Als catalans ens agrada de masegar i rosegar fins a la nàusea la suposada dicotomia del seny i la rauxa. En realitat, és una doble natura que tots sabem que és falsíssima. El català, en la seva natura autèntica i veritable, és només rauxa. La rauxa és incompatible amb el seny. Inicialment, el seny va ser el producte de l’ocupació espanyola, per justificar la nostra servitud i sotmetiment al poder colonial. Ara, sota el materialisme capitalista, és molt més que això. El seny és una idea assecant de pretesa responsabilitat personal, ultracorrecció moral per mor de la reputació social, i el jou modernístic de les aspiracions professionals i interessos diversíssims—siguin reeixits o fallits, tant li fa. El nostre jo genuí queda enterrat i reduït a l’ambició arribista i al que els altres esperen de nosaltres en societat. És cert que en aquest aspecte el seny català no es distingeix del disciplinament de la modernitat que afligeix igualment la resta de nacions i ètnies del món; tanmateix, pocs pobles tenen la rauxa idiosincràtica que els catalans tenim. Això provoca que el seny sigui doblement punitiu sobre nosaltres i la nostra natura vital de debò.
Les conseqüències de viure esclafats pel seny quan s’és rauxa és que no es viu. Com més seny ens imposen i ens autoimposem, més ens assequem, més desnerits quedem, i més fracturats som per contradiccions absurdes i vicioses. Ens convertim en insectes, en bugmen. Si no vivim com pensem ni pensem com vivim, això crea tots els problemes i traumes possibles. I encara més: amb seny un hom no pot estimar de debò, fins a tant de no saber què és l’amor. Quan tot ha de ser controlat i controlable, quan el seny paranoic ens fa ser un control freak perquè temem el suposat caos de la rauxa, no solament perdem de veritat el control de les nostres vides, sinó que assassinem la nostra capacitat de sentir i de crear; i, per consegüent d’estimar. Catalanet: et diran que pots sentir, crear i estimar sota la tirania del seny, però és mentida. És una mentida molt ben construïda, una mentida que t’han ensenyat a base d’hòsties, que t’has acabat creient, i que maldes per fer-te-la empassar una vegada i una altra amb tots els mecanismes haguts i per haver. A nivell nacional, aquesta mentida s’ha materialitzat mantes vegades. Per exemple, aquesta pulsió de voler normalitzar el seny amb un mínim de sensualisme permissible de falsos sentiments afectats va ser la idea rectora del noucentisme, un dels més odiosos i falsos moviments artístics i creatius que hem sofert—ben oposat al molt més genuïnament català modernisme. Quan s’ateny aquesta veritat implacable, els llancívols insults volgudament feridors dels bugmen del seny—boig, grillat, tarat, sonat—es converteixen en poderosos elogis que manifesten la natura innata i excèntrica de tot català ètnic, la rauxa. Els modernistes estaven ben grillats perquè eren genuïnament catalans, creadors, artistes absoluts i vitals enfrontats aleshores als autèntics gegants del mal: Espanya, el capital, l’església, i la podrida carrincloneria intel·lectual i artística del país. Podem dir el mateix dels signants del sacratíssim i santíssim Manifest Groc. La rauxa natural dels catalans ha anat ressorgint en uns pocs (o molts) de cada generació, en una baula de tradició del caràcter i la creativitat artística autèntics de la nostra raça.
La reactualització de la rauxa en cada generació de catalans és esperança i salvació del nostre poble. I es manifesta en indrets i verals inesperats—tal com pertoca a la rauxa. El seny sempre és allà, assetjant, a punt per disciplinar la nostra natura innata, i sotmetre’ns al jou de Moloch. Així podem explicar el que va passar durant els anys del procés. I així ho podrem explicar quan hi hagi un nou ressorgiment de la rauxa catalana i el seny de torn vingui a domesticar-nos, empresonar-nos i anorrear-nos. Hi ha molts tipus de presons del seny, però sempre hi haurà una sola rauxa catalana. La rauxa és amor i vitalisme: és l’única sortida possible a tots els nostres problemes. Espanya? Rauxa. Processisme? Rauxa. Vichy Catalán o Rexisme? Rauxa. Camps plens de blat de moro? Rauxa. Capitalisme depredador local o global? Rauxa. Wokisme? Rauxa. Cultureta carrinclona i pedant? Rauxa. Moral d’insecte? Rauxa. Depressió? Rauxa. Incapacitat d’estimar? Rauxa.
Treure’s de sobre el seny no és fàcil. Rauxa no significa anar de festa una nit i cremar-ho tot. No pas. Rauxa és la vida de debò—aquella en la qual Rodoreda creia que no s’hi podia arribar. Rauxa és cada instant viscut en la força irresistible i penetrant de l’aquí-i-ara. Rauxa és un sí vital poderós, una voluntat absoluta de poder à la Nietzsche; òbviament! Rauxa és romandre dempeus i no fer cap concessió. Rauxa és amarar-se d’amor sempre i rebutjar qualsevol expressió d’odi i ràbia, que són mecanismes encoberts del seny. Rauxa és que ens la peli tot i tothom, sense lligams més enllà d’un amor incondicional viscut en l’acció i no pas en la ment. Rauxa és, per tant, efusió de creació i bellesa. Ser català és ser rauxa. Primer cal saber-ho, després cal entendre-ho, i finalment cal viure-ho. Només es pot ser plenament català—o merament ser en tant que homes—si deixem que la nostra natura innata sigui en plena expressió.
Bleibt mir der Erde treu, meine Brüder, mit der Macht eurer Tugend! Eure schenkende Liebe und eure Erkenntniss diene dem Sinn der Erde!
