Ara que som en el pic de l’estiu, en què s’agraeix la frivolitat i el relaxament informatiu, havia pensat escriure sobre algun tema banal. Els lectors ja pateixen prou intensitat informativa en uns anys farcits de males notícies combinades amb pitjors, i tractar qüestions d’interessos secundaris pot ajudar a suportar onades de calors i el contrast entre els anuncis de l’estrella i unes vacances menys poètiques de la majoria. I atès que aquest estiu les circumstàncies m’han portat a assistir a nombrosos concerts, i a fer llargs viatges acompanyat de l’spotify, m’agradaria parlar sobre música.

Efectivament, crec que entre juliol i agost, hi he assistit a prop d’una desena de concerts, en aquesta esplèndida oferta que alguns ajuntaments promocionen per omplir el tedi dels estiuejants i omplir (modestament) les butxaques d’una de les millors professions de la nostra civilització: la dels músics. Ara bé, suposo que deu ser l’inconscient, o perquè ja sóc en una edat amb tendència a la nostàlgia i al balanç vital, que m’he trobat en concerts d’imitadors de Queen, ABBA, de versions de clàssics dels 70-80. I tot això, envoltat de gent de diverses generacions, especialment de la meva (la incerta frontera entre els boomers i la X), amb una certa sensació de reivindicació i revisió. Perquè, efectivament, i la relaxació estiuenca, també permet revisitar alguns músics i cançons que en el seu moment ens semblaven superficials, xarones, i indignes del nostre elitisme musical, i que avui ens sorprenem cantant a cor envoltats de persones en la seixantena, cinquantena, quarantena… i també dels més joves que han hagut de suportar llargs viatges amb cassetes o cd’s dels seus pares, i que al final han pogut apreciar allò que es va enregistrar entre les dècades de 1960 i 1990. I, millor que no parlem de les meves llistes d’spotify, amb uns quants centenars de cançons que van des de The Eagles, Rolling Stones, AC-DC, Queen, Amy Winehouse o Bob Dylan fins a Mina, Ornella Vanoni, Françoise Hardy o Leonard Cohen passant per Carole King, The Cranberries, Sisa, Ovidi Montllor o Roger Mas.

Diuen que els gustos musicals es fixen cap als quinze anys, que a mi em van enganxar entre la frontera dels setanta i dels vuitanta. I potser és així. Hi ha hagut pocs músics que m’hagin atrapat posteriorment a la trentena. Tanmateix, la cosa interessant de les aplicacions musicals, o de la possibilitat de reviure videoclips des del mòbil, és que pots revisar allò que t’interessava per intuïció. Amb un anglès acceptable, molt millor del que podia enraonar abans dels vint, he redescobert algunes lletres meritòriament poètiques i transcendents, o indagar sobre la trajectòria d’alguns músics que eren veritables genis. L’exemple, un Bob Dylan, just guanyador del Nobel de literatura (una cosa ben diferent és la seva llegendària antipatia, que ja vaig detectar en algun concert).

Ara bé, en aquesta vida, tot és política, menys la política, que va d’egos. M’hi ha fet pensar un interessant llibre de l’assagista Oriol Rossell Matar al papito. Por qué no te gusta el reguetón, y a tus hijos, sí. Efectivament, no només no m’agrada el reguetón, sinó que el detesto profundament. Em sembla una música mediocre, reaccionària, xarona, de lletres farcides d’un masclisme que faria enrojolar els addictes al Soberano i el Solysombra, i uns missatges d’una cutricitat materialista indescriptible. Un dels arguments que exposa aquest escriptor i crític musical concorda amb qüestions sobre les quals ja hi havia reflexionat: com que els meus gustos musicals ja estan fixats des de fa més de quatre dècades, els patrons rítmics i melòdics d’aquesta música aparentment llatina susciten anticossos a causa de cert sentiment de nostàlgia i algunes dosis d’intolerància a les innovacions musicològiques, pecats que, efectivament, admeto sense gaire resistència. Tanmateix, i tornant a la política de què va proveïda les experiències culturals, l’autor planteja alguns altres elements que conviden a la reflexió. Hi ha, en primer lloc, aquest etern retorn nietzschià que implica la màxima freudiana de “matar al papito”, una revolta generacional contra els progenitors. Una voluntat de ruptura respecte als més grans. Una necessitat d’atemptar contra els cànons culturals que, de manera informal, hem cisellat les generacions nascudes els seixanta i els setanta del segle passat. Tanmateix, a partir d’aquí, les coses van degenerant. Reguetoners com Quevedo o Bad Bunny, o trappistes com Bad Gyal, a banda de la destrucció de la melodia, el més absolut menyspreu a l’harmonia o la capacitat de fer música amb pistes enllaunades i que es poden recrear amb un Ipad (ho confesso, jo també he experimentat amb el Garage Band) tenen unes lletres que farien empal·lidir qualsevol que tingui un mínim de sensibilitat social, afectiva, per la condició femenina, o de respecte a les persones. Lletres, acompanyades d’una estètica insultantment xarona, de l’estil ‘Zúmbale mambo para que mis gatas prendran los motores, que se preparen que lo que viene es para que les den duro’, o ‘cuando la azoto suena pam, pam, pam, pam / y las pistolas suenan pam, pam, pam, pam’ (Daddy Yankee); ‘se la pasaba estudiando, ahora vive perreando / bebiendo en la calle, la vida gozando / dale otro shot / su cara està en el sur, pero su booty en el Norte’ (Ñego Flow) i altres perles per l’estil.

