Suposo que ho devien dir Clausewitz o Sunzi: la millor manera de preparar qualsevol ofensiva és generar confusió entre l’enemic, escampant informacions falses o iniciant maniobres de distracció. En qualsevol vas, el filòsof xinès coetani dels presocràtics tenia clar que les guerres es guanyen abans d’encetar les hostilitats. Ja sabem que el president Trump no passarà a la història per ser un gran pensador o humanista, i dubto que sàpiga identificar cap d’aquests pensadors. No li cal: a les escoles de negocis, i als reallities shows on hi va participar abans de començar la seva carrera política, aprenen a entendre el món com a conflictes que cal guanyar, enemics que cal sotmetre, i democràcies que fan nosa. Ara bé, com ja comprovaran els lectors, aquest article no el podran etiquetar en el camp de l’ètica, ni tan sols de l’assignatura d’urbanitat, sinó en el de les hipòcrites i despietades relacions internacionals.

Acabem d’assistir a un d’aquests episodis que es podrien caracteritzar com a confusos, d’informacions falses o de maniobres de distracció, que busquen, més que humiliar, amagar a l’opinió pública de què va aquesta mena de distanciament entre Washington i Brussel·les. Trump, amb el tacte diplomàtic que el caracteritza, es pot dir que s’ha tornat a cruspir el poni de l’Ursula von der Leyen. En una d’aquestes maniobres confuses, ha acabat imposant uns aranzels d’un 15% (de manera general, la lletra petita es pot negociar i renegociar durant anys) i un compromís de la UEd’invertir 600.000 milions d’euros en l’economia americana. Això surt a 1.342 € per cada europeu (això implica la majoria dels lectors d’aquest article), de manera que facin els seus comptes. I a tot això, cal afegir la imposició d’un 5% de tots i cadascun dels estats de l’OTAN del seu PIB per a defensa. Perquè ens fem una idea, això implicaria que Espanya (que hi dedica un 1,3 %) hauria d’afegir 64.000 milions a aquesta partida, que, perquè es facin una idea, supera al pressupost en educació (63,446 M€) i representa una tercera part de la despesa en seguretat social. Que França hagi presentat uns pressupostos on s’enfonsa la despesa socialparal·lelament a l’expansió del de defensa no representa cap broma.

En periodisme, com en la història, com en les relacions internacionals, com en la vida en general, la clau és la preposició“per què?”. I és aquí on cal entendre, més enllà de valoracions morals, el sentit de la confusió, les informacions falses o les maniobres de distracció. Les amenaces a la pau mundial són més que limitades. El pressupost de l’OTAN en l’actualitat multiplica per quatre el de la Xina i per nou el de Rússia. A més, en els darrers conflictes com els d’Orient Mitjà, el d’Ucraïna o el de l’Índia i Paquistan, hem pogut veure drons que valen pocs milers d’eurosque poden abatre avions o enfonsar vaixells que costen centenars de milions. Per tant, això que propugna Trump són excuses barates, per tal de transferir euros de les nostres butxaques a una de les escasses indústries -la de defensa– que no s’ha deslocalitzat. No va de perills geopolítics, ni tan sols de “desglobalització”, tot plegat hi ha elements que expliquen millor les suposades ocurrències d’un president nord-americà que, en el fons, no deixa de ser un simple portaveu de les grans elits del seu país.

Primer de tot, el que pretén Trump, com es pot intuir, és acostar Rússia a occident. No pas per simpaties personals, com s’ha dit, i encara menys per afinitats polítiques, sinó perquè està clar que el principal rival de la superpotència que es pensava, des de fa tres dècades, que vivia en un món unipolar, és una Xina emergent, cada vegada més poderosa, cada vegada més superpotència, cada vegada amb més capacitat de qüestionar la seva hegemonia econòmica, ideològica, diplomàtica, i per descomptat, política. Putin i Xi Jimping mantenen una aliança tàcita per qüestionar l’ordre mundial. Una aliança que s’agafa amb agulles. Ambdós països mantenen una llarga frontera, i Rússia, un país despoblat, pot témer raonablement que una Xina superpoblada s’estengui per una Sibèria amb moltes més possibilitats de les que podríem imaginar. Pequín i Moscou sempre s’han disputat extenses àries d’Àsia, i han compartit una història comuna farcida de tensions, conflictes i invasions. Una Rússia alineada amb occident (malgrat que això generi terror entre alemanys, polonesos, bàltics, i sobretot uns ucraïnesos que ja es veuen com a peó a sacrificar) pot servir per aïllar la superpotència asiàtica, que és el que en realitat pretén Washington. El problema és que Putin és tan independent i imprevisible com el mateix Trump.

