Vaig sortir de casa al voltant de les 13:30. El meu fotògraf m’havia de recollir en quinze minuts. Mentre baixava pel meu carrer, vaig pensar en com enfocar un reportatge d’aquest tipus. He de parlar amb la gent? M’he de mantenir com a narrador? He de mantenir-me objectiu? He de narrar-ho absolutament tot? Transcric només l’entrevista? Seguia absort en una boira de dubtes quan finalment vaig arribar on es trobava el cotxe del meu fotògraf. Des d’Argentona teníem una mica més d’una hora de camí. A la carretera tindria temps per pensar…

Va arrancar el cotxe, i vam agafar la carretera C61 direcció la Roca del Vallès. Havíem d’anar a Ripoll per trobar “la Catalunya del futur”. Per què? Perquè era Ripoll el poblet que estava en boca de tots els catalans ―o la majoria―, precisament per qui l’estava governant. Alguns m’havien comentat que allà es trobava “la Catalunya vertadera”; altres m’havien dit que Ripoll era el paradís pels supremacistes. No em vaig creure cap dels dos futurs implícits que hi havia en ambdues afirmacions, i precisament per això vam anar-hi, ja que, si alguna cosa està en boca de tots, aleshores aquesta cosa també ha d’estar a l’abast de tothom. Havíem d’anar, veure com era aquell poble, i parlar amb l’alcaldessa. I que aleshores cada lector jutgi. L’essència de Catalunya havia de trobar-se enmig de les dues visions.

Passàvem per Tona. El paisatge muntanyós em resultava relaxant. Em recordava al poble de la meva família, Salàs del Pallars. Li vaig comentar això al meu fotògraf.

Després de més o menys mitja hora, vam arribar a Ripoll. El poble semblava més gran del que era, com una petita ciutat: tenia un centre, restaurants i molt d’ambient. Vam entrar amb el cotxe, i el primer que se’ns va aparèixer és un establiment de kebabs clausurat per la policia. Ens va resultar irònic per qui era la que governava Ripoll, i tot el que s’havia dit sobre ella. Vam seguir conduint, i vam veure que hi havia uns quants més que estaven oberts. Seria casualitat.

Aparquem el cotxe i ens dirigim a la plaça del poble. Per motius de seguretat, vaig consultar a professionals del sector com podria enfocar l’entrevista amb la batllessa de Ripoll. Uns em van dir que no parlés de política, sota cap circumstància, perquè em podrien encasellar; uns altres m’havien dit que només li preguntés sobre política, ja que, en cas contrari, semblaria que l’estic “humanitzant” massa, i semblaria propaganda. Em trobava en blanc. Tocava improvisar.

Ens vam apropar al primer bar que ens trobem obert. El cambrer ens va dir que no ens podia atendre perquè en mitja hora plegava.

―No puc demanar ni un entrepà per emportar? ―va preguntar el meu fotògraf.

―Imposible, hemos cerrao’ la cocina ya ―va respondre. Jo només volia un cafè, per tant, m’anava bé qualsevol lloc.

Vam trobar un altre restaurant, el Gustus. Allà sí que ens van atendre. Jo em vaig demanar un cafè amb gel; ell, un entrepà de pinxo i una Coca-Cola.

Ens vam quedar quinze minuts. El meu fotògraf va haver de menjar-se l’entrepà amb pressa. Segons ell, sempre menja així de ràpid. Vam dirigir-nos on pensàvem que es trobava l’ajuntament, però va resultar ser l’oficina de turisme. Tornant d’on havíem vingut, vaig visualitzar un grup de gent que es trobava allà a prop.

Els vaig a preguntar que necessitem trobar urgentment l’ajuntament. Hem d’entrevistar a l’alcaldessa i no podem arribar tard ―vaig dir, començant a alterar-me. No m’ha agradat mai arribar tard als llocs.

―NO! ―va parar-me el meu fotògraf ―No veus que és un tanatori?

