L’aniversari del Primer d’octubre, i la repressió dura, planificada i dissimulada per l’aparell de l’estat amb la inestimable col·laboracionisme de les elits colonials nostrades, ens ha empès a un munt d’opinadors a fer una mena d’exercici d’allò que religiosament s’anomena examen de consciència. Pensar en els pecats, les febleses morals, i el propòsit d’esmena forma part de l’exercici d’alguns articulistes a qui l’establishment ens ha posat una ordre d’allunyament de les principals tribunes. I van sorgint alguns temes recurrents sobre aspectes, més que a millorar, a reconstruir o refer de dalt a baix: les estructures econòmiques, les estratègies de resistència, la gestió de la immigració o l’estatus de la llengua.

Les polítiques de debò, no les que  marquen els governs o els legisladors, són executades pels qui manen de debò: l’alta funció pública de l’estat; els serveis secrets addictes a la infiltració i manipulació de les entitats i activistes; l’administració d’injustícia; els arquitectes de normatives pensades per ofegar-nos o un poder econòmic concebut per perdre qualsevol autonomia empresarial o política. I una d’aquestes polítiques és privar-nos de la paraula, de sotmetre el català a la condició de patois per completar el projecte colonial espanyol. No ha estat fàcil en el passat, ni necessàriament ha de ser fàcil en el present, perquè la situació catalana no és exactament disglòsica, tal com la conceben els sociolingüiestes. Tanmateix, amb els canvis demogràfics impulsats per les forces obscures  de la monarquia –l’Estrella de la Mort, en afortunada expressió d’Antonio Baños- i la infiltració als mitjans de comunicació, la misèria i miopia de les polítiques culturals pròpies o en el disseny de polítiques educatives, estan deixant la llengua en una situació més que delicada.

Servidor de vostès que sap una mica de temes educatius, constata una degradació imparable en un dels espais estratègics. L’escola, l’institut, les universitats marquen els estàndards d’una llengua que, per sobreviure, necessita de tots els registres possibles, encara que especialment el més culte, el més útil per entendre el món amb precisió lèxica i complexitat gramatical. La política d’immersió, impulsada durant la primera etapa del president Pujol va comportar una millora immediata tenint en compte el deplorable estat d’una llengua que havia estat foragitada dels espais formals i oficials. De manera que molts dels metres que vam començar la nostra carrera laboral durant la dècada de 1980 hi vam creure, sovint amb més entusiasme que orientació o mitjans. Tanmateix, i en perspectiva, aquelles polítiques d’immersió van néixer coixes. Es va posar massa èmfasi en la primària, es va deixar de banda la secundària, es va permetre a les universitats que fessin allò que volien (que, amb l’onada neoliberal, això implica competir per alumnes estrangers, molts dels quals gent de casa molt bona de les elits llatinoamericanes). I, sobretot, no es va imposar res en absolut. En quatre dècades i mitja de competència plena en matèria d’educació, no em consta que cap professor hagi estat expedientat per negar-se a fer servir el català com a eina de comunicació normal.

Pujol, del qual se’n poden dir moltes coses, encara que probablement era un dels polítics europeus més intel·ligents de la seva generació, sabia quins eren els límits. Coneixedor de l’iinterior de l’Estrella de la Mort madrilenya (en Vicens Vives, potser més sofisticat que en Baños, en deia el Leviatan), endevinava què podia passar si exigia allò que era de justícia. I, de fet, la negativa del líder de Convergència a ser la crosa d’Aznar –com el president admet en les seves memòries–, va implicar aquesta contrarevolució que implicava, per exemple, la fabricació de Ciutadans, l’assetjament identitari desfermat per un Madrid polític desacomplexadament franquista, i un bombardeig constant de lleis, decrets i sentències que, a la pràctica, al darrere la “Democràcia constitucional” (sic!) hi havia intacte el mateix estat franquista, i el seu esperit etern amb olor de naftalina. La immersió era una farsa. I la supervivència de la nació exigeix la independència. Allò que va entendre a la perfecció la societat catalana, i que es va negar a entendre una classe política sense el coratge i la determinació que exigia la història.

