Darrerament s’està sentint molt a parlar sobre la crisi de les pensions, el deute fiscal, els impostos al patrimoni o la suposada inviabilitat de la despesa social. Com a historiador és obligació ètica recordar que aquesta rumorologia és cíclica i persistent en la història, i que l’aparició periòdica d’aquests debats mai és casual ni innocent, sinó que sempre amaga interessos ocults o programes polítics a l’ombra. Aquest repic de campanes (a mort) té a veure amb les campanes (d’incompareixença) respecte les obligacions fiscals d’unes elits que, en base a la globalització, s’han escindit dels seus països i viuen al marge de tota obligació tributària i moral.

Totes les mentides, a fi que siguin creïbles, requereixen elements de veritat. I poques coses hi ha com les xifres –el llenguatge críptic i sagrat de la nostra civilització– per fer creure l’opinió pública que el missatger, malgrat sigui enviat per forces obscures, pugui tenir raó. És ben curiós que es qüestioni el sistema de pensions –que bàsicament són diners que es posen en mans de persones i que, en bona part tornaran a l’erari públic en forma d’impostos directes o indirectes, o que acabaran en mans d’empreses, negocis, béns i serveis en el que constitueix una economia circular i que serveix per fer créixer i dinamitzar el mercat. Per contra, cap dels economistes ortodoxos sembla qüestionar, per exemple, els programes de subvencions per a l’adquisició de vehicles elèctrics, que en la seva majoria acaben en mans dels fabricants d’automòbils asiàtics, que en són els principals constructors. O els ajuts al lloguer (que acaben en mans d’uns propietaris que, mitjançant les seves societats, a banda d’afavorir el marge d’extorsió als inquilins, probablement acabaran, escolats i improductius, en paradisos fiscals). O la inversió en infraestructures, amb un sistema fonamentat en subcontractes de subcontractes de subcontractes on s’esvaeixen uns diners que alimenten a l’oligopoli de les constructores (i que queden lliures de fiscalitat a les Illes Caiman), mentre que al final trobem un grapat de peons, sovint sense papers ni traça, fent obra pública o privada (i si no, mirem què està passant amb el Camp del Barça, i els seus retards i misteris que recorden Los Soprano).

Efectivament, s’escola un bon percentatge dels diners públics a partir d’una deliberada negligència i d’unes estructures econòmiques, que amb les desregulacions neoliberals, permeten acumular fons excessius a segments corruptes de les elits. Tanmateix, que ara es torni a parlar de càrregues fiscals –que els criptobros i influencers andorrans denuncien al més pur estil Milei com si es tractés de d’una afrenta personal– té a veure amb una xifra: el 5%. El que sembla que ha ordenat Trump als seus aliats europeus que han d’invertir en política de defensa.

Fem una acotació. Si hi ha un perdedor paradoxal de la globalització són els mateixos Estats Units. La recerca de menors costos laborals va permetre deslocalitzar bona part de la indústria d’un país que va assolir la seva hegemonia, no només mercè al seu poder militar, sinó també industrial. La desindustrialització d’àmplies zones geogràfiques (el Rust Belt) no només va devastar estats i famílies, o a afeblir la solidesa econòmica i tecnològica de la superpotència, sinó que va fornir de vots irracionalment ressentits al trumpisme. Tanmateix, una de les poques indústries que, pel seu caràcter estratègic, ha restat als Estats Units és la de defensa. La inversió del 5% del PIB dels diversos països europeus vol dir, bàsicament, comprar armes Made in USA, que, a la pràctica, equival a equilibrar la desfavorable balança comercial que la desindustrialització havia generat, tot acumulant un important deure a la superpotència americana. En el fons, això suposa que Europa, com a l’antiguitat o el colonialisme clàssic, exerceixen de països tributaris a Nord-Amèrica, i així Trump pot reequilibrar les finances del seu país, i alhora, continuant una de les seves activitats preferides: abaixar impostos als rics –entre els quals, ell mateix, un empresari agressiu i temerari–. Un 5% en defensa per fer front a amenaces inexistents o sobrevalorades és una excusa perquè els europeus financin per la porta del darrera uns Estats Units que estan devaluant el dòlar per rebaixar el pes del seu deute imparable i per posar les coses difícils a les importacions.