Efectivament, hi havia un cotxe fúnebre, i gent plorant. Eren les 15:57, i havíem quedat a les quatre en punt. Vam dirigir-nos a l’edifici que ens faltava per comprovar. Aquell sí que era l’ajuntament. Era un edifici gran, bastant elegant, que a més es trobava al costat del monestir, donant una imatge lúgubre, però imponent. Vam pujar les escales que porten a l’entrada. Intento entrar, xoco amb la porta teòricament automàtica; em quedo confós, mirant el meu voltant per comprovar que cap ciutadà m’havia vist. El meu fotògraf comença a tocar els botons que hi havia al costat de la porta. “Potser és el timbre”, em diu. Després de cinc minuts d’espera al sol, suant moltíssim i amb mal de cap pel batzac, va arribar la batlessa. Portava una jaqueta fina i una samarreta bàsica, acompanyant tot amb uns texans. Dos petons. “Encantat!”. “Hola, igualment”. Entrem a l’ajuntament.

―Esperem no haver-la pifiat ―li vaig comentar mentre pujàvem les escales cap al seu despatx―, perquè hem començat a clicar els botons de l’entrada pensant que era el timbre i m’he donat un cop pensant que estaria obert.

―Tranquil! ―va dir, rient― el que passa és que els funcionaris a la tarda no treballen. I els botons són per previsió contra els atacs terroristes… per tot allò que va passar… ―ja no reia.

Vam arribar al seu despatx. Jo estava completament suat, resant perquè no olorés. El despatx era gran: tenia un escriptori amb l’ordinador; al costat hi havia una prestatgeria, i en ella es trobava una felicitació de Nadal per part del consolat del Marroc que, segons ens va explicar, li van enviar el dia que va guanyar les eleccions municipals; hi havia també uns sofàs, una taula de reunions i una pissarra amb apunts d’Història d’Espanya de batxillerat. Li vaig preguntar sobre això últim, i em va dir que la seva filla s’estava preparant per a la selectivitat, i de vegades havia d’estudiar aquí mentre ella treballava. També vam trobar una figureta d’Iron Man, a la qual hi havia recolzada la vara de l’alcaldia. Resulta que la joguina pertanyia a en Julen, un noi que va ser assassinat als atemptats del 17 d’agost.

La batllessa ens va convidar a seure. Jo seguia suat i sense saber què preguntar. Vaig estar en silenci uns segons mentre el meu fotògraf feia fotografies del despatx. Finalment, vaig saber dir alguna cosa:

―Bé… ― vaig començar dient― Sincerament, Sílvia, estic una mica en blanc.

Em vaig sentir idiota. Vaig mirar al meu fotògraf, que seguia fent fotos, evitant la meva mirada. A la Sílvia li va fer gràcia la meva estupidesa.

Què tal? Com ha anat el matí?

Doncs mira, la veritat és que bé, atrafegat, però bé ―la batlessa es va mostrar simpàtica.

Molta feina?

Per ser estiu… sembla que no afluixa això ―va riure.

Com és treballar a un ajuntament, tenint el càrrec que tens tu? Tenint en compte les polèmiques… que ets recentment arribada…

Se’t menja el dia a dia amb la pròpia dinàmica municipal eh… Cada dia has de fer front a problemes, que tot i ser petits, requereixen el seu temps.

Si no hi ha grans esdeveniments, com sol ser la teva rutina?

Doncs sobretot reunions: reunions amb veïns que venen a transmetre les seves problemàtiques, o que venen a fer-me algun suggeriment pels seus barris; sobretot atendre visites. Però també tens reunions amb comerços que volen vendre els seus productes, per exemple, a les escoles. He d’anar fent reunions amb serveis jurídics, serveis tècnics, serveis econòmics. I clar, se’t menja el dia a dia.

Mare meva… i com vas decidir que et volies ficar en aquest merder?

Doncs mira… no sé ni com m’he trobat aquí enmig! ―es va mostrar orgullosa, però volent ocultar-ho― Va ser tot una mica… com un rampell. Estàvem descontents amb l’anterior govern municipal per la gestió “post-atemptat”, diguéssim… I em va proposar una veïna d’aquí Ripoll que capitanegés una llista electoral… m’hi vaig aventurar i mira, m’he trobat aquí.

