Boaventura de Sousa Santos, acadèmic portuguès, és probablement un dels sociòlegs més reputats de la seva generació, un dels impulsors del Fòrum Social Mundial i impulsor de les teories al voltant el pensament decolonial, a banda d’un dels intel·lectuals coneguts pel seu compromís polític crític amb els efectes de la globalització, i un dels signants, per exemple, de manifestos a favor de l’autodeterminació de Catalunya i l’amnistia dels presos polítics. Ara bé, amb la publicació d’un llibre l’abril de 2023, Sexual Misconduct in Academia: Informing an Ethics of Care in the University, escrit per les investigadores Liselotte Viaene, Catarina Laranjeiro i Miye Nadya suggerien, sense acusar-lo formalment, que de Sousa Santos, home admirat entre els ambients progressistes llatinoamericans, havia participat de conductes properes a l’assetjament sexual. Mesos després, una activista maputxe Moira Millán va denunciar públicament el professor per una suposada agressió sexual el 2010 durant la seva visita a Portugal. La investigació interna per part de les autoritats acadèmiques va concloure que no hi havia evidències de les situacions denunciades. Per evitar fer front a una querella per difamació, el llibre va fer desaparèixer de l’edició electrònica el capítol que feia referència als actes, i de Sousa Santos va publicar un plec de descàrrecs on apareixien els nombrosos correus electrònics entre Moira Millán i ell, en els quals no només apareixien afectuosos agraïments de l’activista per l’acollida i l’hospitalitat, sinó que la correspondència es va mantenir al llarg de força anys sempre en un to amable i cordial per part d’ambdós, a banda d’evidenciar inconsistències tècniques, cronològiques i factuals de la denunciant.
Tanmateix, la inexistència de proves, fins i tot la inconsistència del relat no va estalviar un calvari per al professor que va veure’s sotmès a l’acusació pública, a la retirada de col·laboracions editorials i de premsa, de la suspensió de la seva participació en activitats acadèmiques, de retirada de reconeixements honorífics o dels centres de recerca del qual formava part. Malgrat un manifest en defensa seva, signat per més de vuitanta personalitats acadèmiques de primer ordre entre els quals el Premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel, el procés judicial que amb tota seguretat l’exonerarà de les acusacions llençades en contra seva no podrà reparar el mal que la condemna pública, sense proves, li han fet, especialment tenint en compte que ja té 84 anys i que la seva rehabilitació pública, si es fa, pot arribar-li massa tard. De Santos Sousa, que precisament no és sant de la meva devoció intel·lectual, ha estat condemnat a la mort civil sense possibilitat de defensa. I, tenint en compte com funciona el món, sovint em penso sobre si la seva signatura del manifest de 2021, impulsat per Òmnium Cultural contrari a la repressió espanyola i favorable amb l’amnistia dels presos polítics catalans, hi té alguna cosa a veure. Al cap i a la fi, els serveis secrets espanyols també han generat calvaris a milers de persones normals amb acusacions infundades.
En el món de les relacions acadèmiques i humanes, probablement hi ha poques coses tan menyspreables com l’abús de poder, que sovint pren forma d’abús sexual. El moviment me too va posar de relleu allò que era una pràctica repugnant –malgrat que coneguda– en les relacions de poder en diversos àmbits com l’acadèmia, el cinema, el teatre, la comunicació (i, casualment, molt menys en les empreses privades, on ben segur hi deu haver més intensitat, perquè sembla que el capitalisme no es toca). Tanmateix, més enllà de l’eslògan, sovint hi ha molta lletra petita que és on rau l’interès de tot plegat. En primer lloc, les denunciants tenen raó quan destapen pràctiques comunes en les relacions de poder que fa que l’abús sigui una eina de domini (“tot té a veure amb el sexe, tret del sexe que té a veure amb el poder” shakespeariana frase que deia el personatge de Francis Underwood, el fictici president de House of Cards). Ara bé, en els conflictes entre persones no abunda el blanc o el negre, sinó cromatismes inversemblants de grisos. En les ànsies de poder, en el ressentiment, l’ambició, l’enveja o la revenja cadascú fa servir les armes que té disponibles, i el sexe n’és una d’aquestes (ho sabien, per un posar un exemple conegut, els espies de la CIA i el KGB). I contràriament al que creu una part substancial del feminisme, a la immensa majoria d’homes ens repugna que algú abusi de les dones, De fet, històricament, bona part d’homicidis, assassinats o duels entre senyors té a veure amb històries com aquestes. I els abusadors, entre els cercles masculins, representen una categoria de persones que són contemplats com a monstres menyspreables mereixedores de qualsevol mal. Ara bé, moviments com el me too o episodis com el descrit també ens interpel·len sobre el principi de veracitat, la presumpció d’innocència o el dret de defensa. Perquè aquest moviment de fons que entenem que buscava erradicar determinades pràctiques d’abús de poder, sovint ha acabat en aquesta mena d’execucions públiques sense judici, sense proves, sense possibilitat de rèplica. Es tractaria d’allò que hem vist repetidament en la història sobre la caça de bruixes i que implica un clima de terror i desconfiança. Perquè, si es pot arruïnar la vida de persones sense evidències, això vol dir que ningú no disposa de cap recer segur, que les conseqüències no depenen dels nostres fets, sinó de les nostres circumstàncies: del “qui som” en comptes del “què fem”. I ni tan sols sense capacitat de crítica, perquè posar en dubte determinats procediments empeny alguns vers el territori dels sospitosos de masclistes, de connivència amb la infàmia. I el relliscós espai del consentiment també genera, especialment entre els homes més joves, certa desubicació i temor amagats rere una aparença de masclisme ressentit, absència de compromís en les relacions o una intensificació de l’eterna guerra de sexes.
