Corria el 1994 i es va iniciar arran d’un article acadèmic a la revista Historia Social. L’historiador, Borja de Riquer, va publicar “La débil nacionalización española del siglo XIX”, on l’autor, un dels professors més brillants que vaig tenir a la Universitat Autònoma, va plantejar una tesi per explicar la capacitat de resistència de la identitat catalana (i altres no castellanes sotmeses a l’Estat borbònic) durant el segle XIX. Amb un exercici d’història comparada, disseccionava les fórmules d’assimilació i homogeneïtzació de França, d’Itàlia i d’Espanya, i buscava aquells elements on el procés de nacionalització havia excel·lit (França) i allà on havia fracassat (Espanya). En el fons feia referència al desig atribuït a Massimo d’Azeglio de 1861, en concloure la primera fase de la unificació italiana: “Hem fet Itàlia, ara hem de fer els italians”.
De Riquer exposava que per convertir els habitants de qualsevol país europeu en francesos, italians, o espanyols, especialment quan es tractava de poblacions heterogènies i plurinacionals calia tres eixos: una administració eficaç, una escola potent i un servei militar obligatori i universal. En el primer cas, això implicava la presència de l’estat en tots els àmbits i percebut com a mínimament just i honest: des de la recaptació d’impostos per agents estatals (i no pas per contractistes, fet que generava molta arbitrarietat i corrupció) fins al carter que permetia arribar fins al darrer poble de la República qualsevol carta amb un segell inequívocament simbòlic on equivalia la modernitat de la Nació. Això també implicava que l’administració, des del prefecte fins a l’uixer, esdevenia el principal àmbit de l’ascens social meritocràtic -mitjançant unes dures, encara que relativament netes oposicions, que implicava ésser destinat a qualsevol lloc de l’Hexàgon i més enllà, que al seu torn esdevenia un espai de creació de classes mitjanes. L’escola, pilar de la República, no només era capaç de satisfer les expectatives populars (alfabetització i oportunitats) sinó que imposava el francès com a llengua nacional, establia uns currículums detallats que implicava conèixer els mites fundacionals de la nació i el cànon literari propi (amb un imaginari col·lectiu compartit), i que, de nou, esdevenia la gran oportunitat de prosperar i de legitimar l’ordre, de nou, mitjançant la meritocràcia. Alguns amics nord-catalans expliquen el procés de substitució del català al francès perquè precisament l’École, i sobretot, el Lycée, si eres pagès o obrer, t’obria les portes a fer d’empleat de correus, d’administratiu, conserge o alt funionari d’un administració capil·lar i de gran mobilitat per tot el territori “ningú no renuncia a la seva identitat si no hi ha alguna mena de recompensa a canvi”, em deien. Finalment, el servei militar obligatori i universal, que, en certa mesura, agermanava a la nació. Un, o dos, o tres anys on bretons, catalans, bascos, occitans o normands compartien la companyonia de les casernes, i en el seu patiment i solitud, tendien a estrènyer llaços d’afecte i solidaritat. I precisament, i això m’ho comentava Joan Daniel Bezsonnoff, bon amic i gran escriptor perpinyanès, fill de militar (i nét de russos blancs exiliats) que la unió pel dol per la tragèdia de la Gran Guerra és el que va fer desvetllar consciència nacional francesa malgrat la gran diversitat nacional.
La tesi de Borja de Riquer va ser molt discutida a Espanya. Hi ha una mena de miopia incurable per part de la immensa majoria d’acadèmics espanyols a l’hora que algú el faci mirar més enllà del seu melic, i preferien atribuir la persistència del nacionalisme català o basc com a una mena de malaltia mental. Tanmateix, més enllà de la qüestió catalana, em sembla una reflexió pertinent que ens parla sobre els mecanismes de formació de les nacions europees. I la realitat és que Espanya, error de la història i la geografia, va fracassar estrepitosament en la seva entrada a la modernitat perquè va suspendre les tres assignatures: administració, educació i servei militar. En el primer cas, a banda de recursos migrats, la persistència d’una mentalitat patrimonialista de l’estat implicava, no només la tendència als contractistes o a una profunda corrupció (la cort madrilenya era un clar exemple), sinó que en el el règim de la Restauració, les institucions implicaven l’ús de l’administració com a botí de guerra electoral, amb un clientelisme polític fortament arrelat, la figura dels “cesantes” -els milers de funcionaris que saltaven quan el “turno” canviava de color i totes aquelles pràctiques que provenien de l’entrada dels Borbons durant el segle XVIII. L’escola, malgrat la Ley Moyano, era una broma. No es tracta només de la migradesa de la iniciativa estatal a l’hora de crear escola pública, de la impossibilitat de pagar als mestres per part d’uns ajuntaments sense capacitat econòmica, sinó que els equilibris polítics també van propiciar la presència desproporcional de l’església com a agent educatiu, especialment de les classes benestants i d’unes esquifides classes mitjanes urbanes (i d’això encara patim els efectes). Sense una escola potent, sense uns mestres comparables com els “hússars negres” creats per Jules Ferry de la III República, sense cap incentiu d’uns alumnes que saben que, per tenir bones feines, valia més el capital social i familiar que l’educatiu, el sistema va ser un fracàs complet. Encara a principis del segle XX a Barcelona, la ciutat més moderna de la Península Ibèrica, hi havia un 40% d’analfabetisme. Finalment, el servei militar no era universal. Només hi anaven els pobres, i es fonamentava en el “recluta esclau” que recorda al de l’imperi tsarista, comandat per militars mediocres i corruptes, fet que feia normal que perdessin totes les guerres colonials, a banda de percentatges esfereïdors de desercions, per exemple, a la Guerra de Cuba.