La batlessa reia mentre recordava el que m’anava explicant. Semblava que l’entrevista havia començat amb bon peu. No s’havia generat mal ambient, com és habitual a les entrevistes a aquells que no tenen el poder.

Em va comentar que estava sorpresa pel creixement del seu partit, que havia estat “ascendent” des del moment mateix en què es va fundar. Jo, sincerament ―li vaig comentar― no sabia que existies fins fa cosa d’un any, quan una companya de la universitat em va dir que havies guanyat les eleccions i tal. Jo he estat sempre bastant allunyat de la cosa política, només he llegit filosofia i, des de fa un any i poc, he començat amb el meu fotògraf a fer reportatges periodístics. Però només havíem escrit coses d’esports, la veritat. I ara mira, estem aquí parlant amb tu.

―Bé, mira, s’ha de combinar tot plegat, si no…

T’agrada la Fórmula 1?

―Mira, quan era joveneta m’ho mirava sempre, perquè era acèrrima seguidora d’en Michael Schumacher ―va riure molt.

Mira! Com nosaltres!

Sí?

Hòstia! És l’últim gentleman!

Ostres… sí, sí, m’encantava, no em perdia ni una eh… però ara ja ho he deixat de seguir molt, des que va plegar, va tenir l’accident i tot, ja no… Tampoc tindria temps, la veritat, HA! Però sí, sí… m’agradava molt.

No hi ha cap català pilot, per això.

Doncs no! Mira que amb motos tenim molta tirada els catalans, però amb Fórmula 1 no hem aconseguit fer escola.

En Marc Márquez és del meu poble, allà a Lleida.

Ah, doncs, mira, quina casualitat.

Semblava que la conversa havia començat a tenir una mica de ritme. Vaig pensar que a un polític no sempre li agrada parlar de política. A mi tampoc m’agrada parlar constantment sobre articles, textos o lectures. També agraeixo si algú em pregunta sobre temes que no són de la meva feina, com ara el cinema, per exemple. De totes maneres, tampoc havia de seguir preguntant-li sobre cotxes o esports, per tant, li vaig preguntar si tenia algun referent en política. Va respondre que “sempre havia estat seguidora del catalanisme de finals del segle XIX i principis del XX, com ara la Unió Catalanista d’en Martí Julià, en Daniel Cardona…”

I la Lliga Regionalista?

Els regionalistes… eren massa regionalistes pel meu gust, HA! Però, igualment, és l’inici de tot, i s’ha de tenir present.

Durant els inicis del segle XX, el catalanisme va tenir dues branques: la del “victimisme”, per dir-ho d’alguna manera, i la part més imperial, engrandida. Tu, quina línia segueixes o tendeixes?

Bé, jo només conec una forma de nacionalisme, que és la defensa aferrissada d’allò que et defineix. Per tant, no em val aquest paper victimista com el dels processistes. Aquí, som a casa nostra, i qui ha de manegar les cireres som nosaltres, i ningú més. Per tant, s’ha d’anar amb el cap alt, amb decisió, amb fermesa, i no amb aquest posat victimista de “ay, no fem nosa… ay, no ho diguem més alt, que potser molestarem…” No, no.

I què és exactament allò que ens defineix?

Home, la llengua principalment, que és el que ens converteix en nació i el que ens fa mereixedors d’un Estat propi, però també tot el llegat històric, cultural, tradicional… el Costumari català de l’Amades, que ha definit històricament el ser català, i que, malauradament, s’està difuminant i es va perdent, tant per les incapacitats de les institucions de perpetuar-ho per les futures generacions, i també, evidentment, per l’auge de la immigració que no té cap disposició ni d’integrar-se ni d’assimilar la nostra cultura.

Parles del problema immigratori. Penses que és un problema polític, o social? És un problema d’identitat nacional, o de delinqüència?

Tot. La immigració genera problemàtiques en tots els àmbits: la seguretat, l’educació, la sanitat i, consegüentment, en tots els serveis públics del país. I, evidentment, també a nivell d’identitat, perquè ens estan minoritzant a casa nostra, i algun dia poden disputar-nos el domini cultural, lingüístic, moral del país; i poden acabar imposant-nos cultures que són totalment diferents, i fins i tot antagòniques a la nostra.

