En un parell de tardes m’he llegit  Tres dies d’agost el llibre, crònica, anàlisi i investigació, que el periodista Josep Nualart Casulleras acaba de publicar a les edicions de Vilaweb sobre l’efímer i clandestí retorn del president Puigdemont els dies 6, 7 i 8 d’agost de 2024. I el que esperava d’un llibre espès farcit de dades i testimonis creuats, m’ha sorprès per les formes d’una intensitat narrativa comparable als millors thrillers literaris de les lectures de vacances. De fet, des de les primeres planes m’ha recordat als films més emblemàtics del director grecofrancès Costa-Gavras, i concretament al dels seus films Z i Estat de Setge, els quals tracten sobre una temàtica força semblant a la que vam poder assistir en viu i en directe el dia de la investidura al Parlament: la farsa institucional que mira de dissimular un règim dictatorial o com l’estat profund fa servir tots els seus recursos, sobretot els il·legals, per neutralitzar la dissidència.

Efectivament, l’episodi de 8 d’agost, amb l’aparició fugaç del President i les habilitats del seu equip per fer-lo fonedís entremig d’un operatiu on 600 agents policials (i parapolicial) per detenir-lo ha passat a la història. Tanmateix, més enllà del mite, aquesta història resulta depriment. Perquè parlem, com exposava cinematogràficament Costa-Gavras, de la histèria del poder, obsedit a neutralitzar un home normal, que a diferència d’altres caps d’estat, no ha mort cap germà seu amb cap Walther PPK, ni ha estat comissionista de les monarquies àrabs del Golf, ni ha llençat per la borda del seu iot particular cap amant, ni s’ha resistit mai a cap prova de paternitat, ni ha comès cap delicte fiscal, ni ha rebut el poder d’un dels pitjors assassins en sèrie de la història mundial. Parlem d’un periodista, polític accidental, que ha estat perseguit per obeir el mandat polític de les urnes, i per posar-les a fi i efecte de traspassar una decisió transcendental a la ciutadania. I això és el que motiva l’obsessió de l’estat borbònic per reprimir-lo i humiliar-lo públicament per la càrrega simbòlica que implica el president, com ja ha passat amb la majoria de presidents d’aquest país (afusellats, empresonats, exiliats, inhabilitats…), i per donar exemplaritat que en aquest país la democràcia és una farsa. Perquè, al final, no cal fer grans ni sofisticades anàlisis polítiques. Es tracta d’Espanya contra Catalunya, res més.

Tanmateix, l’interès del llibre, d’un gran dinamisme narratiu, exposa un munt de fets i dades que ens ajuden a entendre on som. En primer lloc, Nualart, que ens té acostumats a les seves impecables anàlisis jurídiques a Vilaweb (i dignifica la professió periodística a partir de la idea que l’especialització tècnica sol donar bons resultats) evidencia un fet: el manteniment de les ordres de detenció contra el President, i contra els Consellers Puig i Comín, més que anar en contra de la Llei (orgànica) d’amnistia, més aviat representen un desafiament obert al poder democràticament constituït des del que seria un braç jurídic del franquisme i el colpisme judicial que ha anat esdevenint el Suprem o els hereus directes del Tribunal d’Ordre Públic. En qualsevol cas, i acompanyat amb una policia que mai no va passar per cap procés de desnazificació (o desfranquisització, tant fa…) constitueixen un règim borbònic que, a la pràctica, ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans, amb els seus complements periodístics, eclesiàstics, empresarials i alt-funcionarials, addictes a desafiar i desobeir el legislatiu i l’executiu. Com a les pel·lícules de Costa-Gavras, i molt especialment Z, les institucions acaben resultant, a la pràctica, un fràgil decorat de cartró que no resisteix ni la pluja més fina. I quan parlem d’institucions, hi hem d’afegir les catalanes. 

Ho hem pogut comprovar, per exemple, amb els Mossos d’Esquadra, amb 600 agents muntant una operació gàbia superior a la que hagués ocasionat un atemptat terrorista. A tall anecdòtic, aquell mateix dia em van aturar dues vegades en un control policial (com a la resta de vehicles) a Cornudella de Montsant, a més de dues hores en cotxe del Parlament! Ara bé, més enllà de les anècdotes, la duresa dels responsables de l’operació, del Conseller republicà (sic!) Elena i la detenció i tracte humiliat a tres agents del cos que presumiblement van col·laborar en l’arribada i la fugida clandestina d’un president que pot passejar-se arreu del món sense cap problema demostren, a banda de la voxificació interna dels cossos de seguretat, que el cos de Mossos ha quedat irremissiblement tacat per l’operació, el col·laboracionisme i per seguir ordres de detenció obertament il·legals. Nualart Casulleras ens recordava que la legislació espanyola, com la de tots els teòrics estats de dret, que cap agent no pot invocar el principi d’obediència deguda als superiors jeràrquics per complir una ordre manifestament contrària a la llei. És més, tot Mosso té l’obligació legal de desobeir aquesta ordre de detenció flagrantment il·legal. 

Tornant al fascinant món jurídic, servidor de vostès, que va estudiar la matèria de filosofia del dret, recordo que existeixen dues escoles principals: la iusnaturalista –que considera que les normes s’han de sotmetre a un sentit inherent i superior de justícia– i el positivisme –que creu que les normes s’han d’ajustar estrictament al que diuen les lleis fetes pels homes. Des de la primera perspectiva, detenir i empresonar el President (com tants altres independentismes) representa un aberració jurídica. Des de la segona perspectiva, resultaria una prevaricació de llibre. Des de la perspectiva espanyola, és legítim reprimir qualsevol sempre que sigui català, o formi part de les desenes de milions d’espanyols que no pensin igual que Vox.

Més enllà de la crònica dels fets, de les reunions de preparació, de la descripció i l’execució dels Plans A, B, C i les improvisacions sobre la marxa d’un reduït nucli d’activistes i persones fermament compromeses amb el país, el llibre té, sobretot l’interès de definir clarament la lògica política que defineix el present: una clara voluntat de destrucció del país, ja sigui mitjançant la repressió, la cooptació, la corrupció, la infiltració, el sabotatge intern, l’ús de les pròpies institucions per diluir el fet nacional (ho estem veient amb la llengua o els mitjans de comunicació públics i privats), en un entorn de guerra bruta que fa servir des del CNI fins al propietari argentí del Dellaostia. I, per contra, la resistència, pública o clandestina, que té clar que només la independència pot posar les seves coses a lloc. No només per preservar la nació, garantir una democràcia mínimament decent o separar-se d’un estat tòxic, sinó obtenir la victòria enfront de l’estat feixista més longeu d’Europa. I el llibre, que bàsicament fa públics fets coneguts i desconeguts, com en qualsevol època en què els règims autoritaris coarten la llibertat d’expressió, el més interessant és el que l’autor calla o exposa entre línies, perquè és obvi que no surten noms, ni situacions, ni fets pel documentat temor a la repressió.