En les darreres setmanes, la notícia que l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament ha destinat 36,8 milions d’euros a un seguit de projectes ha generat una certa polèmica. L’ACCD fa dècades que existeix, i de fet subvencionar amb diners públics projectes de diverses entitats constitueix la seva feina, que durant molts anys no va ser pràcticament mai qüestionada. El problema és que la seva exposició, mitjançant les xarxes socials, d’alguns projectes estrambòtics en un moment de canvis en l’orientació de l’opinió pública, ha generat munició en la guerra cultural que, almenys durant la darrera dècada, s’ha desfermat també al nostre país.
L’ACCD, que té una llarga trajectòria, i que havia gaudit d’important prestigi, ha canviat l’orientació a partir del que seria el segrest ideològic que s’ha ensenyorit dels espais acadèmics i de l’activisme d’esquerres. Es veu clarament quan el seu mateix Pla Director de Cooperació prioritza la perspectiva feminisme, decolonial, i drets humans en països d’Àfrica, Amèrica Llatina i Palestina. Per posar alguns exemples: “Reparar per viure: dones i comunitats en resistència feminista a Jenin (Palestina)” (1M€); “Perspectiva de gènere en la producció de cafè a Colòmbia” (200.000 €); “violències digitals masclistes al Marroc” (300.000 €); “Noves mirades per a l’acció! Educació global pels drets humans des d’epistemologies feministes i decolonials entre dones i joves de Catalunya, Mèxic, Guatemala, Hondures, Colòmbia i Equador” (700.000 €). I podríem seguir. La llista és pública.
Malgrat el pensament decolonial, això em fa pensar que determinats grups d’activistes han acabat per colonitzar l’àmbit de la cooperació, en el sentit que hi ha un element potent d’adoctrinament d’una ideologia determinada, provinent sobretot dels campus d’elit nord-americans, i que ha capgirat el fons i les formes de les polítiques de cooperació que es van encetar a Europa i Estats Units fa mig segle, i que va tenir com a fita el compromís –assolit a mitges– de destinar el 0’7% del PIB dels països rics a aquesta tasca.
Ho confesso. Quan era estudiant universitari vaig participar, de manera indirecta, en l’àmbit de la cooperació. Vaig col·laborar amb algunes entitats que promovien el desenvolupament entre els països que, aleshores en una definició comunament acceptada, se’n deia Tercer Món. Ho vaig fer, sobretot, des d’una perspectiva més intel·lectual que pràctica, tot treballant en construcció i difusió de discurs que no pas en la cooperació directa (tot i que admeto haver-hi tingut algunes temptacions). D’aquí la meva passió pels afers internacionals. Aleshores, aquest era un espai força impregnat de l’esperit de les Nacions Unides a mitges amb un cristianisme aleshores de vocació progressista. No vaig anar mai de cooperant, tot i que vaig tenir molta relació amb gent que havia anat a l’Àfrica i Centre-Amèrica, en projectes relativament modestos, com ara construcció d’escoles, excavació de pous i tot allò que més o menys podia intuir que posaria les bases a un desenvolupament que permetés, des d’una visió teleològica, harmonitzar les situacions materials i socials respecte dels països desenvolupats.
En les converses amb aquesta gent, i també amb el coneixement indirecte que m’arribava per fonts fiables, veia que alguna cosa grinyolava. Coherentment amb la inspiració religiosa dels antecedents, hi trobava cert esperit missioner, malgrat que embolcallat en un cert laïcisme. Hi havia una desconfiança absoluta en la cooperació oficial, la que promovien directament els estats. Aquest sentiment podia estar justificat: els tractats internacionals buscaven sovint tractes comercials favorables a la part més forta, i la corrupció esdevenia un problema endèmic potenciat per diners que podien caure del cel, especialment en països amb fronteres artificials com ho són els africans, i amb estructures socials on les diverses ètnies es disputaven, sovint de manera violenta o explotadora, l’hegemonia, o clans que feien servir els mecanismes estatals per enriquir-se o comprar voluntats en les sempre efectives polítiques caciquistes. Les intervencions d’organismes com el Banc Mundial, rere la seva retòrica desenvolupista, també podien resultar pitjors que una plaga de llagostes. Reduir deute a canvi de destruir o privatitzar (aquí els verbs solien ser sinònims) els escassos serveis públics com l’educació o la sanitat de governs sense més fonts d’ingressos que les seves riqueses naturals, i hipotecats per una omnipresent economia informal.
És per això que es va crear una cooperació independent, deslligada dels estats i fonamentada en organitzacions no governamentals (ONG), algunes de les quals, com Oxfam, podien arribar a tenir una mida mastodòntica i una influència poderosa com si fossin multinacionals de butxaca, amb altres de més modestes. Unes ONG que en els seus orígens podien tenir les millors intencions, tot i que, a mesura que s’anaven professionalitzant, adquirien estructures i funcionaments propis de qualsevol empresa privada: amb els seus directius, els seus empleats, els seus voluntaris, els seus lobbistes i, sobretot, una gran infraestructura publicitària per obtenir fons públics i privats. Això vol dir també, pervertir les idees inicials i generar una certa perversió, fonamentada en la desigualtat, que podien recordar la caritat victoriana del segle XIX, que perseguia una certa respectabilitat social entre els seus artífexs, la creació d’un sentit de culpa entre el públic, i una completa ineficàcia respecte dels objectius inicials. Poques persones han resumit millor aquesta dinàmica com l’antropòleg i africanista Gustau Nerín amb un fabulós i irònic llibre, amb el significatiu títol “Blanc bo busca negre pobre. Crítica de la cooperació i les ONG”.