És a dir, veus a l’immigrant com a l’enemic?

Aviam, el concepte “immigrant=enemic” no existeix, perquè immigrant… en un moment determinat tots ens podem veure empesos a emigrar, i no és pas pejoratiu el fet de ser immigrant. El que sí que és un problema és no voler-se integrar, no voler ser un més d’aquella comunitat que t’acull, sinó que, a més, intenten imposar-te els seus valors, les seves formes de vida… doncs això, evidentment, és una amenaça i un risc que penso que no podem permetre ―va dir-me.

Hi havia un jurista alemany, Carl Schmitt, que deia que, quan es pensa políticament, la guerra es converteix en un pressupòsit, en una opció real. Tu contemples la possibilitat de guerra?

No… ―ara estava més seriosa― no som aquí per generar cap guerra ni per generar morts, ni molt menys. Som aquí per intentar resoldre el problema que té el ciutadà català i pensem que es pot fer civilitzadament a l’Europa del segle XXI. Almenys aquesta és la nostra intenció. Evidentment, depenem de què estan disposats a fer la resta, i en aquest sentit les actuacions bàrbares, generalment, provenen dels altres, i no pas de nosaltres.

Bé, la història sembla que ens ha demostrat que la via pacífica és complicada. Només cal veure Ucraïna, o Palestina.

Sí… però hem de ser capaços. Òbviament, pot passar, i més amb l’Estat Espanyol que sembla que mai s’ha recuperat de la pèrdua de colònies, i ha combatut als que s’alliberaven. Per tant, hem d’estar preparats per aquesta casuística. Ara, és la nostra intenció i la nostra vocació generar un conflicte armat? Evidentment, no. Hem de veure com respon l’Estat Espanyol, i actuar en conseqüència. No és a priori el que volem, un conflicte armat, evidentment.

Penses que aquesta actitud que critiques d’Espanya es va generar a partir de la pèrdua de colònies?

Bé, Espanya és un Estat dèbil, que ha necessitat sempre la colonització per abastir-se, i evidentment li fa por perdre la gallina dels ous d’or que té a la vora, perquè sap que farà fallida. És molt més viable una Catalunya independent que una Espanya sense Catalunya, això, a hores d’ara, em sembla que ho té clar tothom; Espanya batallarà per no perdre Catalunya, no es quedarà de braços plegats. I nosaltres no hem de pensar “bé, com que no ho acceptaran, doncs no ho provem”, no. Nosaltres estem legitimats per la història, i per diferents eleccions i referèndums, com ara el primer d’octubre… estem legitimats per tirar-ho endavant. És la nostra voluntat i és el nostre afany, i tenim dret, perquè, a més a més, som una nació.

Com definiries una nació, més enllà de la llengua? Perquè tenim per exemple al segle XX tots els autors catalans exiliats a Mèxic, durant el franquisme. Aquests autors que no van viure pràcticament mai a Catalunya, són catalans?

Bé, els seus descendents no sé què són perquè no he fet el seguiment, però ells quan van fugir del conflicte, doncs evidentment no van deixar de ser catalans, i és el mateix que passa aquí amb la immigració: la primera generació no serà catalana, no renunciarà a les seves arrels, a la seva personalitat, però s’ha d’exigir que les següents generacions sí que facin aquest procés d’assimilació i siguin indestriables de la resta de persones que hi ha en aquell territori. O sigui, tu no pots exigir a un andalús que acaba d’arribar, o a un marroquí, que demà sigui català, és inviable, aquesta persona ja ha viscut una altra nacionalitat. Però els seus fills, que han nascut aquí, que s’han educat aquí, evidentment tenim dret a exigir-los que s’assimilin.

Què implica aquest procés d’assimilació?

Bé, doncs, adoptar com a pròpia la llengua que parlem, les nostres lleis civils, el nostre marc democràtic… tot el que ens ha regit fins al dia d’avui.

No pressuposa això una pèrdua d’identitat? Per exemple, tu li dius a un nen de Saragossa que ja no és d’allà, quan els seus pares i la seva família sí que ho són.

