Enzo Traverso, potser el darrer gran historiador marxista contemporani, va publicar fa uns anys un interessant llibre sobre la història intel·lectual de les revolucions. Aquest catedràtic de la Universitat de Cornell va fer, en aquesta obra, una mena de compendi dels fonaments intel·lectuals, mites, símbols, narratives, fixacions i litúrgies de les esquerres, des de la Revolució Industrial ençà, i tenint en compte una evolució que ens arrossega vers el desconcert actual. Les esquerres, que com tota ideologia, incloses les dretes (per cert, també Traverso té un assaig molt interessant sobre les noves cares de la nova dreta) han tingut una llarga experiència històrica, els seus màrtirs i imaginaris. I ha anat adaptant les seves característiques a l’esdevenir històric, que sembla accelerar-se en aquest segle sota la forma de l’interludi entre la societat que no acaba de morir i la que no acaba de néixer, on, si fem cas d’Antonio Gramsci, apareixen els monstres.
He pensat molt en Traverso, historiador que admiro i que potser és un dels darrers grans intel·lectuals de l’esquerra, en seguir les informacions sobre la flotilla que ha salpat de Barcelona en direcció a Gaza, amb la missió oficial de trencar el bloqueig i fer entrar queviures a la població civil de Gaza i l’oficiosa de per una operació propagandística i provocar incidents diplomàtics entre Israel i els governs amb tripulants de diverses nacionalitats. Probablement, no crec que els preparatius, organització i execució de la flotilla hagi servit per incrementar el nombre de suports entre aquells sectors polítics i socials aliens al nucli dur del propalestinisme europeu. Més aviat, els errors en els plantejament inicials i les formes han donat munició als detractors. Tot plegat, sembla que només hagi servit per consolidar una d’aquelles polaritzacions internes en un país massa addicte al nyerrocadellisme. Personalment no crec que, si denuncies un genocidi, fer batucades i festes que recorden al festival Nova on Hamàs va masssacrar centenars de joves de diversos països, sigui la millor manera de denunciar una situació d’injustícia. I, retornant a Traverso i la història de les esquerres, renunciar a la sobrietat revolucionària tradicional i a litúrgies més contingudes i transcendents, només ens empeny a la banalització de les tragèdies. I pitjor encara, a diferència dels segles XIX i XX, les xarxes socials han servit per frivolitzar amb una tragèdia humana que s’està experimentant a la riba oriental de la Mediterrània. I, per tant, per aconseguir un efecte contrari. Perquè, quan en un moviment polític que teòricament hauria de buscar l’hegemonia, genera anticossos i reforça tòpics, sembla condemnat a la irrellevància. Que una causa sigui més o menys justa no exonera de mantenir certes formes i coherència. I sospito que molts no són conscients que, a fora de la seva bombolla, el món està canviant i no pas en la direcció que ens agradaria.
No criticaré la flotilla. Hi ha algunes persones que conec que hi participen i no en dubto pas de la seva sinceritat ni de les bones intencions. Crec que la majoria de participants entenen més el valor simbòlic que el de la practicitat. Tanmateix, cal anar ben amb compte amb els símbols perquè es molt fàcil que es regirin contra un mateix. En un article de la setmana passada, Jaume Asens ens en recordava precisament aquest valor simbòlic i feia la comparació de quan els catalans vam votar la independència i Espanya va enviar desenes de milers de policies, jutges i altres elements a reprimir-nos entre la indiferència, quan no l’hostilitat dels seus aliats madrilenys, el vergonyant espectacle dels Comuns el 27 d’octubre i la col·laboració, per acció o omissió, en l’actual ofensiva d’espanyolització i desnacionalització. No és comparable, ben segur, tanmateix la credibilitat d’un líder, partit o moviment es fonamenta en la coherència. I el procés va deixar malmeses moltes coses, els vincles emocionals amb Espanya, per exemple. I també va deixar tocada a una esquerra que busca a milers de quilòmetres causes llunyanes (i selectives) en comptes de defensar les seves societats del mal pròxim.
