El cinquantè aniversari de la mort de Franco, i de la continuïtat del franquisme per mitjans borbònics i constitucionals, ens ha servit per il·lustrar la farsa del sistema democràtic espanyol. Fins i tot, com a símbol d’humiliació, els lletrats del TS van aprofitar per abatre una de les peces de caça major d’un president del govern a qui no paren de fer de la política madrilenya un cop d’estat permanent. En aquesta línia de permanència de l’antic règim en el present, un dels elements protagonistes han estat els qui han fer servir els martirologis dels seus rengles per fer política. Són les anomenades associacions de víctimes del terrorisme, que si bé variades i amb plantejaments diversos (són de lloar els capteniments honestos de moltes persones i entitats, especialment les catalanes), pel que fa a les principals han esdevingut un actor polític de primer ordre, i en un sentit que recorda les antigues associacions d’excombatents franquistes.
Ens ho explica el periodista Àlex Romaguera en el seu llibre Víctimas SA, recentment publicat per Txalaparta. Romaguera, un periodista d’investigació, vinculat a La Directa, i que beu de la tradició del periodisme compromès de Xavier Vinader, ens fa un retaule de la política realitzada des de l’associacionisme dels familiars de les víctimes d’ETA. No m’agrada fer servir el concepte “terrorisme”, un terme excessivament eteri i flexible i que s’ha fet servir a bastament, sobretot des d’instàncies del poder real, per perseguir la dissidència a partir d’una generosa interpretació que, com ja hem pogut comprovar inclou des de la violència política explícita a la sospita de desacord amb l’ordre social, nacional o polític imperant des del capitalisme, el nacionalisme banal o les autocràcies de torn. Servidor de vostès prefereix parlar de la violència amb intencionalitat política, que pot ser des de la que practiquen particulars contra les institucions, com la que fan servir les institucions contra particulars, sovint de manera directa o mitjançant intermediaris, normalment, a sou. I en la història recent espanyola resulta extremadament difícil establir fronteres directes entre grups armats que persegueixen un ordre social i econòmic alternatiu, la independència de la seva nació, l’atemoriment de la dissidència, una distòpia religiosa o l’eliminació, casual o intencionada, d’aquells individus o grups que suposen un perill per a la continuïtat de l’ordre de 1939. Tanmateix, per a l’”antiterrorisme oficial”, com s’esplaia el periodista en aquest text, només existeix una violència, la d’ETA, i unes víctimes legítimes, les assassinades, amenaçades o ferides per aquest grup que, autodissolt fa una quinzena d’anys, ha estat pràcticament inactiu des de principis d’aquest segle. ETA és un episodi del passat. El franquisme adherit a múltiples associacions és una reivindicació permanent. I una arma de desestabilització del present.
Com en qualsevol conflicte de naturalesa política, és més que raonable el dolor de les víctimes i de les persones pròximes. I, per tant, és lògic que les entitats i associacions de víctimes actuïn per protegir-les, orientar-les i compensar el seu dolor a partir de múltiples iniciatives, des de les més purament materials i econòmiques, fins a les emocionals, el suport mutu per la pèrdua i la capacitat de pressió davant les institucions per als naturals reconeixements i preservació de les memòries. Res a dir. És el que han fet persones destacades com la família Lluch, o Robert Manrique, o Pilar Manjón.
Tanmateix, la línia dura, sovint vinculada a les forces policials, és la que ha dominat sempre les diverses entitats creades i sostingudes. Per a aquestes entitats, només hi ha hagut dues organitzacions terroristes: els GRAPO i molt especialment ETA. Malgrat la perillositat del gihadisme, malgrat els assassinats comesos per la ultradreta i les forces policials –a banda del GAL i altres entitats afins–, aquesta violència que ha deixat centenars de morts, els resulta indiferent, anecdòtica, o simplement inexistent. Perquè, en el fons, parlen de “els seus morts”, on barregen des de víctimes innocents –a tall d’exemple, la vintena d’assassinats civils d’Hipercor de 1987- amb jerarques del règim –Carrero Blanco– o persones conegudes pel seu paper com a brutals repressors –com l’antic comissari Melitón Manzanas–.
La feina d’aquestes entitats, exposada amb un elevat nivell de detall –i sovint amb una recreada reiteració–, ha anat molt més enllà del que serien les seves funcions legítimes per esdevenir un veritable lobby dedicat en cos i ànima a intervenir en política com a braç civil de la repressió contra la dissidència política i nacional. La seva obsessió ha estat impedir qualsevol acord de pau i reconciliació, ha esmerçat exitosos esforços per sabotejar qualsevol negociació o atenuació en aspectes com possibles indults o amnisties i ha perseverat a mantenir les polítiques de dispersió dels presos polítics bascos. No s’han conformat amb això. Han esdevingut agents actius de suport a les polítiques d’ultradreta, on barregen qüestions estrictament relacionades amb les polítiques legislatives i penitenciàries –van ser molt actius amb la il·legalització de les forces independentistes basques i el tancament de diaris nacionalistes abertzales–, i han donat suport a polítiques hostils, per exemple, al matrimoni entre persones del mateix sexe, persecució contra l’independentisme català, o extremadament combatius contra les esquerres.
Estrictament, pel que fa a polítiques de memòria, han ensalçat “els seus”, on, com dèiem, es barregen víctimes completament innocents, amb altres amb responsabilitats en el camp dels drets humans. I, en el fons, tenint en compte la seva indiferència –i sovint hostilitat– contra qui no havia estat assassinat o ferit pel GRAPO o ETA– demostra que no estem parlant de víctimes del terrorisme, sinó de “Caídos por Dios y por España”. O, en altres termes, estaríem parlant d’associacionisme franquista. Només cal recordar el calvari de Pilar Majón, presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, la qual, a banda de la terrible pèrdua del seu fill en els atemptats gihadistes de 2004, sinó que tot aquest grup de conspiracionistes (la tesi de “ha sido ETA”, d’atribució del pitjor atemptat de la història d’Espanya al grup armat basc) va desfermar una campanya d’assetjament i amenaces contra ella fins al punt que va haver de requerir escorta. De la mateixa manera, des d’aquest espai polític s’ha menystingut profundament als afectats pels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils d’agost de 2017. No és d’estranyar, tenint en compte els dubtes sobre la participació de l’Estat profund espanyol en aquests actes en el context del procés.
Romaguera també ens parla d’aquestes entitats com a espai privilegiat per fer política des del franquisme més deshinibit de les forces polítiques reaccionàries espanyoles, amb persones que han fet el salt a la política institucional. En qualsevol cas, si quedava clar que la Transició va constituir una presa de pèl, l’actuació d’aquest associacionisme profranquista n’és un mostra ben clara d’aquests moments d’involució política on el Madrid reaccionari sembla devorar el seu propi país.