Hi ha un problema fiscal a occident? Sí, efectivament. Tenim un sistema obsolet, perquè, després de mig segle de neoliberalisme han trinxat la lògica de l’economia productiva i han generat una escissió cada vegada més gran entre treballadors i grans empreses, entre producció i especulació, entre economia real i financiaritzada. Hem passat del fum de les fàbriques a fabricar fum.  Els sistemes fiscals convencionals es fonamentaven bàsicament en impostos indirectes (al consum, de caràcter poc social perquè paga el mateix percentatge el pobre que el ric), i els directes (l’impost sobre la renda, del qual els treballadors tenen escassa capacitat de lliurar-se’n, i que l’empresariat i les grans fortunes es lliuren de pagar mercè als forats estratègicament col·locats en la legislació i l’escassa fiscalitat de les grans empreses. Els impostos de societats, que nominalment representen entre un 25-30% en funció de la mida, a la pràctica, segons els sindicats d’inspectors d’hisenda, solen recaptar per sota del 7%. I, des de la perspectiva nord-americana, difícilment se supera el 3% (durant l’estiu, al seu camp de Golf escocès, Trump va obligar a Von der Leyen a empassar-se l’exempció fiscal total de les companyies nord-americanes. N’hi ha d’altres, com el de patrimoni, o de successions, que en el passat havien tingut força importància, i que tanmateix, mercè a l’enginyeria fiscal i societària, acaben pagant pocs i representant un percentatge petit de la recaptació total.

El problema, i tal com consten les recerques de Thomas Piketty, és que en mig segle de polítiques liberals, la pràctica totalitat del creixement econòmic ha quedat en mans d’unes elits que han creat un sistema paral·lel i escindit (mercè a la globalització) que fa, a la pràctica, que consitueixin una classe aristocràtica global que, com l’aristocràcia francesa del segle XVIII resten exempts dels impostos. I que, precisament en una economia neoliberal que cada vegada fabrica menys tangibles (o només fabrica el fum de l’especulació), mitjançant una extensa financiarització de l’economia (amb les seves corresponents bombolles de dramàtiques conseqüències i rescats públics, com va passar amb la crisi de 2008-2012), els beneficis obtinguts per les elits empresarials només ha estat possible mitjançant una àmplia devaluació salarial. En termes generals, els salaris s’han estancat o han perdut poder adquisitiu. La deslocalització exterior (exportar fàbriques al tercer món per reduir costos i incrementar guanys) o interior (importar treballadors del tercer món per reduir costos i incrementar guanys) han fet que els sostenidors fiscals de l’estat siguin cada vegada menys i més pobres (les bones ocupacions es redueixen, les reconversions industrials van enviar milions a la paperera de l’exclusió laboral i social) i amb una massa salarial decreixent respecte la massa monetària de cada estat. La importació de mà d’obra barata en serveis de baix valor afegit també ha expandit salaris extremadament baixos o també una economia informal que, a banda de quedar exempt de pagar impostos –com, a la pràctica, pobres de solemnitat–, implica ser grans consumidors dels serveis públics i subsidis, especialment entre col·lectius amb un baix percentatge d’activitat laboral. Les classes mitjanes contribueixen al seu empobriment amb els seus impostos, i a l’enriquiment dels responsables de la situació.

La bomba fiscal és aquí: salaris baixos, expansió de la pobresa i exempció fiscal dels rics. L’estructura fiscal és obsoleta perquè s’ha trencat amb el principi de progressivitat (paga més qui més rep, en percentatges creixents) i perquè s’ha permès la creació d’una elit irresponsable, narcisista, manipuladora, i el pitjor de tot, poderosa. Abans, les grans fortunes podien comprar mitjans de comunicació per manipular l’opinió pública. Avui compren els algoritmes que fan servir estratègies poderoses de manipulació mental per fer creure als joves que la culpa dels seus salaris de merda o l’habitatge inassolible són els seus avis que van treballar tota la vida (de fet, la destrucció de les famílies és una altra part del programa neoliberal).

Probablement calen mesures contundents i eficaces com ara la Taxa Zucman (que implica treure un percentatge del patrimoni de les grans fortunes); la Taxa Tobin (que implica recaptar diners per cada transacció financera), o el simple sentit comú: de la mateixa manera que se’n parla d’una renda mínima, plantejar que hi pugui haver una renda màxima, i que travessar determinat llindar –el de la ultrariquesa, tot allò que no pugui ser gastat en una vida normal, la resta sigui traspassat vers els serveis públics. No només per sostenir l’estat del benestar, sinó per segar el poder i la influència dels irresponsables i narcisistes estil Musk. Al cap i a la fi, poques coses hi ha tan perilloses per la democràcia com ultramilionaris sense límits, que sovint acaben com els personatges malvats, sinistres i megalòmans de les pel·lícules de James Bond, que indefectiblement, pretenen dominar el món.