Portem força temps parlant de la crisi de l’habitatge. I no ho dic des d’una perspectiva de la bombolla dels opinadors, sinó que es tracta d’un tema colpidor que afecta, en una mesura o altra, a totes les famílies. Resulta un tema agre, on és freqüent assistir amb impotència al fet de la impossibilitat d’emancipació per part dels joves, o d’un empobriment generalitzat de la majoria de la societat en base a lloguers o hipoteques que es mengen la major part d’uns salaris que, a Catalunya, en la seva major part resulten tan ridículs com ofensius, i que generen aquesta estranya sensació que recorda a l’esclavitud mitjançant el deute. Ara bé, com aquesta és una qüestió que genera ressentiment –l’habitatge resulta un bé escàs en disputa entre generacions i entre comunitats culturals i nacionals en el context de societats multiculturals–, es constaten debats psicoldèlics i propostes irreals, fruit de la polarització i el ressentiment que propicia aquest deute omnipresent de la crisi de 2008-2012 que es va “no solucionar”.
La crisi de l’habitatge no és una qüestió local. És omnipresent a la majoria de societats occidentals. Va ser una de les qüestions essencials en les eleccions a la batllia de Nova York. També va ser tema estrella a les eleccions holandeses del mes passat. Ciutats com Dublín, Amsterdam, París han esdevingut terra de promissió d’expats globals, franquícies de grups inversors i decorats per a la plaga de llagostes anomenada turisme, amb els seus danys col·laterals d’Airbnb, lloguer d’habitacions o reconversió d’habitatges i locals per hostatjar visitants ocasionals o participants en decadents comiats de solters dels suburbis de Sheffield, Marsella o Solingen.
El resultat és demolidor. Més enllà de la deflagració econòmica que implica una especulació immobiliària fora mida, aquesta etapa històrica, aquesta indústria socialment contaminant, implica la destrucció de comunitats senceres, dispersió de famílies que porten generacions habitant el mateix barri, desmantellament de teixit comercial o un minatge a consciència de la identitat cultural i nacional. Qualsevol que es passegi per Amsterdam no sentirà gaire converses en neerlandès. Qualsevol que vagi una mica gatat, no sabrà distingir si es troba a Helsinki, Brussel·les o Berlín, amb les mateixes franquícies internacionals i l’omnispresent globbish al carrer.
Què ha passat? Com hem arribat fins aquí? Sóc dels qui pensen que l’anticrist va arribar a la terra sota la forma de Margaret Thatcher, una plujosa primavera de 1979. Més enllà del seu programa de destrucció de qualsevol sentit de comunitat, de la privatització de l’habitatge públic, del desmantellament de, en termes de Ken Loach, l’esperit del 45, una de les seves obsessions va ser destruir la indústria i substituir el fum de les fàbriques pel fum dels mercats financers i la financiarització de l’economia. Sempre s’ha parlat de l’obsessió thatcheriana per destruir la classe treballadora i els sindicats. Ara bé, poc se’n parla que, des d’una òptica capitalista, també es va carregar de dalt a baix la classe empresarial. I si bé, i permetin-me de nou la referència a Ken Loach, es va mirar de reconvertir orgullosos miners, treballadors de la metal·lúrgia, fusters o del sector tèxtil en guàrdies de seguretat, empleats d’establiments de menjar ràpid o repartidors de glovo, també és cert que es va fer desaparèixer fabricants d’automòbils, de ferrocarrils, de roba, de constructors de vaixells en… advocats, financers, gestors de fons, inversors de borsa o especuladors. Efectivament, el neoliberalisme va destruir la classe obrera, privant-la del seu ofici, del seu orgull, de la seva ètica del treball… i també va destruir la classe empresarial, privant-la de la seva responsabilitat social, del seu paper davant la seva comunitat, i transformant-la en temeraris jugadors de casinos (si perden, el seu odiat Estat els rescata). La globalització va externalitzar la indústria (fent que les fàbriques, la tecnologia i la dignitat del treball industrial a la Xina) i va reconvertir occident en un espai amb activitats de baix nivell afegit, i també important l’externalització globalista –mà d’obra immigrada– per degradar encara més uns salaris que no han deixat d’enfonsar-se.
En aquest context, el treball s’ha devaluat. Tanmateix, les fortunes, els diners a la recerca de rendiments, s’han mantingut. I què han trobat? Poca cosa. La privatització dels serveis públics ha estat una d’aquestes, tanmateix, l’habitatge ha estat una de les fonamentals. Jugar amb una necessitat bàsica ha esdevingut un valor refugi, on la desregulació del mercat permet fer allò que il·lustrativament en castellà s’anomena pelotazo, i que es tradueix en aquesta dinàmica de feudalisme immobiliari.
