És possible que el nom de Jaume Miravitlles (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988) no digui gran cosa als lectors. Tanmateix, és una d’aquestes personalitats genials que abunden a l’Empordà. Nascut a Figueres el 1906, íntim i inseparable amic de Salvador Dalí –de fet és el capellà que apareix arrossegat a una de les escenes més conegudes d’un chien andalou–, va ser un d’aquells individus d’habilitats diplomàtiques extraordinàries, capaç d’estudiar enginyeria, fer de periodista, participar en el complot de Prats de Molló amb Macià, ser amic de Lorca, Buñuel, Malraux o publicar una vintena de llibres. Probablement el fet pel qual és més conegut és perquè durant la convulsa etapa de la Segona República va ser capaç de fer acostar posicions entre ERC i la CNT (de fet, en va tenir la doble militància). I en esclatar la guerra i la revolució, el juliol de 1936, va ser un dels facilitadors del precari equilibri entre la Generalitat i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (el poder real en els primers mesos de la conflagració) i va constituir el Comissariat de Propaganda. Aquest ens, que va aplegar el bo i millor de la intel·lectualitat catalana, amb més de 200 empleats –entre els quals, Mercè Rodorera– va ser una de les principals institucions de la diplomàcia informal de Catalunya amb l’exterior, tal com explica un fantàstic llibre de l’historiador, també figuerenc, Enric Pujol, que destaca precisament l’extraordinària qualitat de la feina propagandística de la causa republicana i catalana.
Si en la primera etapa de la seva vida, la més coneguda, va resultar fascinant, no ho és menys la segona, menys coneguda. Va tenir un exili força itinerant –a França, al nord d’Àfrica, a Mèxic, i finalment a Nova York, on va ser un dels animadors de la nombrosa i no massa estudiada colònia catalana, on va gestionar esdeveniments culturals, revistes i va esdevenir un sofisticat articulista i un fi analista de la política internacional. Les males llengües –concretament l’inefable Alfons Quintà– el relacionen amb la CIA. També van dir coses semblants d’altres il·lustres exiliats als Estats Units, com Víctor Alba i Joaquin Maurin.
El cas és que Miravitlles, en esclatar la revolució iraniana de 1979 va fer una comparació interessant amb el que ell havia viscut el 1936. Milers de persones invisibles a la Catalunya oficial es van revoltar contra l’ordre establert. Tanmateix, al final aquella massa, acostumada a viure en la més absoluta misèria, i amb un esperit llibertari, va acabar escombrada per uns comunistes que, si bé eren minoritaris i no tenien cap mena d’arrelament al territori, a còpia de disciplina, capacitat d’infiltració, control, el suport dels diners i les armes de la URSS, i sobretot, gran disciplina i determinació, van ser capaços de destruir la revolució que havien encetat amb entusiasme el 1936 i bastir un sistema pràcticament totalitari, que va assassinar els dissidents del POUM, arraconar la CNT i omplir les presons de republicans. Quaranta anys després i milers de quilòmetres cap a orient, la revolució popular de 1979 contra el Xa de Pèrsia, impulsada per l’esquerra, va ser infiltrada, controlada, i finalment esclafada per la teocràcia dels aiatol·làs convertint l’esperança de llibertat i prosperitat en un règim totalitari, on una elit va ser servir la religió per apropiar-se de l’estat i tornar a una visió de l’ordre pitjor que el règim precedent. Una contrarevolució que va massacrar precisament una esquerra que, ingènuament, havia pactat amb aquells clergues barbuts que parlaven de virtut, que exercien la caritat per atreure les mateixes masses que havien derrocat la monarquia, i que finalment, no van tenir cap mena de pietat amb els seus antics aliats. Les presons tèxtils de les dones iranianes són una conseqüència tràgica de la ingenuïtat suïcida de l’esquerra.
De la revolució islàmica de 1979 ençà hem viscut altres episodis amb un patró molt similar. A l’Algèria de la dècada de 1990, el Front Islàmic de Salvació va infiltrar-se als barris populars. Amb finançament de la confraria dels Germans Musulmans i de les monarquies del Golf, van penetrar mitjançant les seves polítiques de caritat. Era fàcil atacar el punt feble d’un règim nominalment socialista, que tanmateix vivia tancat en una minoria de privilegiats que desatenia les necessitats materials de la seva població. Amb atenció sanitària i educació gratuïta, amb diners que repartien entre els més necessitats, amb la creació d’una extensa xarxa clientelar, que comportava, també, una creixent islamització, especialment impulsada entre militants universitaris. El FIS va esdevenir un espai polític formidable en disposició d’esdevenir una força electoral imparable. Als municipis que anaven guanyant, van implantar la xaria, fent el vel obligatori i desconnectant el país amb la modernitat. L’anul·lació de la segona volta de les eleccions el 1992 va generar una sagnant i terrible guerra civil en què es van cometre greus atrocitats, especialment els islamistes van fer servir la violència sexual com a fórmula de destruir els espais de llibertat les dones que havien assolit durant el període de la independència. Hi va haver centenars de milers de morts. Malgrat que l’exèrcit va derrotar militarment els islamistes, a la pràctica, la societat algeriana va caure sota l’òrbita de les teocràcies islamistes. Malgrat perdre la guerra, els islamistes van poder imposar la seva agenda política.