Més enllà de les polèmiques al voltant de qui hi ha al darrere de la flotilla (tot i que s’assenyala a Zaher Birawi, un islamista resident a Londres, probablement vinculat a Hamàs, i que dirigeix una xarxa d’ONGs), algunes persones que aprecio, que formen part del moviment (i que sospito m’han retirat la paraula pel meu posicionament crític) m’han fet la legítima i encertada pregunta “i, aleshores, què fer?” Com atenuem la tragèdia real que pateixen els dos milions de palestins de Gaza? I, sincerament, no trobo cap resposta adequada, cap solució màgica, només conjectures parcials quan la tragèdia s’ha instal·lat a la regió. El que sí tinc prou clar és que el simbolisme de la flotilla només sembla convèncer als convençuts, i que les imatges compartides a les xarxes socials, o les notícies que van apareixent, reforcen el posicionament dels proisraelians i accentuen els dubtes als dubtosos i indiferents. M’agradaria equivocar-me, tanmateix dubto que això surti bé, temo que algú prengui mal, i tinc la certesa que això només reforça els plantejaments maximalistes d’alguns falcons de Jerusalem, a banda dels oportunistes de Washington, per als quals Gaza també representa una proxi war en la guerra cultural que es desenvolupa entre demòcrates i republicans. I tot plegat, en una àrea geogràfica i una situació geoestratègica inestable que pot crear incendis descontrolats. Ja vam viure una situació extremadament perillosa aquests darrers mesos al Líban, Iran i Iemen.
Què fer? Sospito que ja és tard, perquè, la pregunta correcta és: què no s’hauria d’haver fet? L’obsessió de determinat activisme per trencar tots els lligams, (econòmics, polítics, municipals, culturals, esportius, acadèmics, personals…) amb Israel ha destruït els ponts que podrien servir, actualment, com a una fórmula per atenuar el patiment de tanta gent i, com a mínim, podrien haver-se produït pedaços humanitaris que passen en els pitjors conflictes. Qualsevol persona familiaritzada amb la lògica de les relacions internacionals coneix perfectament l’eficàcia dels contactes i vincles personals per evitar mals majors. Fins i tot la Wehrmatch va renunciar, el 1944, a destruir Roma o París gràcies a la interlocució discreta de diversos diplomàtics, civils i resistents, neutrals i combatents, capaços d’intervenir amb molt de tacte. Si els ponts no s’haguessin destruït, no s’hagués evitat la tragèdia, tanmateix es podria haver atenuat, ben segur, ens hauríem estalviat morts i destruccions D’altra banda aquesta obsessió de volar ponts, aquest intent per aïllar Israel al preu que fos, especialment des de l’àmbit de l’esquerra (atiada, evidentment per l’estratègia global de l’islamisme), ha aconseguit marginar els sectors més moderats d’Israel (també una esquerra cada vegada més reduïda, i desacreditada precisament perquè els seus homòlegs europeus han decidit carregar obsessivament contra el seu país). I per descomptat, a Jerusalem no obliden ni perdonen la manca d’empatia de les esquerres occidentals davant els fets del 7 d’octubre. Ha reforçat la idea (prou sòlida) de solitud en una situació límit en què es juga la seva existència. Ha revifat la centenària i dolorosa història de l’antisemitisme. I això, en un poble caracteritzat pel pes de la seva tràgica història, fa que no hi hagi solucions, almenys a curt termini.
Israel és una democràcia, almenys si la comparem amb els països que l’envolten en un radi de mil quilòmetres. Tanmateix, la Gran Bretanya de 1939 a 1945 també ho era. I va haver de participar, en contra de la seva voluntat, en una guerra on també es jugava el seu ser o no ser. I va fer servir mètodes brutals, com el bombardeig d’unes ciutats alemanyes que van quedar arrasades, en el que als ulls actuals, constituirien crims contra la humanitat. Es pot demanar racionalitat quan et jugues la pròpia supervivència?
Tornant al “què fer?”. Servidor de vostès sempre ha defensat la solució dels dos estats, precedit per un tractat de pau més o menys just i creïble, semblant al que s’ha intentat des de les negociacions d’Oslo i que indefectiblement, ha anat descarrilant per la intransigència d’uns i altres. Tanmateix, la racionalitat s’allunya a una velocitat superior a la de la flotilla. Ara bé, l’alternativa a la racionalitat i el pragmatisme és aquest nihilisme que presideix el conflicte actual. Els activistes propalestins, si volen emancipar-se de la bombolla de confort haurien de tallar ponts amb Hamàs. La reconstrucció de Gaza, sens dubte necessària, i espero que sota supervisió internacional, no servirà de res si no hi ha un procés de deshamasització. La normalització de relacions amb Israel (i aquí també hauríem de parlar de mecanismes d’exclusió de la perillosa ultradreta religiosa) faria menys impossible que ara, la rectificació del trossejament de Cisjordània, i per tant, la viabilitat d’un estat palestí. Ara bé, l’actualitat no convida a l’optimisme. I la cosa és prou seriosa per fer batucades i selfies.