Aviam… és un fet natural. Tots els processos migratoris al llarg de la història han tingut aquest final, fins i tot a Catalunya mateix, i aquestes persones són indestriables de la resta. A la meva classe venien un piló de Fernández, i era incapaç de dir si aquella persona es deia Cabrer o Fernández, era impossible, no podies saber-ho perquè eren indistingibles; eren catalans tots. I, una mica, és aquest punt a què hem d’arribar, que independentment del teu origen, o el dels teus pares, siguem capaços de convergir tots en una mateixa identitat nacional, que és la que defineix i caracteritza Catalunya. És quelcom el que aspira i aplica qualsevol Estat del món, eh. Vull dir, no és res extraordinari ni res supremacista que ens haguem inventat els catalans. És una normalitat que s’ha esdevingut al llarg de la història reiteradament, i arreu.

És a dir, el català es fa, no neix?

N’hi ha alguns que neixen i altres que es fan. Hi ha les dues versions, per dir-ho d’alguna manera. No és el cognom el que et fa català. Hi ha gent que és d’aquí d’origen, però que no són catalans. Però perquè potser els seus pares van marxar a l’estranger, i ells ja han assimilat la cultura d’aquell país. I encara que els seus orígens siguin catalans, ells no són catalans.

Llavors tornem al mateix… què és ser català? Què és un català?

Algú que adquireix com a pròpia, i a més transmet a les futures generacions, la cultura i la identitat catalanes. Això val per a qualsevol país. Tu li preguntes a un espanyol, i ho té claríssim, però sembla que nosaltres, com a país ocupat, haguem de demanar perdó per dir-ho. Qualsevol país del món ho té claríssim.

En el nacionalisme català existeix un component religiós? Es pot pensar en una Catalunya sense fe cristiana?

Home, evidentment, les arrels de Catalunya són cristianes. Les arrels europees provenen del judeocristianisme, això és innegable. Tenim, de fet, aquests valors implantats, i són intrínsecs a la nostra idiosincràsia. Però, avui dia, penso que els cristians som conscients que… almenys jo, com a cristiana, som conscients de la separació entre església i Estat. Nosaltres podem professar la nostra fe, però reconeixem les lleis d’un territori, i reconeixem les democràcies dels territoris. Per tant, sabem separar el que és la religió del que és la vida civil. Cosa que altres ideologies polític-religioses no saben separar. Jo penso que entre els cristians no hi ha dubte.

Bé, però, penses que és possible separar de debò l’espiritualitat cristiana de la política, quan un governant és cristià? S’ha de tenir en compte que en política no hi ha només la part pragmàtica, com fer carreteres, sinó que existeix la part més moral, relacionada també amb les lleis.

Sí, evidentment, i les arrels cristianes en aquest sentit són innegables. La nostra concepció del món és cristiana, ens agradi o no. Una cosa és ser feligrès d’una fe, i una altra és que tenim completament assumit el “no robaràs”, “no mataràs”, com a societat. El que s’ha d’evitar és que qualsevol religió adquireixi poder polític, i acabi controlant el poder civil en la seva quotidianitat, cosa que l’islam sí que intenta implantar arreu on és majoritari, i el cristianisme, no. El cristianisme respecta els governs dels territoris, els marcs legals, la legislació civil; per tant, hem de continuar mantenint-nos en aquesta línia, per preservar el grau de civilització que hem assolit i per evitar abusos de poder com els que hem viscut també nosaltres, com a cristians, fa més segles.

Quan va acabar, li vaig dir a la batllessa que, si li semblava bé, deixàvem les qüestions polítiques a una banda, de manera que poguéssim tractar altres temàtiques. Abans d’això, el meu fotògraf li va fer una altra pregunta:

Com veu el partit l’objectiu final, que és la independència de Catalunya?

