història. O podríem dir que la part històrica és una excusa per parlar d’identitat, nacionalisme i construcció nacional, a banda d’una mena d’estat de la qüestió sobre les grandeses i misèries de l’independentisme actual. I potser aquesta, és sens dubte, la part més interessant.

S’ha de dir que es tracta d’un text reescrit. L’original, publicat el 2004 tenia un plantejament més històric, amb una mena de genealogia d’un independentisme explícit que va crear-se als marges del sistema oficial de representació política –des d’aquell fenomen que s’encabia mandrosament sota l’epígraf d’extraparlamentarisme–. És potser la part més descriptiva i enciclopèdica, amb aquell ball de propostes, contrapropostes, escissions, baralles i tensions internes, molt amarades sovint d’aquella dinàmica de retòrica revolucionària al voltant de maig del 68 barrejada amb la descomposició de la dictadura i la consolidació del règim del 78. Un independentisme que, no només tenia l’Estat en contra, sinó el poder subsidiari d’una Generalitat amb cert esperit de Vichy. És per això que la seva correcció i ampliació, amb la descripció de com l’independentisme explícit va passar d’anecdòtic a hegemònic, és el que resulta més interessant d’aquesta revisió practicada pel seu autor. Evidentment, la perspectiva dels anys, i sobretot, el coneixement directe dels fets –Renyer ha estat un dels factòtums de l’independentisme contemporani des d’una certa discreció i segon pla, probablement volguts– la fa d’un interès especial.

La figura de Renyer, per cert, en si mateix ja resulta fascinant. Malgrat que sovint serà recordat per ser l’acompanyant del vicepresident Josep Lluís Carod Rovira en les converses a Perpinyà per assolir un alto-el-foc parcial amb ETA, en el fons ha estat un dels intel·lectuals independentistes més desacomplexats. Això, per descomptat, li ha comportat tots els inconvenients i cap dels avantatges. Normalment, la figura de l’independentista insubornable comporta tota mena de càstigs implícits, entre els quals cert ostracisme respecte a la capacitat de disposar de tribunes o micròfons públics. També algunes campanyes públiques de desprestigi, tenint en compte un pensament propi que escapa de les autopistes de la correcció política o de l’ortodòxia tàcita que va dominar el procés durant la dècada passada i que implicava retre culte a determinats idearis suposadament gandhians, pacifistes, niunpaperaterristes o de la línia de les lluites compartides no-se-sap-amb-qui. Renyer ha estat un pensador incòmode, que, amb els seus contactes amb Israel l’han col·locat com un dels “sionistes/sospitosos” habituals, papus de determinada ortodòxia openarmista hegemònica fins fa quatre dies. I això, malgrat (o potser precisament per) ser un dels pensadors més connectats amb els corrents de pensadors francesos i nord-americans classificats per la sempre útil etiqueta de conservadors. En el fons, Renyer sempre ha estat tractat amb reticència, no tant pels seus posicionaments com pel fet que no es tracta d’algú que no pugui ser controlat per l’establishment nostrat, que ha dominat –i encara ho fa, encara que menys– l’independentisme més o menys institucional. És per això que tradicionalment se l’ha enviat a la perifèria. El sistema imperial espanyol ha emprat recursos incommensurables (des de la repressió al repartiment de canongies) per combatre l’independentisme coherent i difícil de desactivar. I ho fa, no només per evitar el perill real d’independència (on fa molt poc hi hem estat molt a prop), sinó, encara pitjor, perquè una articulació política dels Països Catalans representa l’amenaça més seriosa que el règim pugui suportar.

En aquest sentit, les cinquanta darreres planes del llibre, precisament les noves, són les més interessants. Es tracta, en aparença, d’un esforç de fer la història immediata dels darrers vint anys, un art sempre arriscat, fins i tot per als historiadors professionals, sinó perquè en la descripció hi ha una anàlisi tan interessant com polèmica, on l’assagista dispara amb bala. El lector trobarà aquí reflexions suggeridores, informacions incòmodes, caracteritzacions polèmiques de personatges i protagonistes, i sobretot una crítica molt profunda al derrotisme patrocinat pel nacionalisme “institucional”, encara que també –i aquesta és una de les seves especialitats– respecte a determinats prejudicis polítics segons el qual el moviment ha de ser insípid, indolor i no anava a dir incolor, sinó que tendeixi, com patrocina la part més desconnectada de l’esquerra, a uns valors al més pur estil oenegista refugiatswelcomistes. Com dèiem, Renyer , enllaçant amb les tendències que s’estan produint a occident, entre la inòpia promoguda pels nostres mitjans de comunicació, reivindica la nació i el nacionalisme sense complexos. No pas, com sostenen els seus crítics, per cap voluntat d’essencialisme o particularisme, sinó per la necessitat de reconstruir una comunitat, de recuperar un “nosaltres” en base a identitats fortes com pugui ser l’adscripció nacional, que a Catalunya no implica grans requisits, sinó el principi de Ferrater Mora de “voluntat de continuïtat”. Al cap i a la fi, un dels efectes de la globalització neoliberal, amb la inestimable col·laboració del progressisme de casa bona i consciència impol·luta, ha consistit a deconstruir qualsevol nexe amb capacitat d’aplegar persones en projectes comuns.

I és aquí on l’autor comparteix el seu posicionament, que en el fons és el que està passant a bona part de les societats europees, encara que també a la resta d’occident. La nació no és de dretes ni d’esquerres. És un conjunt de persones aixoplugades per una identitat compartida, per una “voluntat de ser” i de romandre-hi. És cert que hi ha antagonismes socials, batalles culturals, percepcions polítiques divergents. Tanmateix, tota societat té els seus mecanismes interns de resolució de conflictes i d’arbitratge d’interessos amb la condició de tenir un estat com a terreny de joc. Els catalans, sense Estat, restem a la intempèrie, som absolutament vulnerables, de manera que aquestes idees de bastir obstacles insalvables, les exigències més absurdes, els mecanismes més complexos que una oposició a notaries que se li imposa al nacionalisme català (ha de ser d’esquerres, popular, feminista, intercultural, queer, vegà, abraçador d’arbres…), només és col·laboració amb l’enemic. Negar-se a la idea que una nació t’obliga a col·laborar amb persones amb valors i percepcions polítiques diferents de les nostres és, en el fons, fer el joc al que l’Antonio Baños defineix com l’Estrella de la Mort, en expressió de Vicens Vives, el Leviatan, i en termes més objectivament descriptius, l’Estat Espanyol.