D’ençà el 2017, tot ha estat una reculada. I vam passar d’una classe política poruga a la mateixa que, per mantenir el seu estatus, es va possar l’uniforme col·laboracionista. I que va fer tot el possible per malmetre la majoria parlamentària de les forces polítiques nominalment independentistes. Servidor de vostès, que ha tingut l’oportunitat d’observar des de primera fila el lamentable espectacle de les claudicacions de les polítiques educatives, la cosa va anar més enllà d’acatar qualsevol ocurrència dels magistrats de Vox, addictes a les coves del sado. Van ser les mateixes polítiques educatives no lingüístiques les que han servit per desmantellar completament les possibilitats de mantenir la supervivència del català com a un codi mínimament eficient que permetés esdevenir l’argamassa de la nació. Primer van ser la reducció de les classes de llengua (sovint substituïdes, a primària, per conceptes críptics -o montyphytonians- com “rotllana”, “espiral”, “propostes”, “tallers” o “moments d’aula”– sinó que van decidir carregar-se les matèries de literatura, i finalment, erradicar les lectures obligatòries.

Anem a detenir-nos un moment sobre això. Qualsevol nació es fonamenta en mites fundacionals, símbols, i imaginaris col·lectius, que normalment sorgeixen de la seva tradició literària. L’ús recorrent de Shakespeare, Racine, Leopardi, Cervantes o Goethe són fonamentals perquè cada nació es reconegui a si mateixa en la seva tradició literària. Un poeta nacional no és un poeta: és un cos polític que es manté lligats a unes referències sentimentals. Carregar-se la literatura (o substituir-la per llibres fàcils de consum) equival a un suïcidi cultural. Com pot sobreviure Catalunya sense que les noves generacions memoritzin Verdaguer, Salvat Papasseit, o Martí i Pol? Com pot dialogar la nació amb si mateixa? Com podem tenir consciència nacional si se’ns desmantella el codi mitjançant el qual ens podem reconèixer com a part d’un cos polític i social? La destrucció de la literatura ha estat un dels grans crims silenciats per uns mitjans de comunicació, públics i privats, obsedits a anestesiar el país. 

Respecte a la llengua, encara pitjor. En nom de la innovació cultural i les inspiracions d’una pedagogia constructivista, ens hem dedicat a destruir el català. Perquè ens fem una mica el càrrec, la immersió tradicional implicava una mena de centralitat del mestre, un solista a l’escenari, la llengua del qual havia d’esdevenir un model de català estàndar, formal, precís, ben construït, amb un vocabulari de 20.000 paraules o més, disposats a ser un referent lingüístic per als seus alumnes. Més o menys com ho eren els “hússars negres”, l’apel·latiu a com es coneixien els mestres de la República Francesa de 1873 en un magisteri forjat per Jules Ferry destinat a fer del francès culte i estàndar la llengua única del país. Hússars negres en tant que combatents de la república caracteritzats per certa voluntat de lideratge i, a la vegada, amb l’austeritat de les virtuts republicanes. El pedagogisme imperant, especialment a partir del moment en què diversos lobis vinculats amb entitat bancàries o organismes internacionals destinats a reduir l’escola a la lògica del mercat, implica que els mestres han de callar. Han de deixar de ser el centre, espai que ocupen uns alumnes a qui s’estimula una actitud narcisista. Han de deixar de ser mestres, per passar a jugar un rol d’acompanyant, o a complir amb un seguit de funcions sovint poc clares i normalment incoherents entre si. I, mentrestants, amb metodologies com el treball per projectes, en grups (on un treballa i la resta s’hi solen arrepenjar),, que a bona part del país, implica diàlegs  caòtics en un castellà de cinc-centes pararaules, sense capacitat de correcció, i sovint en la varietat dialectal/social del reguetonès. Treballar per projectes, apartar el mestre del centre de l’aula, impulsar que els nens no escoltin, no escriguin, no tinguin llibres de text, no disposin de lectures obligatòries o prescindir de lectures de fragments de clàssics (un dia haurem de parlar de l’efecte Farenheit 451 que ha cremat les biblioteques escolars) estem condemnats a què el català sigui una llengua no operativa.

Quan es parla sobre què fer per evitar la davallada del català… evidentment, mentre no disposem d’un país propi que permeti alliberar-nos de les imposicions lingüístiques, revoltar-se als claustres de professors i ignorar ordres que manifestament impliquen una prevaricació moral, són accions de resistència d’una major eficàcia que queixar-se.