DIJOUS 9 

Sembla mentida però ja ha passat un any i aquí estem en una nova edició del Festival Internacional de cinema fantàstic de Catalunya, del Festival de Sitges. I dóna gust veure que res ha canviat: els canapès de la gala inaugural són els mateixos de cada any, el gran Àngel Sala continua maltractant totes les llengües que pot, la part del J.A.Bayona i els Dreamakers fent-se forçosa i forçadament en castellà, i l’aire de la sala es regula per part d’un esquimal. Això sí, aquest any hem comptat amb un curt, Señuelo, de la Martha Ayerbe, que a diferència d’altres anys on els curtmetratges es feien eterns aquest ha estat d’una molt bona qualitat, fet per la qual la felicitem.

I òbviament, hem de comentar el plat gros de la gala, que ha sigut Alpha de la francesa Julia Ducourneau, una senyora que a la primera volada sembla molt antipàtica però que al cap de dos minuts demostra que gaudeix d’una personalitat alegre, amable, molt divertida, que curiosament és tot el contrari del seu cinema, i Alpha no n’és una excepció. De què va aquest film? Doncs d’una noia immigrant francesa als anys vuitanta que sembla que s’hagi contagiat d’un virus força desconegut però altament mortal, fins aquí res que no haguem vist amb na Carla Simon, però clar, aquí entra en joc Ducourneau i el seu esperit alegre però tarat. D’aquest film hi ha hagut crítiques bastant dures, tot i que aquesta no en serà tant, però sospitem que tot neix del mateix: que és que ningú, nosaltres inclosos, ha acabat d’entendre del que van els últims deu minuts, i quan ho deus entendre la cosa deu millorar. Però tot i així és un bon film, més complexe que les seves anteriors obres, però amb un gran carisma de dos dels actors principals, Mélissa Boros i Tahar Rahim. A més de tenir una imatge, desagradable però espectacular, potent, destacant-ne especialment les escenes dels atacs de pànic. És un bon film, però superat per la metàfora constant. 

Centenars de persones de persones vam abandonar la sala pensant en què havíem vist exactament mentre ens dirigíem al sopar, però aquí ha vingut la novetat, i és en aquest any és que enmig del sopar al port d’Aiguadolç ens ha caigut un aiguat impressionant que ha anegat els rigatonis amb trufa  

Enmig d’aquest diluvi ens vam acabar refugiant en un hotel on es celebrava un congrés de l’advocacia, cosa que vam aprofitar per saquejar el buffet de postres que tenien allà preparat tot fent-nos passar per advocats. No sabem què farà més por aquest cap de setmana a Sitges, si el festival o un congrés d’advocats.

Altres títols del dia d’avui:

Vieja loca, de Martín Mauregui. Una senyora gran que oblida qui és qui acaba perdent la xaveta amb el seu exgendre a causa dels traumes amorosos-psicòtics del passat. Carmen Maura, la protagonista que perd la xaveta, fa el que pot, però aquest accent argentí seu és impossible del tot. Tot i tenir algunes escenes bastant potents i un final no esperat, cosa d’agrair, és un film que es queda a mitges i que hauria pogut desenvolupar molts dels camps que mig ensenya. 

Monster Island, d’Oran Ikang. Uns monstres fets com de cartró-pedra seran els convidats sorpresa d’un soldat japonès i un presoner britànic (Callum Woodhouse de All creatures great and small) que apareixen a una ïlla després que el seu vaixell naufragués: una pel·lícula sobre enemics comuns i com aquests poden crear vincles duradors; amb una estètica més aviat tirant a peli de sèrie Z, podria haver estat molt més interessant si no s’hagués fet tant lenta en alguns moments. 

DIVENDRES 10 

Comencem el primer dia sencer del festival amb la parella formada per Alison Brie i Dave Franco a Together de Michael Shanks; pel·lícula del moment a USA pel seu body horror narra la història de la Millie i el Tim que decideixen canviar la seva vida a la gran ciutat per una a un poble rural per iniciar una vida més pausada i en contacte amb la natura; aquest que sembla l’argument d’un film de dissabte a la tarda d’una cadena de televisió qualsevol, esdevé interessant a partir del moment en què en una primera presa de contacte amb el bosc que els envolta aquest els atrapa d’una manera prou especial com perquè no se’n puguin desprendre per molt que vulguin i la intensitat del contacte fa que, fins i tot, el sentint a dins seu i no poder viure l’un sense l’altre agafa una nova dimensió. Prou entretinguda com per no adormir-se a aquelles hores matinals del dia però no tant passada de rosca com es deia a l’altra banda de l’Atlàntic. 

I per continuar una versió fosca de la Ventafocs, The ugly stepsister, de l’Emilie Blitchfeldt, una altra peça de body horror on seguim la desafortunada vida de les germanastres de la Ventafocs en un film interessant i novedós amb alguna escena bastant potent i amb una maldat de fons bastant interessant. Amb una estètica molt kisch, vestimentes d’època i ambientació de videoclip dels vuitana la fa una peli prou interessant com per fer-hi una ullada.  Aquestes dues peces seguides de body horror han sigut del més destacat en aquests primers dies del festival. Tot aquest esclat de body horror dels darrers mesos serà una herència de The substance?