En aquest sentit, i seguint amb aquest clima de revenja, justa o injusta, desenvolupada durant la dècada passada, apareixien nous ingredients, com ara el que es coneix com “la guerra dels pronoms”. En una atmosfera creixent de correcció política d’incertes fronteres, les noves categories sexuals en què el subjectivisme o les taxonomies sexuals més inversemblants, el món de la universitat, molt especialment al món anglosaxó, malgrat que en ràpida expansió als campus occidentals, les possibilitats d’ofendre persones de la comunitat acadèmica per la seva condició sexual, subjectiva, fluïda, ideològica, de tota mena, va estendre un clima de temor, desconfiança i, finalment, autocensura. Qualsevol denúncia, per absurda que fos, podia acabar amb una reputació professional, una trajectòria acadèmica prestigiosa, una posició sòlida. I constatar com, malgrat els mèrits passats, patir la mateixa mort civil com l’experimentada per Boaventura da Sousa. Incidents de gravetat de l’estil de no fer servir el pronom “their” per a qui no es reconeixia com a “his” o “her”; haver tractat a classe el feixisme d’una manera objectiva, i no pas emocional; parlar d’esclavitud sense ser de color (sic!), fer algun comentari irònic inconvenient o qualsevol nimietat de l’estil denunciat per Soljenitsin o Kundera sota les dictadures comunistes, podien acabar amb una carrera de la nit al dia. Es tracta de la cultura de la cancel·lació, a la pràctica una dictadura d’un políticament correcte, fluid i canviant, d’un maccarthisme (aparentment) d’esquerres.
Les caceres de bruixes s’ubiquen en temps de crisi i incertesa. Tanmateix, algunes veus consideren que al darrere de tot aquest canvi cultural en què els sectors dominants del progressisme han esdevingut il·liberals, ha estat en el fons una planificada purga generacional. Arruïnar la carrera política, professional i acadèmica de diverses persones, més enllà dels seus pecats reals o imaginaris ha estat una estratègia en què els més joves i aquells que per la seva condició ho tenien més difícil, s’han fet lloc a còpia d’eliminar del terreny de joc de manera expeditiva els més grans i veterans. En el fons, com tota caça de bruixes, hem assistit a una purga generacional i ideològica a partir de la lògica “treu-te tu que em poso jo” en nom de la virtut, les bones intencions o les emocions correctes.
Alguns col·legues del món acadèmic nord-americà, caracteritzat per ser una illa progressista en un país conservador, em confessen en privat que, malgrat no l’hagin votat mai, malgrat l’aversió que els provoca, s’han sentit alleujats per la victòria de Trump, i encara més, per l’acció d’alguns dels seus principals agents polítics, com Christopher Rufo, que persegueixen acabar amb aquestes pràctiques acadèmiques a còpia de desmantellar els departaments universitats dedicats a aquesta mena de comissariats polítics en defensa de les polítiques DEI (Diversitat, Equitat i Inclusió) i de la Teoria Crítica de la Raça. Se n’ha parlat força d’aquestes intervencions federals, tanmateix, els Departaments DEI actuaven com a comissariats polítics i espais de reeducació ideològica, i la seva neutralització, contràriament al que sovint reprodueixen els nostres mitjans, ha permès recuperar certs nivells de llibertat de càtedra. El cas és que, com a espai progressista, les universitats d’elit nord-americanes han estat forçades, sota l’amenaça de retallar els fons públics, a corregir el seu rumb. I la majoria sembla que ho estan fent.
El món acadèmic nord-americà, almenys pel que fa a les ciències socials i humanístiques, i per extensió també a tot occident, està patint una greu crisi. Primer de tot, i abans que passés tot això, a partir de la Nova Gestió Pública derivada de la filosofia neoliberal, van carregar-se el clima de treball i l’autonomia intel·lectual quan els seus acadèmics, que en comptes de disposar de prou temps i calma per desenvolupar les seves recerques en profunditat, de llegir, de dialogar amb altres col·legues, eren sotmesos a un escrutini constant consistent a malbaratar el temps publicant papers en “revistes d’impacte” (que no llegeix ningú i que sovint són nius de corrupció) on els autors, amb conclusions precipitades i una competitivitat suïcida, sovint s’autoplagiaven per anar conquerint “trams de recerca” o altres collonades, en comptes de publicar llibres, cada deu anys, que valguessin la pena. I és per això que en el temps actual, les idees interessants només semblen a l’abast de qui és al marge de les institucions o ja és jubilat i no ha de perdre el temps per satisfer els buròcrates universitaris. I si ja la situació era dolenta a principis de segle, el clima d’intimidació intel·lectual –fa por publicar coses que no coincideixen amb els diktats dels guardians de l’ortodòxia que han conquerit els espais de poder– ha acabat per destruir les universitats com aquell espai de llibertat, rigor i creació per al qual van ser dissenyades.
Les cancel·lacions han estat un mecanisme de destrucció, no només institucional, sinó del mateix principi de diàleg i llibertat d’expressió tan necessaris per construir i reproduir una democràcia. Els actuals inquilins de les institucions polítiques nord-americanes al voltant de personatges com Trump o Rufo han entrat amb els panzer als campus nord-americans. I sovint, una part important d’acadèmics, sense cap simpatia pels actuals republicans, comencen a contemplar-nos, sinó com a alliberadors, potser com a tranquil·litzadors (malgrat la seva mentalitat destructiva i autoritària). Després d’assistir a un procés històric com l’actual, hom és temptat de creure que en realitat el wokisme ha estat una estratègia dissenyada per la ultradreta per destruir des de dins les institucions per després justificar l’inquietant procés de desmantellament del món acadèmic, cultural, universitari i educatiu.