Home, no serà fàcil, i com més esperem, més difícil serà, a parer meu, perquè cada cop estem més minoritzats i residualitzats. I, per tant, aconseguir una majoria democràtica partidària de la independència cada cop ens serà més difícil. De fet, l’Estat espanyol juga aquesta carta. Amb les invasions immigratòries, el que pretén és que cada cop quedi més diluïda la catalanitat i, per tant, la voluntat d’erigir-nos en Estat. Però hem de continuar batallant-ho, perquè, per nosaltres, és l’única manera en què Catalunya podrà sobreviure, no només com a identitat, sinó també quant a seguretat, prosperitat i civilització.

República espanyola o monarquia catalana?

Monarquia catalana ―va dir, sense dubtar ni un sol segon― I soc totalment antimonàrquica eh… que consti! Però sí, perquè la monarquia sempre es pot enderrocar, i la qüestió és ser un Estat Català ―i va riure.

Aleshores sí que ja vam deixar aparcades les qüestions polítiques, almenys durant una estona, perquè, vaig dir-li, són preguntes les quals ja havia respost a altres entrevistes. El primer que li vaig preguntar és si tenia algun hobby.

―A mi m’agradava molt llegir, ―va contestar― tot i ara no tenir molt de temps, i caminar.

―Alhora? ―vaig preguntar hàbilment. Va riure.

Em va comentar que li agraden molt les novel·les rurals catalanes de principis i mitjans de segle, i que el seu autor contemporani preferit és en Jaume Cabré, concretament les obres Les veus del Pamano i Senyoria, que, diu, són les que més l’han marcat.

―Doncs ―vaig començar a dir―, ja que preguntes, al meu fotògraf i a mi també ens agrada molt llegir, però jo llegeixo principalment assajos.

―Jo poesia sobretot ―diu el meu fotògraf.

―A mi ―diu la batlessa― també m’agrada molt la poesia catalana. Penso que és un estil molt devaluat, avui dia, trobo que ha perdut molta pistonada i no sé per què… no s’aprecia prou. Per això, quan fem els Jocs Florals a Ripoll…

Feu els Jocs Florals?

Sí! Els vam instaurar quan vam entrar. Es diuen “Jocs Florals Comte Guifré” i fem prosa i poesia. Hi participa gent de tota Catalunya, i…

―Això anava a preguntar ―diu el meu fotògraf

– Sí, ―continua la batlessa― i els premis són diners en efectiu, i per altres categories fem vals descompte per comerços de Ripoll, així incentivem el comerç local.

Vam estar xerrant una breu estona sobre els Jocs Florals. Havia aconseguit treure la màscara de la política, o això semblava. I és que un polític és, en certa manera, un actor, un actor públic. Ens va explicar una anècdota:

―Algun cop m’ha passat, que ha vingut algú a Ripoll per fer alguna reunió o alguna entrevista, i mentre l’atén el meu regidor, surto a treure el nas i saludar. I quan he marxat, em comenta que li havien dit “carai, l’Orriols és normal”. Em fa gràcia la imatge que es té d’una persona pública ―reia recordant-ho.

Ens va dir que a ella li agrada la discussió; que li agrada seure amb gent que pensa diferent d’ella per poder arribar a un consens. Que sempre es pot canviar de perspectiva, i que a ella li havia passat.

―Mmm… segura? ―vaig preguntar-li, aixecant una cella per tal de fer evident el meu dubte― Això sempre se sol dir, però a mi no em solen fer canviar d’opinió, la veritat. Normalment, simplement acabo fart d’escoltar a l’altre i canvio de tema.

―Doncs sí, ―em diu― és enriquidor. Aviam… no amb els plantejaments més acèrrims, però amb alguna cosa potser dius “ostres, potser sí”. O sigui, potser no em passa amb els eixos més rellevants, però amb alguna cosa de menys importància sí que m’ha passat.

Quins són els teus eixos essencials, intocables?

La independència, ―va dir, sense que pogués tan sols acabar la frase― HA! D’aquí no em faran baixar del burro; el control fronterer, perquè és essencial per preservar la identitat de Catalunya…

Ara les competències migratòries són de Catalunya, no?

No ―digué, enfadada― Junts ho va vendre així… va vendre el titular de que havia aconseguit el traspàs… No s’ha traspassat avui dia res i no es traspassarà res perquè l’Estat espanyol, la competència amb la que té més interès és precisament aquesta perquè sap que és amb la que pot controlar el territori català. O sigui que jo tinc la seguretat de que mai ens ho traspassaran, o almenys no amb les condicions i els recursos que ens permetin exercir un veritable control fronterer… això és impossible.