Segons Rossell, aquestes cançons no ens agraden pels nostres prejudicis colonials, racistes, classistes i altres pecats més d’aquest univers interseccional, en què ens poden cancel·lar per no pensar com cal (és a dir, com ells voldrien que penséssim). És cert que la música que ens agrada, la que ja he apuntat a la meva llista de l’spotify també està farcida de masclisme, patriarcalisme i condescendència. Signes del temps, com ho era també una música que també va sorgir com a reflex d’una ruptura generacional de boomers i X en contra de l’austeritat i moralisme de les generacions dels nostres pares. Que, de fet, la rebel·lia juvenil tenia en el rock, el heavy, el blues, el soul o el pop els seus himnes i lletres de batalla. Tanmateix, és difícil comparar una estètica com una altra. Perquè, efectivament, els videoclips de senyors com Bunny o senyores com Bad Gyal, ens podrien remetre a la pornografia hard. I també a un materialisme descarnat (els afroamericans del gueto tan proclius a l’exhibicionisme hortera d’or i lluentons) o unes interaccions entre persones que ens remeten a Zygmunt Bauman en què les relacions entre persones són sempre finalistes, interessades i fonamentades en l’usar i llençar, que converteix els individus en residus humans amb una rapidesa inusitada. Més o menys com succeeix a les aplicacions de cites en què la cardamenta ràpida representa una mena de nihilisme sexual que (ja ho diran els historiadors socials del futur) podria contribuir a aquesta mena de crisi civilitzatòria que ens acosten als patrons antropològics de la barbàrie.

Rossell aprofundeix en algunes qüestions interessants que, segons l’autor, explicarien aquest auge del reguetón i els seus derivats: la crisi i l’empobriment dels “caucàsics blancs” enfront a una societat multicultural amb l’auge de les seves subcultures, o la nostra idea supremacista de la cultura sofisticada (expressada sovint en melodies i harmonies que requereixen d’amplis coneixements musicals o domini de la poètica), que ha de recular respecte al brutalisme instintiu de paios de gimnàs (i clembuterol) carregats de joies explicant banalitats des de la deformació del llenguatge, o paies hipersexualitzades que semblen sortir d’una sessió pornogràfica. Una estètica que es pot comprovar en la degeneració creixent que exhibeix un festival d’Eurovisió on la lletra o la música és el de menys, i es valora més l’espectacle de circ al més pur estil Las Vegas que qualsevol altra consideració. En un món com l’actual, els lluentons de les noies d’ABBA, les cançons intel·ligents d’ABBA, o fins i tot els concerts d’Amy Winehouse podrien ser considerades com a una mena de Cant Gregorià a càrrec de monges cartoixanes.

Sí, efectivament sóc un boomer rondinaire, i, malgrat els meus orígens de Nou Barris i de classe treballadora, els meus crítics em poden enviar directament a la foguera de la cancel·lació per la meva condició d’heteropatriarcat opressor i colonial, supremacista cultural descendent d’esclavistes. Tanmateix, com que tot és política, interpreto que aquesta eclosió del reguetón no és ni casual, ni neix per generació espontània, ni tampoc és una rebel·lió juvenil. De la mateixa manera que la CIA va mirar d’introduir el Rock, durant la guerra freda, als països del bloc comunista, amb la intenció de desestabilitzar les societats, allò va molt més enllà del mercat. El reguetón, i aquesta mena de música (que li diuen llatina, i que en realitat és una recreació de laboratori que busca humiliar la població d’Amèrica central i el Carib) tracta d’estupiditzar les joves generacions. Trobo poc casual que, a Catalunya, aquesta música s’hagi introduït paral·lelament al contraprocés, com a una eina de descatalanització i desoccidentalització, i la reconversió dels nostres joves en rebels domesticats. Amics del nord d’Europa m’expliquen que aquesta tendència, allà, és marginal. I és més present a uns Estats Units on s’estan fonent les classes mitjanes (blanques o no blanques), i els països amb una sobreexplotació turística, i per tant, d’involució social. És una fórmula de banalitzar la cultural i d’introduir massivament valors, pràctiques i estètica plebea, paral·lelament al desmantellament dels sistemes educatius. Avui fer bona música (i la paradoxa és, mirant aquests concerts d’emuladors de Queen, ABBA, Rafaela Carrà o qualsevol altra cosa, amb un altíssim nivell dels intèrprets) és un acte de resistència. I escoltar-la, també.