L’estiu passat vaig llegir l’interessant llibre de Jorge Dezcallar El ascenso de China. Todas las claves del despertar del Gran Dragón, el qual, com indica el seu títol, se centra en la progressiva ocupació del lideratge mundial de la superpotència asiàtica. No n’hauríem de dir “emergent”, perquè la Xina, més que estat, país o nació hauria de ser considerada com a “civilització”, ja existia en l’època de l’Imperi Romà i ha estat primera potència econòmica mundial en disset dels darrers vint segles. El llibre de Dezcallar, que va ser ambaixador espanyol a Pequín, i per tant, conserva la mirada de diplomàtic –i escriu amb certa discreció i una calculada ambigüitat política– es dedica a analitzar els factors que expliquen que en només una generació hagi passat a ser un dels països més pobres a esdevenir líder tecnològic, economia puntera, i malgrat evidents carències estructurals, que ha assolit fites com erradicar la pobresa. 

L’obra, malgrat una voluntat divulgativa, resulta densa i complexa, probablement perquè el nivell de coneixement dels lectors europeus és, en el millor dels casos limitat. Ara bé, entre els factors que expliquen l’ascens del país, Dezcallar assenyala el fet de disposar d’una classe política professional i competent: nominalment comunista, i tanmateix essencialment pragmàtica. S’explica poc que el Partit Comunista Xinès –96,7 milions de membres sobre un país de 1.415 milions, menys d’un 7%– constitueix el que podríem dir una elit confunciana. L’entrada resulta exigent –cal haver destacat en el seu camp professional i ser sotmès a un exhaustiu escrutini personal– i mantenir-s’hi, gens fàcil. Això vol dir que per participar en la gestió dels afers públics a diversos nivells implica una mena de carrera d’obstacles darwiniana on els diversos gestors han de passar uns filtres importants, i el seu manteniment a dins dels ressorts de l’estat implica no cometre massa errors i demostrar competència de gestió. És cert que, com tots els analistes i experts en el país perceben, existeixen casos de corrupció i d’incompetència, tanmateix, també ho és que existeixen mecanismes interns amb capacitat de corregir aquesta mena de situacions. I el més important, la mentalitat confunciana que implica una certa austeritat personal, voluntat de servei a la col·lectivitat, meritocràcia com a eina de promoció i un cert sentit del deure i l’honestedat, és un dels ingredients decisius per entendre el que ha succeït en els darrers trenta anys.

El contrast amb la mentalitat borbònica no pot ser més escruixidor. La guerra de Successió no fou només una catàstrofe nacional per als Països Catalans, sinó una maledicció bíblica des d’un punt de vista polític. Els administradors borbònics i els decrets de Nova Planta van implantar un sistema corrupte fins al moll de l’os, també com a eina de repressió i desgavellament nacional. Fa alguns anys em van encarregar un capítol d’un llibre sobre municipalisme, i allà vaig comprovar com la monarquia absoluta va fer servir la corrupció sistèmica com a una eina d’opressió. Es van carregar els sistemes de gestió municipal del país, fonamentats en la vigilància mútua, la participació de la majoria dels ciutadans i del tercer estat, i la gestió directa dels més variats afers, per batlles nomenats a dit pel representant de la monarquia, compra-venda de càrrecs, subcontractacions dels serveis, i per tant, una densa xarxa de corrupteles que van anar deteriorant els afers públics. La corrupció borbònica es va doctorar amb la dictadura franquista, on, tot recordant David Fernández, va esdevenir el sistema. Enriquiments, creació de xarxes clientelars, càrtels i espais de poder infiltrats en tots els àmbits públics i privats van posar les bases d’una Transició que ha corregit i augmentat aquell sistema farcit d’arbitrarietats i on els representants democràtics tenen limitat el seu poder enfront de l’alta administració de l’estat, els càrtels empresarials i l’associació de malfactors que representen les elits polítiques i econòmiques, sempre properes al Madrid extractiu.

En aquestes circumstàncies, l’honradesa i la competència professional esdevenen una amenaça al sistema. D’aquí que qualsevol institució –molt destacadament, els partits polítics, encara que també els mitjans de comunicació, xarxes d’influència–  siguin cooptades pel poder, i se sabotegi la carrera de qualsevol persona amb les mínimes qualitats o que se surti del guió. I, què tenim? Mazón, president del País Valencià, acaba esdevenint el paradigma de la mentalitat borbònica. Algú que, més enllà de la seva ideologia –si és que la supervivència ho és–, d’escasses virtuts morals, formació discutible, que ni tan sols és capaç de parlar públicament la llengua del seu país, hem vist que la seva principal característica és la incompetència, una incompetència de dimensions còsmiques, que simbolitza el Règim del 78. Ara bé, si hi ha alguna cosa de la qual el puguem defensar, és que Mazón no deixa de ser un peó, com veurem sacrificable, al qual –i amb raó– se’l pot lapidar públicament en un funeral d’estat, mentre que al símbol de permanència i continuïtat de la misèria política i moral de l’estat, aquell senyor amb corona traspassada per un sanguinari dictador més monàrquic que ell mateix, s’escapoleix inexplicablement de l’escarni públic. 

Pedro Sánchez és un president, des de la perspectiva espanyola, que, més enllà de les seves inconsistències polítiques i personals, no es pot negar que té una competència professional per sobre de la mitjana, i sobretot és un fi analista. La seva sentència “això és un circ”, definia a la perfecció el sistema polític i moral hispànic. Probablement la guerra que li ha declarat l’estat té a veure precisament per la manca de control que l’establishment té sobre ell i el seu ego superlatiu –és molt poc confuncià–, més que no pas perquè representi un perill per a la supervivència del règim borbònic. L’intent d’atribuir-li els estralls de la DANA representa una metàfora de les disfuncions de l’estat. Tanmateix, el règim pot estar tranquil amb ell. En el millor dels casos, Sánchez és un nacionalista i regeneracionista, disposat a corregir algunes disfuncions massa evidents que posen en perill la salut de la monarquia, que, per contra, no té la capacitat de qüestionar-la. Sánchez gaudeix de la batalla contra grups i persones que tenen un coeficient intel·lectual inferior al seu, tanmateix sap perfectament que una crisi d’estat podria provocar una ensulsiada de la seva estimada Espanya. Una Espanya que no té millor remei que el seu desmantellament nacional i la desarticulació del càrtel del Bernabéu. 

Tanmateix, aquest article no va del detall, sinó de l’essència. El borbonisme santifica la incompetència i la mediocritat com a ingredients necessaris per a la perpetuació del sistema, malgrat que això sigui a costa del benestar i la seguretat de la ciutadania. Perquè el borbonisme, implantat almenys des del segle XVIII, amb les seves actualitzacions del franquisme i el Règim del 78, ha permès que la incompetència i la mediocritat s’escolin de dalt a baix, i des d’una perspectiva política, de dreta a esquerra, on la tradició democràtica resulta inèdita a tots els espectres de l’arc ideològic. Incompetència i mediocritat s’han instal·lat també a la majoria d’institucions, formals i informals d’Espanya, i per extensió d’una Catalunya. Al cap i a la fi, la corrupció és una malaltia altament contagiosa. Ho veiem, per exemple, al sistema educatiu, o en la gestió empresarial, on veiem instal·lat el descrèdit de la meritocràcia i on la promoció depèn més dels contactes que de les virtuts morals o intel·lectuals.