Una tertúlia de tarda de TV3 ha servit per inaugurar la temporada de polèmiques que periòdicament sacsegen l’educació del nostre país. Després d’unes informacions sobre la reforma educativa que el govern de El Salvador planteja, amb uniformes, fortes restriccions en els talls de cabells i la indumentària, l’obligatorietat de salutacions i cortesia formal, va generar una resposta crítica per part de la presidenta de Rosa Sensat. Com sol ser habitual, i en el clima de polarització que caracteritzen a les xarxes socials les qüestions pedagògiques, va omplir internet amb rius de bits favorables i contraris a les paraules de la Mar Hurtado, des d’estirabots de 280 caràcters fins a articles més elaborats, que, tanmateix, en la seva majoria, repeteixen tòpics i arguments massa coneguts.

Com passa sovint en aquests incendis de setembre, tot plegat ha estat una mica condicionat pel “fora de context” que exerceixen d’espurna catalitzadora. La reforma educativa de El Salvador ha estat dissenyada sota el comandament –mai millor dit– de Karla Edith Trigueros– qui, a banda de metgessa, és militar professional, amb el grau capità. A ningú amb un mínim d’informació se li hauria d’escapar les especials circumstàncies d’aquesta república centre-americana, que condicionen aquest gir educatiu tan radical. 

El Salvador ve d’una dramàtica situació de desordre i caos que havia fet del país un dels més violents del món. La taxa d’homicidis, fa només deu anys, era de 103 per cada 100.000 habitants. Això és com si a Catalunya hi hagués 8.000 assassinats anuals. I no es tracta exclusivament d’estadístiques. El nivell d’infiltració de grups criminals, especialment entre grups de les temibles maras havia fet que, literalment, les autoritats quedessin desbordades i que l’estat hagués perdut literalment el control del territori. Això que diré és políticament incorrecte, tanmateix, els antropòlegs consideren que la immigració massiva de mares joves centreamericanes a Estats Units o Europa, dedicades principalment a la cura de persones, i deixant els seus fills menors a cura d’altres familiars, havien propiciat generacions senceres d’infants i adolescents que feien servir les pandilles criminals com a una mena de família substitutòria, i en què la violència generalitzada, sovint amb caràcter nihilista i apocalíptic, una forma d’organització paral·lela i hostil al sistema. Tot criminòleg és conscient que la dissolució i la disfuncionalitat de les famílies fa explotar les xifres de delinqüència i impedeix el normal funcionament de la societat. Quan es dissol l’ordre –i són les institucions formals amb les seves lleis i normes, o les estructures com les famílies les principals responsables de mantenir-lo– s’imposa la llei del més fort. I és la violència la que acaba regulant les relacions socials.

Que Nayib Bukele fos triat president de El Salvador no és una casualitat. Va prometre una política de guerra oberta contra la delinqüència. I amb mètodes expeditius, brutals, i contraris als més elementals principis dels drets humans, va exercir, literalment una política de repressió despietada contra els grups criminals. Parlo, com és sabut, d’empresonaments arbitraris i indiscriminats, de brutalitat policial, d’execucions extrajudicials, i d’una militarització de l’ordre públic que implica un empresonament massiu de qualsevol persona sospitosa de formar part de les pandilles. De vegades, dur un tatuatge, fer una fila sospitosa o passar per un lloc inadequat en un moment inoportú és prou per engarjolar qualsevol individu en el brutal sistema penitenciari salvadorenc. Tanmateix, i malgrat l’arbitrarietat del sistema, posar fora de circulació desenes de milers de joves sospitosos, certament ha aconseguit rebaixar de manera dràstica la criminalitat. Segons dades oficials, El Salvador ha passat de 103  a 1,8 morts violentes per cada 100.000 habitants en la darrera dècada, i ha passat de ser un dels països més perillosos a un dels més segurs de Llatinoamèrica. És en aquest sentit que hem d’entendre la proposta de reforma educativa, tenint en compte que escoles i instituts havien estat especials espais de reclutament de les pandilles –i aquí la indumentària o els pentinats exercien d’indicatiu de pertinença a alguna de les moltes tribus criminals en competència–. La militarització de l’escola és, en certa mesura, la conseqüència lògica de la militarització de l’ordre públic.