I avui també hem tingut la versió d’una altra llegenda, en aquest cas la dels unicorns en Death of a unicorn, d’Alex Scharffman, que per idea (unicorns violents) i per càsting (Rudd, Ortega, Poulter…) podria haver sigut una gran cosa i queda en gairebé un no res, a més de comptar amb uns unicorns digitals que transmeten una mica de vergonya aliena. 

I acabem el dia descobrint nous restaurants en la zona, tota una novetat després d’aquests anys. Encara hi ha camp per córrer en aquesta vil·la.

Altres títols del dia d’avui:

Tornado, de John Maclean. Samurais a l’Escòcia del segle XVIII en aquest neowestern que simplement està bé amb un Tim Roth bastant decent en el seu paper de dolent de la colla. 

Rabbit Trap, de Brin Chainey. Horror folk gal·lès, cosa que de per sí ja està bé, amb parella vivint al mig del no res, amb el marit traumat, la dona mighippie i un nen estrany que és massa carinyós. El film està bé, i Dev Patel sempre està bé. 

Halabala, d’Ekarit Thairaat. Un d’aquells films que només pots veure de mitjanit de Sitges perquè en un dia normal no t’ho posaries mai. Amb la part folk bastant interessant però amb uns últims vint minuts molt inconnexos i caòtics, però tot i així no és una obra fallida.

DISSABTE 11

Aixequem el dia amb les tenebres nocturnes de Gaua, l’últim film de Paul Urkijo que en passades edicions ja havia presentat Errementari o Irati, i que amb el nou film ens porta a les bruixes del Baztan del segle XVI. Aquest és un film amb una ambientació molt bona i un gust per recuperar les històries de la terra, a més en euskera, que és digne d’elogi. Urkijo s’ha convertit en un referent de com recuperar llegendes per a la gran pantalla tot adaptant-les al segle XXI. 

Entre film i film hem pogut gaudir de l’autèntia estrella del festival , en Nosfegatu,un gat taronja amo i senyor de l’entrada del Melià i de tothom que s’hi acosta a saludar-lo. Ens ha fet més il·lusió que algun dels films projectats. I a més hem pogut confondre a LLoyd Kaufman amb Joe Dante, havent-nos caigut molt bé el primer.

I al migdia hem pogut gaudir d’un dels plats més esperats del festival: Good boy de Ben Leonberg, l’últim fenòmen viral del cinema de terror, on un simpàtic quisso pateix els efectes paranormals que viu el seu amo. Hi ha gent que se li fa llarga tot i durar només 77 minuts, però sospitem que és la mateixa gent que mai patiria per un gos. Si t’agraden els gossos patiràs i el film passa massa lentament. Sense ser una obra mestra, ni molt menys, almenys el gos és carismàtic.

I just després de dinar l’espectacular amanida d’hòsties de The Furious, de Kenji Tanigaki. Feia molt de temps que no es veien unes hòsties tan ben donades, tan generoses, tan estupendes. Una obra mestra del gènere de la lluita de Hong Kong. Un deliri de film, entusiasme és poc. 

I afartats de tanta hòstia s’acaba el tercer dia amb la costumbrista zombiewalk, mantenint-nos nosaltres en un bon estat, més bo de l’esperat.

Altres títols del dia d’avui:

All you need is kill, de Hiroshi Sakurazaka. Animació japonesa amb una planta carnívora extraterrestre s’instal·la a la Terra i provoca un dia de marmota immens en la nostra protagonista que està condemnada a morir dia rere dia per tornar al mateix punt. Bona obra ja duta al cine amb Edge of Tomorrow de Doug Liman amb Tom Cruise, essent aquesta més americana i la versió d’animació essent essencialment una cosa japonesa de nois traumats. 

Arco de Ugo Bienvenu és una animació francesa en què una nena coneix a un nen del futur que es trasllada a través d’arcs de Sant Martí. Amb una animació propera a Miyazaki i un trio de dolents excèntric i pintoresc té tots els elements per triomfar però acaba caient una mica en sensibleria que fa que l’aventura d’aquest parell de criatures quedi una mica deslluïda, de totes maneres, molt recomenable per anar a veure amb els més petits de la casa. 

La leyenda de Ochi de Isaiah Saxon història rural que passa a un poble perdut de l’illa de Carpathia on la protagonista, una nena d’una granja es troba un bebé d’Ochi (els monstres que ataquen al poble i que els seus habitants intenten matar sigui com sigui) malgrat l’oposició del seu pare, un, com sempre, magnífic Willem Dafoe, En aquesta aventura de tornar el bebé a casa seva, la nena, es retrobarà amb la seva mare que viu a dalt de tot de la muntanya criant ovelles i interpretada per una estupenda Emily Watson; entre d’altres també hi surt Finn Wolfhard de Stranger Things; i el què podria ser una peli d’aventures interessant, acaba quedant-se a mig gas per avorrida, això sí, el bebé és moníssim i si en féssin ninos probablement els sortiria una aventura prou rentable.