L’episodi de l’agressió lingüística pel propietari de la gelateria Della Ostia, a Gràcia, a banda de l’incendi de les xarxes socials de la Brunete Mediàtica (amb els seus becaris argentins del diari Clarín) sembla anar més enllà de la típica maniobra tàctica en la llarga guerra psicològica lliurada contra la nostra nació. L’experiència amb les xarxes socials fa detectar certs indicis per entendre que aquesta “crisi dels gelats” no sembla accidental, ni tampoc sorgeix per generació espontània, fins i tot va més enllà d’aquesta pesta endèmica de catalanofòbia, aquesta patologia endèmica “patria común e individisble de todos los españoles”. L’experiència amb Espanya, aquest estat postfranquista on mana més la llotja del Bernabéu que l’executiu o el legislatiu, ens permet deduir que hi ha quelcom al darrere, més enllà de la buidor informativa pròpia dels estius. I se m’acudeixen algunes hipòtesis.
Primer de tot, el possible retorn del president Puigdemont, potser a la tardor, l’enemic públic número 1 d’Espanya, genera certa crispació. Després de criminalitzar algú que no va matarcap dels seus germans amb una Walther PPK, ni va llençar a mar oberta cap amant del seu iot, ni ha estat comissionista de les monarquies del Golf, ni té demostrats delictes fiscals, ni va enviar piolins a apallissar votants, ni ordena als jutges què hande sentenciar, ni és sospitós de nombrosos casos de corrupció, ni rebutja nombroses proves de paternitat, aquesta dèria amb el president a l’exili és cas de psicoanalista argentina. Entenc que pugui representar un xoc per a molts que una persona normal que va començar la seva carrera professional fent xuxos a Amer sigui considerat més perillós que John Dillinger o Buenaventura Durruti. En qualsevol cas, una vegada desestimades totes les ficcions judicials del dret recreatiu que caracteritza els hereus de Torquemada, i sense tenir ni idea sobre quin serà el seu paper a Catalunya, treu de polleguera o toca el voraviu un nacionalisme espanyol que actua irresponsablement com si fóssim a la primavera de 1936.
En segon lloc inquieta la possibilitat que hi pugui haver bones notícies sobre l’oficialitat del català. Ja s’ha vist en tot aquest joc conspirador, en què el Partit Popular fa servir tot el que té (i el que no té) per sabotejar-la (vés a saber si amb les seves habituals pràctiques de comptabilitat B que l’han caracteritzat històricament) que l’oficialitat, ni que fos simbòlica, seria devastadora. Perquè això representaria un torpede a la línia de flotació al seu supremacisme castellà. També contradiria la idea que andalús i espanyol siguin la mateixa llengua (disculpin, volia dir valencià i català, un-lapsus-el-té-qualsevol), i sobretot representaria una patacada simbòlica difícil de revertir de la seva obsessió per fer recular el català de l’espai públic, o que els castellanoparlants tinguessin obligacions recíproques a les que històricament han patit els catalanoparlants. Ara bé, servidor de vostès no és gens optimista sobre el tema, perquè, entre altres coses, Europa és incapaç de posar l’interès dels ciutadans per davant els cadàvers a l’armari dels Estats, i perquè la Comissió Europea és una casa de barrets on el que paga, mana.
En tercer lloc, aquesta hostilitat renascuda contra la presència pública de la llengua, que forma part d’una estratègia estudiada i planificada (mirem què va ser, sinó, Ciutadan’s, les agressions contra la llengua a les Illes i al País Valencià) també forma part de la disputa del relat del neofranquisme desinhibit del PPVOX, que està lliurant la seva pròpia guerra civil contra algú com Sánchez, un socialista conservador amb-més-vides-que-un-gat a qui el sistema no sembla poder controlar. Una guerra on tot s’hi val, inundacions, incendis, corrupció o incompetència que afecta als partits borbònics sense excepció.
Finalment, hi ha el vici, de sèrie, de la catalanofòbia, incrustat a l’ADN de l’espanyolitat. Ho hem vist durant els incendis a Espanya i Galícia aquests dies. La culpa és dels catalans, que enverinen pous, fan rituals satànics, sacrifiquen nadons i van matar a Jesucrist (o eren els jueus? Ara mateix no sabria distingir-los…)
NOTA DE SERVEI [a la setmana tràgica de Buenos Aires, el 1919, on els grups paramilitars de la ultradreta van produir centenars de morts contra els vaguistes i el moviment obrer argentí, hi va haver un progrom, una crida a matar “jueus i catalans” per aquest ordre: els primers, perquè els atribuïen la introducció del comunisme, i als segons, per anarquistes impenitents. Resulta ben galdós que argentins jueus com SimyBenaroch o Martín Varsavksy expressin públicament tan escassa empatia per ciutadans que reben tracte similar per la seva condició, i fent costat a la policia tsarista]
En qualsevol cas, s’estan fent servir els típics mecanismes goebbelsians de presentar els opressors com a víctimes, i mirant de deshumanitzar els independentistes (és a dir, la majoria dels catalanoparlants). No és cap sorpresa. És la política d’Estat que s’ha fet servir des que els primers Borbons van aparèixer per aquí, és el que s’ha fet sempre des de Madrid amb l’ús del poder, la policia i la judicatura, i el control dels mitjans de comunicació. Ara que es parla de GOI (Grup Objectivament Identificable) caldria més aviat admetre que els catalans són un GNHD (Grup Nacional Històricament Discriminat). Perquè només cal veure com el bilingüisme asimètric (un grup cultural aliè a la nació té tots els drets, mentre que no assumeix cap obligació, mentre que l’altre té totes les obligacions sense, a la pràctica, possibilitat d’exercir els seus drets), mata. I com ens recorda la trista desaparició de Carme Junyent, ni tan sols va tenir el dret a morir en la seva llengua.