Algun eix més que consideris imprescindible, a part de la independència i el territori?

La llengua. La nostra llengua, davant de tothom i amb orgull. A vegades em diuen “és que ets massa intransigent perquè no parles castellà”. Bueno, escolta, jo no m’he mogut de Catalunya. Jo si me’n vaig a Madrid potser hauré d’enraonar en castellà, però és que jo no m’he mogut de casa meva, per tant, per què he d’enraonar en una altra llengua? I penso que és el que estan aplicant milers de ciutadans a molts Estats del món. Lo bàsic és creure’t que realment ets una nació, ets un Estat i tens drets… i penso que els catalans, durant molts segles, hem estat privats d’aquests drets i ens hem autoconscienciat que no tenim dret, i el tenim.

Li vaig preguntar a què es refereix quan parla “d’història”, perquè l’únic moment en què Catalunya havia estat “independent” és la Corona Catalanoaragonesa. Efectivament, es referia a aquesta, i em va felicitar per no dir “Corona d’Aragó”.

―Des dels inicis que vam deixar de rendir vassallatge als francs i que, per tant, vam erigir-nos en uns comtats independents que, en l’època, es vindria a entendre com un Estat independent… doncs, per mi, això va ser Catalunya. I sí que progressivament, a través de derrotes militars, ens han anat aplacant, però encara som aquí, i encara podem generar batalla.

Tornem a aquesta Corona, llavors, no?

―Home! Si pot ser sense corona… però que sigui catalana. Sí… perquè la figura del rei és totalment caduca i anacrònica que no serveix per a res, més que per recaptar impostos i, per tant, és una despesa pública prescindible… totalment. A més, Martí l’Humà va morir sense descendència… per tant, és complicat això.

Vam estar una estona comentant la joguina d’Iron Man que hi havia a l’entrada del despatx. Havia estat cedida per l’Associació de víctimes del terrorisme.

Aleshores, li vaig preguntar si havia vist un canvi significatiu a la seva vida pel fet d’haver-se ficat en política. Em va dir que ella, personalment, no havia notat massa canvi, més enllà del fet que li demanin fotos pel carrer. Li vaig preguntar perquè volia saber si era possible anar a una cafeteria, ja que em volia fumar una cigarreta; feia molta estona que no fumava i m’estava començant a molestar. Finalment, no vam anar-hi, ja que, segons em va explicar, tenia una reunió amb un regidor a les cinc en punt. Eren les 16:35. No hi havia temps. Li vaig estar explicant el nostre matí: que ens havien fet fora d’un bar perquè tancaven en molta estona. “És un exagerat”, va dir el meu fotògraf.

I els teus fills ho porten bé, que la seva mare sigui una figura pública?

Sí… la veritat és que sí. Hem tingut problemes, eh… La meva filla gran va haver de canviar d’institut perquè va fer el Treball de Recerca sobre el sotmetiment de la dona a l’Afganistan, va fer la presentació oral davant l’aula, i quan va sortir al pati l’estaven esperant tots els moros. La vaig haver de canviar d’institut, vaig parlar amb els Mossos i tot… I és l’única cosa que m’afecta, que els afecti a ells, perquè mira, jo assumeixo els riscos i ja sé què comporta, però que afecti el meu entorn és una cosa que… hòstia, es porta malament.

Va afirmar que la resta de partits polítics no havien de suportar el que suportava la seva família, que ser d’Esquerra Republicana o de Junts no té cap connotació a cap nivell; que ser del seu partit és diferent, i es nota. Ens va explicar que als de VOX els hi passava quelcom semblant, i que és una llàstima perquè, diu, la política hauria de basar-se en el diàleg, en intentar convèncer, i no hauria de ser el “circ” que tenim aquí; que hauríem de poder pensar sense conseqüències, i saber plasmar-ho mitjançant la dialèctica. Es queixava del que els acadèmics anomenen “política brossa”, pretenent, òbviament, allunyar-se a ella i el seu partit d’aquest terme.