Processos similars s’han viscut durant els darrers quaranta anys. Hamàs va fer servir la mateixa estratègia per convertir Gaza, a la pràctica, en una teocràcia islamista, guiada amb un fanatisme nihilista, com es va poder veure en els atacs d’octubre de 2023 contra Israel -prèviament, van assassinar la major part dels oponents palestins laics–. I les revoltes àrabs de 2010 van mantenir aquest mateix patró.
L’islamisme, mitjançant la guerra, la diplomàcia, el suborn, el xantatge, la ideologia, la política, va avançant imparablement del 1979 ençà. L’estratègia és coneguda i previsible. Primer, denuncien encertadament una situació un capitalisme acaparador i amoral que exclou la majoria de la població de qualsevol benefici, com a règim immoral. Després, penetren entre els sectors populars mitjançant obres de caritat, en la major part finançades des del wahabisme del Golf pèrsic, que és la versió més extremista d’una religió històricament expansionista, bel·licista i imperialista. I així van teixint les seves xarxes clientelars. A continuació, van creant una mena d’estat paral·lel, amb els seus sistemes de salut i educació propis (a Turquia, el partit d’Erdogan va crear una xarxa educativa formidable per guanyar adeptes), beques a estudiants brillants (sovint a les millors universitats internacionals), o mitjans de comunicació i laboratoris d’idees propis, a banda de una extensa xarxa de negocis, espais de finançament, i tot allò que permet assolir poder i autoritat. I, de manera paral·lela, ordenen tallar els lligams amb el món laic (això és especialment visible entre les comunitats musulmanes dels països occidentals), cosa que se certifica amb la imposició d’una indumentària específica a les dones com a eina de sabotejar la barreja amb el món laic i les societats lliures, i símbol de pertinença a la comunitat i control de la reproducció. Això implica la creació de “policies de la moral” i tribunals propis que, a poc a poc, van imposant la xaria, una cosmovisió totalitària de la religió, la política i l’existència.
És fàcil d’entendre l’èxit de Zohran Mamdani en les eleccions a batlle de Nova York, i l’enlluernament que provoca entre l’esquerra. Certament, la versió del capitalisme neoliberal i despietat que representa Trump i el seu pare espiritual, Ronald Reagan, és obertament immoral. La vida a les grans ciutats d’occident ha esdevingut especialment hostil entre les classes populars. L’estat ha deixat de funcionar per a les classes treballadores. La política de sabotatge republicà contra qualsevol política sanitària pública, la inflació desbordada, el naufragi educatiu, els salaris baixos o l’habitatge inassequible fa que milions de persones siguin vulnerables. I en aquest context, la denúncia moral, i polítiques clientelars contra els més pobres, és lògic que puguin tenir èxit. I que una esquerra benintencionada es deixi seduir per algú que obertament es declara musulmà, creant una onada d’empatia per part d’una esquerra que ha fet de la multiculturalitat una bandera, i que, escandalitzada pel que ha vist a Gaza, ha canviat la seva bandera per la palestina. Té tota la seva lògica. Tanmateix, l’experiència històrica ens hauria de prevenir contra els falsos profetes.
En les crítiques a Mamdani se l’ha comparat amb Ada Colau i tothom creu que serà incapaç de fer possible el seu programa electoral: congelació i rebaixa de lloguer, llars d’infants i transport públic gratuïts, supermercats de propietat municipal amb els preus controlats, construcció de 200.000 habitatges i moltes altres coses amb una música, i una lletra que sona bé. Molts anticipen el seu fracàs, perquè amb les regles del joc actuals, un mercat insaciable i un capitalisme sense escrúpols, les possibilitats que puguin tirar endavant aquestes iniciatives són escasses. Per contra, penso que pot tenir èxit. I això seria un problema. Pot tenir èxit perquè pot acabar rebent diners d’unes monarquies del Golf que ja han regalat un Boeing 747 al president Trump i controla una part considerable del mercat de valors de Wall Street, i perquè, a diferència d’Ada Colau, pot tenir patrocinadors externs. Ja tenim l’experiència del passat i com solen acabar aquestes coses. Ja sabem que la l’islam no ha passat per cap moment històric d’entendre religió i política com a àmbits separats. O que la ingenuïtat de l’esquerra acaba sempre alimentant els seus botxins, com va succeir a Iran o Algèria. Que vivim un moment extraordinàriament perillós perquè, efectivament la immoralitat del capitalisme actual pot ser reemplaçat per una moralitat totalitària, per part d’una cosmovisió que recorda a plantejaments feudals. I, des d’una perspectiva marxista, passar del capitalisme al feudalisme representa una involució històrica.