En aquesta ofensiva d’estiu de gelats amargs, l’atac de l’argentí de Torrent de l’Olla, sembla perfectament planificat. Perquè, certament, respondre a una agressió amb unes enganxines, unes pintades, i unes males ressenyes, a banda d’un acte testimonial i irrellevant fa presentar els independentistes com uns fleumes. Haver respost a una agressió lingüística (i un “Estamos en España) amb un mastegot, –resposta considerada proporcionalentre la gent de la meva generació de Nou Barris– hagués estat considerat com un acte terrorista, que en un país en què els nacionalistes espanyols no són res sense els seus “primos-de-Zumosol” amb uniforme i toga, implica aquesta lògica colonial en què una baralla de bar acaba en un cas Altsasu, o que pujar-se damunt d’un cotxe de la policia pot comportar presó o esdevenir una anècdota simpàtica en funció de la ideologia i la nacionalitat.
Ara bé, el més trist de tot plegat és que aquest incident serveix per constatar la més absoluta solitud de la ciutadania. Perquè demostra l’actual inutilitat de les institucions catalanes. Unes institucions incapaces de vetllar pels interessos dels seus ciutadans, que veuen com poden ser menyspreats, insultats i maltractats als hospitals, a les comissaries, als jutjats, als bars, als instituts, a les facultats o a les gelateries. La conselleria de la llengua, precisament hauria de servir per combatre a aquestes coses. No pas per repartir diners, sinó per recaptar-los a partir de la penalització dels incompliments del dret a ser atès en català, o de tenir al davant un empresari que no t’insulti o un professional de la medicina que no t’amenaci. Hi ha mecanismes més que suficients, a partir de la via administrativa, per preservar els drets dels ciutadans del país. Que una diputada del Parlament rebi una sanció de 10.000 € per fer declaracions xenòfobes, i que no passi absolutament res quan un metge es negui a atendre un pacient si no parla en castellà demostra fins a quin punt el franquisme es manté intacte, malgrat les aparences constitucionals (i també explica aquesta perillosa atracció de bona part de l’independentisme per personatges singulars).
Perquè, efectivament, si bé fins al 2010 vivíem en la farsa de l’autonomia, a partir d’aquesta data, l’Estat ha deixat de dissimular i controla absolutament tots els mecanismes públics i privats per mantenir aquesta situació d’opressió nacional, cultural i lingüística, començant per uns mitjans de comunicació públics que han esdevingut en poc temps una mena de No-Do en color i streaming. I aquesta és una situació que en els darrers anys s’ha anat instal·lant en un independentisme que s’ha quedat sense representants polítics, via repressió o cooptació, ja sigui mitjançant el mecanisme del suborn, el xantatge, la servitud voluntària o tots tres alhora. Potser és per això que entre l’independentisme (i és interessant analitzar què passa en el món de les xarxes socials), que s’està superant la fase del llirisme i que entrem en una de nova, no sabem exactament en quina, encara que podria emular la de la radicalització de l’independentisme quebequès o flamenc, i que va donar millors resultats que la via de mirar de semblar simpàtics. De fet que un personatge com la senyora Orriols, amb les seves virtuts i limitacions, acabi absorbint bona part d’aquest ressentiment via electoral és una bona mostra de com la resta de partits independentistes, amb líders incapaços d’actuar amb contundència, ni que sigui verbal, comencin a ser abandonats per una societat que ha de viure humiliacions quotidianes. La senyora Orriols, amb les seves melodies de flautista d’Hamelin no tindria tant de protagonisme si tots els partits independentistes tinguessin la dignitat d’enviar a la merda de manera pública, sonora i insistent a Borbons, Ayusos, Garcías Pages i tota aquesta mena de personatges que practiquen la política de l’odi, la persecució i la humiliació quotidiana del nostre país. Potser és un efecte buscat, ja practicat durant l’era teledirigida de Ciutadans.
L’espanyolisme ha convertit un mediocre negoci de gelats en mans d’un senyor argentí fent-se la víctima mentre menysprea el país on viu en un símbol. En aquest sentit, que els seu establiment hagi de tancar, podria ser una d’aquelles victòries tan anecdòtiques com simbòliques. Una hòstia gelada a la cara d’un espanyolisme que, en el fons, només sap expressar-se des de la seva patològica catalanofòbia.
