Vivim una era autodestructiva. Les elits s’escindeixen de les seves societats respectives. Les esquerres, s’escindeixen de la realitat. L’atomització social, la polarització política són només les expressions profundes d’aquesta gran escissió contemporània. Aquesta pulsió de forces oposades afebleixen el centre, la idea que era possible viure plegats sota unes mateixes regles del joc i aspiracions comunes. I sospito que ja és massa tard per rectificar.
Les elits s’escindeixen del país. Ho hem vist a casa nostra, amb grans fortunes que no senten cap mena d’afecte cap a la seva nació, i només fan servir els sentiments de pertinença nacional a conveniència, com el cas del senyor Oliu i el Banc de Sabadell. Tanmateix, això va molt més enllà de la nostra petita pàtria. Es tracta d’un fenomen universal, fruit de mig segle de neoliberalisme, que va començar pels mercats, i que va anar fent metàstasi pel cos social fins que va arribar al moll de l’ànima. Els ultrarics globals s’han desvinculat profundament de les seves arrels i la seva identitat. Com les companyies, no dubten a comprar, revendre i recomprar en una època en què els diners no tenen fronteres ni vincles, ni tan sols de classe, sinó que actuen autònomament, al marge de qualsevol consideració ètica, moral, o fins i tot d’eficàcia i pragmatisme, car la cobdícia i la irracionalitat, a la recerca d’acaparar guanys, precipita catàstrofes periòdiques que no requen a qui les comet, un cop ja se saben coneixedors d’haver parasitat uns estats que els rescataran. Tenim, doncs, unes elits irresponsables i desnacionalitzades, a qui la seva mobilitat per un món global els desvincula de qualsevol identitat o pàtria, i que els fa desresponsabilitzar-se de les seves comunitats. Per això, una de les seves divises és que els diners no tenen color, sinó paradisos fiscals. Que l’avantatge competitiu de la deslocalització és més important de calibrar les conseqüències de devastar regions senceres. Que l’avantatge competitiu d’importar treballadors del tercer món, especialment de regions sense tradició sindical resulta irrenunciable, sense reparar en les conseqüències socials, econòmiques i d’identitat dels països receptors.
Les elits de les burgesies nacionals del segle passat, potser no tenien massa escrúpols morals per defensar els interessos –malgrat que sovint, a la recerca de cert reconeixement, respectabilitat o influència, miraven de deixar un llegat o contribuir a les seves ciutats o països de procedència–. Les elits globalistes actuals es regeixen per una mena d’anomia, d’una idea suprema de desregulació, no només dels aspectes materials, sinó també pel que fa al capteniment de l’ànima humana, sense ni tan sols la hipocresia dels seus antecessors, ni la seva por “al què diran”. De fet, almenys pel que fa a occident, la “burgesia” o l’”empresariat” és una espècie en vies d’extinció. Des d’un cosmopolitisme nihilista (no hi ha res per sobre del benefici personal i del poder d’imposar la pròpia voluntat a les institucions governamentals), antics empresaris es reconverteixen en alts executius, especuladors, aconseguidors, intermediaris que no dubten a escampar l’herència rebuda a l’Àsia, les petromonarquies del Golf, o qualsevol amb la voluntat de comprar-los. I, en aquest sentit, la identitat de procedència -nacionalitat, religió, valors, tradició…– els representa una nosa de la qual val més prescindir-ne. És per això que han encetat un procés d’abandonament dels seus respectius països, el seu únic interès és defugir impostos, i per tant, desresponsabilitzar-se absolutament de qualsevol element comú, de qualsevol vincle que poguessin tenir amb la comunitat. Amb la ideologia totalitària del neoliberalisme han aconseguit elaborar un nou credo religiós, el del globalisme.
Malauradament, qui podia combatre aquest procés històric s’ha autodescartat. Les esquerres, aquesta amalgama d’idees i propostes polítiques que podien ser identificades com la recerca de la justícia social, la llibertat política, uns elements raonables d’igualitarisme i equitat i un projecte de vida en comú, amb drets i deures universals i per a tothom, hi han renunciat a tot això. Va començar als Estats Units, i s’ha reproduït aquí. Més enllà de la tradicional tendència a l’atomització política i al desacord intern, l’assumpció d’ideologies elaborades pels laboratoris intel·lectuals de les universitats d’elit ha empès a la creació de bombolles estanques, un dogmatisme quasi-religiós i l’abraçada de l’ós del credo neoliberal d’accent progressista. Han optat per, a partir d’una visió esbiaixada i naïf de cosmopolitisme, de renunciar a la nació, al principi d’autodeterminació que implica la possibilitat de crear estats mínimament homogenis perquè la solidaritat pugui produir-se entre persones que es reconeixen entre sí com a individus de la mateixa col·lectivitat, perquè, com ens recordava Tony Judt, és més fàcil ser solidari amb algú que té grans semblances amb un mateix, a partir d’elements culturals, nacionals i lingüístics compartits. Aquesta abraçada acrítica del cosmopolitisme ha estat profundament perversa perquè representa comprar el relat fabricat per les elits que s’han escindit de les societats respectives. La “desnacionalització” de les societats occidentals, en base a la idea tangencial i perifèrica de Marx sobre la fraternitat humana, ha propiciat una mena d’anticossos entre les classes treballadores que malfien d’aquells que repeteixen les consignes fàcils d’intel·lectuals o activistes universitaris. L’acceptació del relativisme cultural, i tota la morralla dialèctica del postmodernisme, entre unes classes treballadores a la recerca de seguretat –no només material, sinó també existencial, car aquestes solen ser històricament grups socials prou conservadors– ha estat letal i ha allunyat el gruix social d’aquestes idees. L’exemple és el distanciament de la majoria respecte l’agenda woke –teoria crítica de la raça, discurs LGTBIQ+, un “antifeixisme” cancel·lador de premisses emboirades, culte a la multiculturalitat, capacitismes, veganismes, dèries per causes internacionals dubtoses a milers de quilòmetres …– els han escindit de la realitat. Una realitat conformada per dificultats materials quotidianes, empobriment creixent, desclassament tràgic, i molta por davant la incertesa del futur.
La majoria social se sent terriblement sola. Abandonada pels més rics, i menyspreada pels més “cultes”, en una esquerra on han desaparegut els treballadors entre els seus rengles. I d’aquesta teòrica antinòmia elits / esquerres, ens resta una estranya polarització, que fa semblar el clima polític irrespirable. I “fa semblar” des de la perplexitat, perquè en el fons, “elits” i “esquerres” comparteixen una mateixa matriu: el globalisme. I la mateixa sensació d’estar protagonitzant una “gran escissió”; els primers, en base a desresponsabilitzar-se de les seves comunitats; els segons, en base a allunyar-se de la realitat, des del confort de les seves exclusives bombolles que busquen més l’aprovació de les parròquies respectives que una veritable i objectiva justícia social. Servidor de vostès no creu en casualitats.