Certament, la feble nacionalització continua encara avui amb el règim actual. Sóc d’una generació que ha patit una administració incompetent, una escola sense recursos, en una societat on un bon cognom val més que dos doctorats, i on el servei militar (que vaig fer tot el possible per lliurar-me’n, amb èxit) semblava una broma. Dels amics que van fer la mili, la immensa majoria no van disparar més d’una desena de bales, perdien el temps miserablement en inacabables guàrdies, i l’única cosa que van aprendre va ser introduir-se en les drogues, l’alcohol i el sexe de pagament.
Han passat ja tres dècades de l’article de Borja de Riquer i vint-i-cinc de la supressió del servei militar obligatori, no només a Espanya, sinó a pràcticament tota Europa. Ara, per contra, aprofitant aquest context d’inestabilitat internacional i interna europea, Bèlgica i, darrerament, França, han plantejat la ressurrecció d’aquesta institució. Bé, no seria exactament el mateix model que va haver de patir la meva generació, i que estava pensat per a la Guerra Freda i amb tecnologia no massa diferent de la segona guerra mundial. Tant Brussel·les com París plantegen, no pas un servei obligatori (socialment i econòmicament insostenible), sinó molt limitat i cobrant salaris que, en molts casos, no és molt menys del que podrien esperar treballant en un supermercat o de becaris. En la manipulació dels discursos actuals, algun cap d’estat major francès parlava, amb dramatisme, del retorn a lliurar la sang dels nostres fills per preservar la pau. O com en el cas del campió del globalisme, Emmanuel Macron, com a una protecció enfront els nous perills, fent una referència velada a la suposada amenaça russa.
Els historiadors del futur al·lucinaran sobre com s’està forjant actualment l’espantall rus. Les capacitats militars de Moscou, com s’han vist en un conflicte on s’han vist empantanats, i les dificultats pel que fa per aconseguir tropes o un arsenal adequat per fer front a les noves tecnologies militars, són més que limitades. Més enllà de les amenaces que puguin representar respecte a les repúbliques bàltiques o Polònia, allò que les elits europees no perdonen és que encara els russos plantin cara respecte a la fracassada política expansiva alemanya i els seus vassalls del sud d’Europa. Cal recordar que la “Revolució taronja”, va ser un intent d’expandir -al més pur estil d’un lebensraum econòmic” la influència germànica a l’est d’Europa. Ja va passar també en l’”oblidat” episodi de la guerra entre Geòrgia i Rússia el 2008, quan Washington i Berlín van empènyer Tiblisi a hostilitzar els aliats russos i que després els van deixar a l’estacada. Tampoc està de més recordar la intervenció alemanya a Eslovènia i Croàcia (antic Imperi Austro-Hongarès) en la dissolució de l’antiga Iugoslàvia (amb la inestimable col·laboració del fanatisme supremacista serbi). Efecticament, volen generar un relat on dibuixar els russos com els dolents de les pel·lícules de l’antic James Bond. Tanmateix, un país despoblat, demogràficament feble, tecnològicament antiquat i amb la Xina a la seva rereguarda és un tigre de paper. Tanmateix, no hem de desestimar mai la capacitat d’entabanar la població europea amb els somnis humits d’unes elits tan covardes com incompetents.