Afortunadament, aquesta no és la situació del nostre país. És per això que algunes delirants propostes de determinats sectors són inaplicables i inacceptables per la comunitat educativa. Hurtado té raó quan veu amb reticències la idea d’una disciplina que podria associar a certa militarització, entenent que, efectivament, la militarització cega és una mala idea. De fet, i si prenem en consideració la història militar, aquesta disciplina cega que han incorporat alguns exèrcits –entre els quals el franquista, amb milions de joves que van haver de suportar un absurda mili–, a banda de discutible moralment, des d’una perspectiva funcional també han estat força inútils. Servidor de vostès, que ha llegit força història militar, recorda haver llegit historiadors com J. M. Winter que explicava, per al cas de la Primera Guerra Mundial, que l’exèrcit més efectiu des d’un plànol tàctic i estratègic no era precisament l’alemany –caracteritzat per una disciplina autoritària, esclafadora de les individualitats– ni el rus –fonamentat en la humiliació i despersonalització del recluta– sinó les tropes de l’ANZAC (australians i novazelandesos), caracteritzats per una àmplia informalitat –eren terriblement individualistes, informals i irreverents amb els seus comandaments–. Tanmateix, en el combat eren excel·lents, no pas per la relativa d’obediència als seus oficials, sinó per lleialtat als seus companys d’unitat. Els australians tenien més por a quedar malament amb els seus companys de trinxera i amb el seu país que a irritar els seus caps. Es tracta, doncs, d’una disciplina democràtica, no massa llunyana de la que practicaven els soldats atenencs a les guerres mèdiques.

D’on ve, doncs, la informalitat que caracteritza el sistema educatiu del nostre país? És una cosa que, per exemple, sorprèn docents i alumnes d’altres països, on els codis indumentaris i el tracte cortès es troben força interioritzats en les relacions interpersonals (se m’acut, per exemple, la mateixa Finlàndia). Com gairebé tot, per les circumstàncies històriques. El moment fundacional de l’escola tal com la concebem avui és una Transició coincident, no només amb les ànsies democràtiques, sinó també amb el terratrèmol contracultural posterior al maig del 68 amb les seves rèpliques. La dissolució dels codis de vestimenta, la desaparició del tracte de vostè en les relacions alumnes professors, la relaxació de les normes provenen d’aquí a partir d’un moviment reactiu contra tot el que va representar la dictadura franquista. També, si m’ho permeten, la creació dels mites sobre la renovació pedagògica i la idealització de l’etapa republicana (amb més pa que formatge).

Ara bé, maig del 68 té la seva lletra petita. De les revoltes en els campus parisencs i les seves imitacions aquí no ens expliquen que només un 7% dels contingents generacionals francesos arribaven a la universitat. A Catalunya, encara menys, probablement, un 3-5%. Per tant, els estudiants rebels que tant van influir en la conformació de les esquerres contemporànies eren, fonamentalment, part de les elits i classes benestants. De fet, i d’això no se’n parla gaire, la major part dels qui van posar barricades al Barri Llatí, posteriorment han estat els administradors de les polítiques neoliberals que han fet esclatar les desigualtats. Vaja, que eren uns pijos. Els bonics eslògans del “prohibit prohibir”, “sota les llambordes hi ha la platja” i tota la retòrica obrera no han estat altra cosa que allò que coetàniament Guy Débord va anomenar “la societat de l’espectacle”. Contràriament al moviment contracultural que canvià per sempre els entorns tradicionals de l’esquerra (socialisme, comunisme, anarquisme, laborisme, socialdemocràcia…) les classes treballadores eren força conservadores, especialment pel que fa a qüestions de moral i formes i estil de vida, i partidaris de la sobrietat enfront a l’hedonisme; del sentit col·lectiu enfront de l’individualisme radical dels fills de la burgesia.

Precisament, si hi ha una cosa que ha caracteritzat tradicionalment les esquerres –abans del tall del 68– ha estat una concepció molt disciplinada de l’existència. Qui escriu això, que va dedicar tota una tesi doctoral i alguns llibres a la història del moviment i les idees llibertàries constata una cosmovisió i pràctiques que recordarien el puritanisme religiós de l’edat moderna –i en alguns casos, com ara el laborisme britànic, sorgeix entre les esglésies metodistes escoceses–. Des de les diverses famílies de l’esquerra es preconitzava un estil de vida fonamentat en el treball dur i la censura contra els vicis que apartaven els individus d’una vida sana i equilibrada. Les campanyes contra l’alcoholisme, el tabac i la promiscuïtat eren constants entre els mitjans anarquistes. Els anarcosindicalistes aspiraven a reemplaçar l’estat pel sindicat a partir d’una voluntat d’automillora, de formació cultural, tècnica i política, i d’una clara autodisciplina del caràcter. De fet, el “sexe, drogues i vida desenfrenada” eren característiques pròpies de la “pèrfida i decadent burgesia”, –o dels treballadors lumpen– que en la seva literatura sempre apareixien associats a la degeneració de les classes benestants. I posseïen, a més, una fe gairebé mística i absoluta en l’educació, on les seves escoles racionalistes aplicaven una disciplina, no pas cega ni militar, sinó democràtica, sorgida des de la responsabilitat individual i col·lectiva. No era una disciplina fonamentada en la por al càstig o el desig del premi personal, sinó a partir de la idea que l’accés a l’educació, la ciència i la cultura era una recompensa vàlida en si mateixa, i la que podia permetre la construcció d’una societat més justa.