Els diners fàcils, amb un mercat captiu, ha implicat un canvi estructural dels diners als països occidentals. Si no pots obtenir guanys fabricant coses que la gent pugui comprar –com durant l’expansió de la societat de consum de la dècada de 1960–, s’acaba instal·lant un sistema d’explotació econòmica anomenat especulació immobiliària. Funciona com el narcotràfic. Jugues amb un producte que té un mercat captiu, que depèn completament del producte. Al cim de la piràmide tens els especuladors: grups d’inversors, grans capitals, constructors, financers que dirigeixen el tràfic i, sota la fórmula de càrtel, fixen preus abusius. Per sota, petits camells –mitjans o petits propietaris, gent que reconverteix lloguers residencials per turístics, o que mira de dedicar-se al lucratiu negoci del lloguer d’habitacions. Tot plegat, una simbiosi perfecta, amb desiguals beneficis, encara que a la base de la piràmide, uns clients que pateixen un drenatge de la major part dels seus ingressos per alimentar aquesta perversa lògica. Com succeeix en el narcotràfic, s’estén una lògica perversa segons la qual, el cim de la piràmide, a fi de buscar seguretat, rendibilitat i permanència del seu negoci, s’infiltra profundament en els ressorts de decisió política i legislativa. Això també inclou certa capacitat de control del relat –sobretot mitjançant els mitjans de comunicació– que justifica la injustícia derivada d’aquest negoci presentant-lo com a un fet inevitable, com una catàstrofe natural, i fent creure l’opinió pública que tot plegat és fruit d’un mercat que sempre és presentat com si aquest fos neutral. Tanmateix, no n’hi ha prou amb aquesta mena de tallafocs de protecció de l’activitat. S’assegura que hi hagi prou caos i polarització per evitar l’articulació d’un moviment de resistència. No es tracta només de corrompre verticalment, de dalt a baix, els participants més modestos en el joc –els petits propietaris–. La importació de clients potencials, ja siguin expats, ja siguin immigrants del tercer món, propicia artificialment la carestia de l’oferta per així assegurar-se certa impossibilitat de fixar preus. També, la presència d’una societat multicultural genera certa competència entre actors per impedir una mínima unitat d’acció. A Catalunya ho veiem molt clar: per molt bona voluntat política que hi pugui haver, si en tres anys arriben 800.000 persones és literalment impossible resoldre el problema en un termini raonable. I, en un context de tensions derivat d’aquest creixement demogràfic insostenible, caracteritzat per la competència per uns recursos públics en contracció, encara menys.
Existeixen receptes pràctiques i raonables per posar solució a aquest problema que ens sembla local, i tanmateix, és global? Sens dubte. Tanmateix, caldria desmantellar un conjunt normatives dissenyades especialment per impedir-les, i que requeririen elevades dosis d’autoritarisme. Pensem, per exemple, en la prohibició que persones jurídiques poguessin adquirir habitatge residencial. O que, amb un registre públic per entremig, la prohibició de venda d’habitatge per damunt del seu valor de compra (amb actualitzacions exclusivament relacionades amb obres de millora o de l’IPC oficial). La prohibició de pisos turístics és més que viable tenint en compte les possibilitats de vigilància electrònica. Ara bé, de res serveixen procediments de sanció llargs i incerts sense certa capacitat de ser expeditius i exemplaritzants (amb una expropiació temporal dels infractors tot reconvertint els habitatges en lloguer social protegit). El frau generalitzat en el cobrament de lloguers en negre allà on mesures municipals desesperades miren d’abaixar els lloguers en zones tensionades requeriria una única agència estatal encarregada de fer d’intermediària entre propietari i llogater, tot recaptant els lloguers regulats dels segons i utilitzant tots els mecanismes de què disposa l’administració d’assegurar-se que aquests paguin allò que toca i evitant la picaresca que desmoralitza el sector i el converteix en una activitat de risc. També és obvi que caldria reconvertir en profunditat un sector, el de la construcció, que fa servir tècniques obsoletes de fa vuitanta anys quan la tecnologia actual (i cal mirar als xinesos) són capaços de fer fabricació en mòduls i que poden reduir a poques setmanes o mesos allò que els constructors actuals triguen anys. I això acompanyat de la reducció expeditiva de tota la burocràcia o normatives kafkianes que, molt especialment, des d’Europa fan endarrerir i encarir la construcció actual. I, finalment, fer una cosa anomenada “planificació”, és a dir, planificar la construcció en un temps raonable dels centenars de milers d’habitatges que fan falta. Pot sonar, això, molt comunista. Tanmateix, van ser països tan “comunistes” com França, Alemanya, Regne Unit o Estats Units que van fer la seva particular versió dels plans quinquennals per inundar d’habitatge social de la reconstrucció europea de postguerra. A tall d’exemple, i com a nota curiosa d’historiador, bona part de l’habitatge social fet a Nova York o les ciutats franceses seguien les experiències soviètiques, precisament per fer front a tota la immigració procedent del camp. No és el més desitjable, des d’un punt de vista social o estètic, tanmateix és encara menys desitjable que més de la meitat dels ingressos familiars vagin destinats a satisfer la maquinària de l’especulació.
I, finalment, el gran elefant a l’habitació. És realment possible i desitjable un model de creixement demogràfic completament desbocat? És viable la Catalunya dels 8 o 10 milions? No dignificarem aquesta pregunta amb una resposta tan òbvia.