―Des de fora no s’aprecia tant ―deia―, però des de dins… Quan entren a dins la sala ho tenen tot pactat, tot arreglat, tot repartit… O sigui, quan en Rull va ser elegit com a president del Parlament no us penseu que va ser una votació aleatòria de “uy! Ha sortit en Rull!”. No, no. Havien pactat “tu quantes presidències de comissions tindràs, tu no-sé-què, i a canvi, et fem president del Parlament”. Vull dir, és una màfia, però que no sabem lo que hi ha allà dins eh… és vergonyós.

No penses que a tu i al teu partit pugui passar el mateix?

Ho veig amb temor, la veritat… Temor que entrin persones oportunistes i vulguin perpetuar aquesta partitocràcia, i jo m’hi oposaré frontalment perquè, si soc aquí, no vindré per fer el mateix que els altres, sinó per capgirar les coses. Però la por hi és, perquè clar, jo conec el meu entorn, però ara que hem crescut tant, hem d’anar amb ull de qui entra dins. Som molt taxatius: si detectem que una persona fa un discurs homòfob, fulminat, per evitar que algú homòfob entri al partit pensant-se que nosaltres defensarem mai aquest plantejament. Els problemes, de soca-rel, deixar clar que per aquí no hi passem. Per això hem intentat blindar bastant les bases ideològiques del partit, així com al Consell de Govern del partit, el qual presideixo… Som molt severs amb això.

No voleu que us passi el que els ha passat a molts partits, que…

Exacte, intentem ser molt clars i catalans amb el que diem, que se sàpiga què defensem, i demostrar que no ens conformarem amb menys. No volem que ens passi com a junts, que hi ha persones que semblen cupaires, i altres que són molt conservadores. Perquè això, tard o d’hora, acaba com el rosari de l’aurora. Jo el que tinc clar és que només estic lligada a un país i a un projecte, i per tant si algun dia Aliança Catalana representa unes idees amb les quals no em sento a gust o amb les quals no combrego tinc clar que no m’aferraré, sinó que seguiré defensant el que penso que és millor pel país, que és quelcom el que els polítics no fan mai.

Com l’Albert Rivera? ―vaig riure sol― És un personatge que em fa certa gràcia, però que va fer una cosa semblant al que dius.

No l’he seguit, però si ha fet això, el respecto. Un ha de ser conseqüent amb el que pensa.

Després ens va dir que els partits el que han de fer és posicionar-se, ja que la societat està cada cop més polaritzada. Va explicar, també, que les institucions la sabotejaven precisament per la por que li tenen a la seva formació. Ho deia amb orgull, afirmant que tenen una por justificada, perquè ella i la seva formació “venen a canviar les coses” i a desmuntar aquesta “farsa”.

No vam durar gaire més estona a dins: l’alcaldessa tenia una reunió, i jo tenia ganes de fumar. Vam sortir del despatx. Dos petons. “Encantat, Sílvia”; “igualment”. Baixem les escales i em sento a un banc davant l’ajuntament. El meu fotògraf entra al monestir per veure el claustre. Jo m’encenc la cigarreta i em quedo contemplant el paisatge. Què és Catalunya, i quin futur li espera? No ho podem saber; només podem estar expectants, gairebé en silenci, pendents de què ens diu el temps. Vaig arribar sense preguntes, i vaig marxar sense respostes. De vegades, és millor no preguntar massa, i deixar que l’altre parli. Els silencis provoquen confessions. Vaig aconseguir treure-li la màscara en algun moment, però els polítics sempre estan preparats: si perden una màscara, ràpidament en treuen una altra, molt semblant a l’anterior.

Quin futur se’ns presenta, doncs? El decideix la ciutadania, la premsa, Madrid, cap d’aquests? El futur està escrit? Tampoc ho sabem, però hem de fingir que encara està per escriure. En cas contrari, les persones podem arribar a embogir-nos. Som tots actors del mateix circ polític, i si algú deixa d’actuar, l’obra perd la seva gràcia, la seva comèdia. Això ho sabem tots, i per això participem.