Davant de dècades de fracàs –la rasa entre països pobres i rics no es reduïa, o no millorava d’acord amb les expectatives– es va anar elaborant un discurs segons el qual això no succeïa degut al colonialisme, i la seva forma posterior, el neocolonialisme. Hi havia un punt d’escolasticisme ideològic en aquesta conclusió. Les generalitzacions no solen funcionar, tanmateix, si parlem de l’Àfrica, des de l’any de la majoria d’independències (1960) han passat ja 65 anys. El període del colonialisme africà, encetat sobretot durant la Conferència de Berlín (1885) havia durat al voltant de 75. En l’actualitat, la capacitat d’influència de les velles potències colonials (França, Regne Unit, Holanda, Portugal, Itàlia, Alemanya) és entre escassa i nul·la. De fet, la penetració xinesa en la seva economia és àmplia durant els darrers vint anys (i implica tractes més favorables). La major part d’Amèrica Llatina és independent des de fa 200 anys, i la presència d’Estats Units ha anat retrocedint de manera espectacular, almenys des de finals del segle passat. Per contra, bona part dels països asiàtics han fet un veritable salt endavant amb casos d’èxit remarcables.
Ara bé, si hem de prendre un exemple (que quan estudiava sobre aquesta qüestió era emblemàtic), les coses van molt més enllà de la cooperació o els ajuts. Hi ha tot un seguit de decisions col·lectives (i probablement de mentalitat) que expliquen la desigual evolució d’uns i altres. És la comparació entre Egipte i Corea del Sud. El 1950, el PIB per càpita dels nord-africans era de 517 $ respecte els 876 $ dels asiàtics. Ara els dels coreans és de 34.700 respecte dels 4.366 dels egipcis. De multiplicar 1,7 a 8 la renda en 75 anys. Per entendre una evolució tan radical caldria recordar que la població de Corea en aquella època (19,8 milions) i la d’Egipte (21,1) era pràcticament la mateixa. Ara són, respectivament, 51,7 i 117 milions (2,3 vegades). El 1950 les dones coreanes i les egípcies tenien el mateix nombre de fills (6). Ara les primeres en tenen 1,08 (com a Catalunya) mentre que les nord-africanes, 2,75. Decisions diferents, resultats diferents.
I és aquí on hem d’obrir el meló de les mentalitats. Ja Max Weber, al segle XIX parlava de les diferències entre catòlics i protestants per explicar el desigual desenvolupament econòmic (i de relació amb el capitalisme) d’unes societats europees respecte de les altres. Ara caldria aplicar el mateix entre la mentalitat confunciana o l’impacte de l’islam entre determinades societats, a banda de la persistència del catolicisme (malgrat tot, també en creixement), certa expansió del protestantisme a Amèrica Llatina (amb un important component social) i l’avenç de l’agnosticisme i l’ateisme també a un occident que perd pistonada en la cursa econòmica i en la cohesió social. Per descomptat, també hi ha un altre element associat, que van identificar els premis Nobel d’economia James Robinson i Daren Acemoglou sobre la qualitat de les institucions com a eina de vaticinar els èxits o fracassos dels països.
El segon meló. La cooperació ha fracassat, com també ha fracassat la idea teleològica que el món hauria d’haver arribat a un nivell de desenvolupament i benestar econòmic de caràcter universal. Més aviat, i com ja va vaticinar a principis d’aquest segle el sociòleg Ulrich Beck, el que està passant és la “brasilerització d’occident”, és a dir, que la vella Europa, conformada per societats relativament homogènies i amb un nivell relativament similar de mentalitats, pràctiques i estatus econòmic, veuen aparèixer espais, cada vegada més grans, de subdesenvolupament interior, en base a col·lectius heterogenis, de valors, expectatives i creences diferents, en un comunitarisme sense altra barreja que tensions internes. I això és com dir que, mentre que bona part del tercer món no ha assolit un nivell desitjable de desenvolupament, a occident, s’amplien i consoliden espais creixents de subdesenvolupament en l’interior de les seves pròpies societats. De nou, ens remetem al primer meló, el de com les mentalitats influeixen en la conformació dels països.
És en tot aquest context, quan ja és evident que hem fracassat (no hem convertit el món en un espai més amable, capaç d’atorgar desenvolupament econòmic ni benestar social de manera universal) quan apareix aquesta mena de cooperació que, en el fons, respon a la projecció ideològica dels seus protagonistes. I en un món on l’activisme ha quedat colonitzat per les idees decolonials, de nous feminismes, d’interseccionalitats, i de tota una mena de macedònia d’idees covades als guetos acadèmics dels campus nord-americans, la nova cooperació ha esdevingut una closca buida, o més aviat plena d’artefactes ideològics d’ineficàcia provada. Em remeto als projectes on l’ACCD ha ruixat amb gairebé 37 M€ dels nostres impostos.