No, efectivament. Els perills i amenaces a Europa no provenen de l’Est, sinó de la Mediterrània. Ara per ara, l’estat potencialment més perillós és Turquia, per cert, membre de l’OTAN, que ha fet el que li ha donat la gana a Armènia (via Azerbajan) a Síria, a Líbia, i amb les diferents franquícies armades i alliçonades per Ankara (amb la protecció de Washington i Jerusalem, per cert). Tampoc no hauríem de perdre de vista l’expansió del gihadisme, també armat i alliçonat des de les petromonarquies del Golf, estenent-se per tot el Sahel i picant la porta a Europa (per cert, començant per l’estret de Gibraltar). La geopolítica és el que és, i l’expansió de l’imperi otomà va arruïnar durant tres segles l’Europa del sud, com ens recorda l’obra de Fernand Braudel. Tanmateix, la principal amenaça europea es troba a dins de les seves fronteres, en barris perifèrics, en espais comunitaristes que viuen al marge dels valors i les identitats europees, i que estan desestabilitzant, mitjançant la delinqüència, el tràfic de drogues, el terrorisme i la immigració irregular (sovint atiada per Ankara, Alger o Rabat) (com)provant allò que ja resulta obvi: la feblesa europea.
Fa alguns mesos citava un informe oficial del ministeri d’interior francès, encarregat pel govern i elaborat pels serveis d’intel·ligència “Frères musulmans et islamisme politique en France” on s’alertava de la profunda infiltració dels Germans Musulmans a les societats europees, propiciant aquesta política d’autosegregació, de comunitarisme, de control efectiu del territori dins la pròpia República, amb la intenció, a llarg termini, de fer-se amb el mateix estat francès. Bé, d’això, amb certa polèmica, ja se’n va encarregar de novel·lar en una ficció distòpica Michel Houellebecq a “Submissió”. El fet és que al mateix informe, els propis militars francesos consideraven que seria un error ressuscitar el servei militar obligatori perquè podria raportar l’accés a armes i entrenament militar a joves de les banlieues generant una possible situació de desestabilització política en un moment d’extrema vulnerabilitat a Europa.
En qualsevol cas, i en tot aquest extens article, voldria reflexionar sobre el gest d’aquestes setmanes, de França, de promoure un servei militar voluntari (amb joves seleccionats per entrevista, i per tant, tenint en compte l’informe del qual acabem de parlar) i que ens diu molt de la magnitud de la tragèdia que estem passant.
Les societats europees s’estan desnacionalitzant. S’estan desintegrant. La histèria per la pèrdua d’identitat, que succeeix tant a francesos (amb uns instruments estatals immensos) com a catalans (amb una sabata i una espardenya) té a veure amb el fet que, amb la globalització neoliberal, hem recorregut el camí invers del segle XIX. Ja no fabriquem ni francesos, ni italians, ni espanyols, ni catalans, sinó que desintegrem les comunitats com a fruit d’un seguit de decisions polítiques i econòmiques preses des de fa mig segle. Tornant a les tesis de Borja de Riquer, l’administració està desapareixent. Com ens recorda Christophe Guilluy (no es perdin “No society: la fi de la classe mitjana occidental”), estan tancant hospitals comarcals, oficines de correus, oficines estatals, qualsevol element que implicava una relació d’intermediació entre estat i ciutadà i, a banda d’una privatització dels serveis públics que a més de comercialitzar amb les necessitats de la gent i deteriorar les condicions de vida, destrueix també l’administració pública com a espai meritocràtic i de donar ocupació a classes mitjanes. I aquesta és una eina de dissolució de lligams entre les persones i uns governs que s’autodescarten com a autoritat i que, com en l’antic règim, miren de patrimonialitzar-lo. La corrupció, en aquest context, no és pas causa necessària, sinó conseqüència lògica. Pel que fa a l’educació, s’ha reconvertit un sistema fonamentat en una estructura sòlida, amb un currículum reconeixible, amb un sistema de promoció i unes regles del joc objectives, i per tant, carregant-se una meritocràcia que, al cap i a la fi és el que legitima el sistema, en una mena de no-lloc. El sistema educatiu és, ara mateix, un espai de confinament d’infants, adolescents i joves sense cap propòsit ni sentit, més enllà d’evitar que molestin. Això és el fonament de la crisi educativa: la desmoralització d’uns docents que no saben exactament quina és la seva funció, i uns estudiants prou llestos per entendre que la institució ha perdut tota raó de ser, una mena de broma de mal gust.
I en aquest panorama, alguns buròcrates europeus comencen a prendre iniciatives una mica desesperades, com és aquesta d’un servei militar que, més enllà de confrontar hipotètics conflictes improbables, busca una cohesió que ja no hi és. I no pot ser fins que no s’abandoni completament el model encetat aquell dia plujós d’abril de 1979 en què Margaret Thatcher celebrà la seva victòria electoral amb una cita forçada de Sant Agustí d’Hipona. Thatcher, aquella dona que, com em va dir un vell col·lega de la Universitat de Birmingham, va assolir una fita que ni tan sols Hitler, amb els seus bombardejos, havia aconseguit: que els trens arribessin sistemàticament tard.