El tall del 68, amb les seves idees contraculturals, el seu summerhillisme educatiu i social (per cert, en centres on predominaven plançons de famílies benestants que dissentien de la disciplina casernària dels internats de classe alta) van acabar impregnant el conjunt del sistema. I, si bé l’accés als estudis superiors es van anar ampliant a aquells segments socials que n’havien quedat exclosos, mercè a les polítiques de benestar de postguerra, a la pràctica, especialment en els darrers quaranta anys, les diferències socials no han fet més que incrementar-se. En certa mesura, es pot dir que els sistemes educatius, s’han anat desregulant. Els ecosistemes de les aules han anat desprenent-se de normes clares. I en aquest món confús, qui és capaç de controlar els seus impulsos, qui és capaç de reconèixer les normes socials tàcites o adquirir les habilitats necessàries per al progrés i l’adaptació a aquest món confús, és qui acaba tenint èxit. I són precisament els grups més benestants, de famílies més funcionals les que acaben tenint més oportunitats de supervivència en sistemes escolars, aparentment més còmodes, i a l’hora de la veritat, que actuen com a espais de diferenciació social. Per contra, aquells alumnes procedents d’entorns amb menor capital social i cultural, ja sigui mitjançant el fracàs escolar, ja sigui per la carència d’habilitats necessàries per a la supervivència, són els qui es queden enrere.

Que les esquerres hagin adquirit el programa soixante-huitard, amb la seva retòrica falsament progressista, no ha estat un bon negoci. Combinat amb la pèrdua de consciència de classe, escoles sense normes clares, sense una gramàtica comuna del comportament individual i col·lectiu, des del menyspreu a aquelles habilitats personals –l’esforç, la continuïtat, la constància, l’amor a la cultura, la concentració, la humilitat de l’aprenent, la voluntat de superació, el reconeixement de les normes no escrites del capteniment social, l’empatia…–, l’escola reforça la seva capacitat d’esdevenir un espai de reproducció i reforçament de les desigualtats d’origen.

No hi pot haver èxit escolar sense disciplina. Millor expressat encara: sense autodisciplina. I això implica una educació emocional, no pas com els ideòlegs neoliberals la conceben, una mena d’escolar estil reality show que ha popularitzat certa vulgarització de la psicologia positiva, sinó a partir de principis fonamentals com el silenci, l’ordre dins la classe, l’escolta atenta, la capacitat d’ajornament de les satisfaccions, l’aprenentatge des de la introspecció, la solitud de l’aprenent, l’exercici de la reflexió, la consciència que els drets comporten obligacions i que cal entendre el creixement com a una assumpció progressiva de responsabilitats. I també la constatació pràctica que qualsevol vulneració de les normes de convivència han de tenir necessàriament conseqüències individuals, i que cal corregir els comportaments disruptius. Això no és possible sense una escola que deixi ben clares quines són les regles del joc, i que l’actuació de cada individu, al seu torn membre d’una comunitat, requereix del respecte escrupolós d’un codi únic de circulació a les aules i les institucions. La vida es regeix per normes. L’escola ha d’entrenar les noves generacions en l’adaptació a aquestes.

Al cap i a la fi, la disciplina democràtica, aquella no pas fonamentada en l’obediència cega, sinó en la consciència que no podem decebre els nostres companys, els nostres professors, la nostra família i el nostre país –fins i tot, la nostra classe social–, és essencial per construir una societat sòlida, amb institucions funcionals, i necessàriament més igualitària i cohesionada. Els rics tenen de tot. Els més pobres, sovint només tenen l’escola. Per això, si entenem les esquerres com a aquell àmbit que persegueix la justícia social i que fa servir la igualtat com a eina –una igualtat que al seu torn exigeix certs graus d’homogeneïtat–, l’autodisciplina, n’esdevé la condició necessària. Per això, enfront a certes tendències pedagògiques desreguladores i neoliberals, la disciplina és d’esquerres.