El segon motiu, i el més important, és que els Estats Units són conscients del seu declivi. Com tota decadència, els factors són múltiples, tendeixen a interaccionar i els possibles remeis es trobaran una fèrria resistència dels qui parasiten el país. El més rellevant és l’econòmic. La globalització neoliberal va servir per munyir les classes mitjanes amb un nombre de beneficiaris cada vegada més estret. La deslocalització industrial, sobretot cap a la Xina, d’una banda va posar les bases a la transferència tecnològica que va permetre un desenvolupament asiàtic espectacular. El salt endavant dels xinesos en només una generació ha estat inèdit en la història de la humanitat. A diferència de Mèxic, on hi van anar moltes fàbriques nord-americanes, l’estat xinès ha estat sòlid i amb un control estricte per part del Partit Comunista Xinès (PCX) i una planificació econòmica intel·ligent, han aconseguit desenvolupar unes estructures econòmiques i han eixamplat unes classes mitjanes que es calculen al voltant de 400 milions de persones sobre 1.300milions de població. Per fer-nos una idea, la UE són 447 milions d’habitants de les quals només entre 200 i 250 milions d’europeus podrien considerar-se de classe mitjana. A tot això, Pequín fa servir tècniques capitalistes, malgrat que és un país comunista on l’estat, si bé deixa fer, té sempre la darrera paraula sobre qualsevol decisió empresarial. Això vol dir que, efectivament, hi ha empresaris, hi ha milionaris, hi ha corrupció… tanmateix, hi ha un control estricte per part del PCX que s’encarrega de fer pagar impostos a les grans fortunes, de lligar-los curt (tot va bé si no se’ls puja al cap la posició econòmica i social adquirida) i de perseguir, especialment sota el mandat de Xi Jimping, una corrupció que, de moment, es manté sota control. Com a país autoritari, qui es passa de frenada pot acabar fàcilment en una presó amb un sistema judicial que actua com a corretja de transmissió de les directrius del Congrés del PCX. I això atorga una legitimitat important al govern, molta més de la que podríem imaginar. Segons instituts d’estudis internacionals com el nord-americà (i poc sospitós de pro-comunista) Pew ResearchCenter, s’estima un suport popular al govern al voltant d’un 80%. Pel que fa a Putin, sense arribar als índexs asiàtics, manté una posició sòlida. Aquest grau de suport popular és degut a la capacitat de l’antic agent del KGB de fer creure els diversos oligarques que es van repartir el país a la caiguda del comunisme entremig d’un gran caos i anarquia. I els va fer creure mitjançant mètodes més que expeditius…

No és el cas d’Estats Units. Malgrat una potent propaganda capaç de generar un relat sobre la democràcia, el neoliberalisme va desfermar el poder dels rics. Les polítiques neoliberals, a banda de desmantellar el poder industrial del país, de reconvertir fabricants de cotxes, vaixells, ordinadors, roba, maquinària o tecnologia en especuladors, rendistes, advocats d’elit o corredors de borsa. De gent capaç de fer coses, a enriquir-se destruint-les, com passava al personatge que encarnava Richard Gere a Pretty Woman, que metafòricament guanyava carretades de diners desmantellant drassanes industrials. Aquesta nova classe d’hipermilionariscapaços de no aportar absolutament res tangible a la societat i acumulant riquesa financera intangible, abusant de la seva situació de privilegi, va acabar reconvertida en allò que els premis Nobel d’economia James A. Robinson i Daren Acemoglou en elits extractives, en una mena d’aristocràcia de l’antic règim.

Les elits extractives nord-americanes (Soros, Buffet…) a la pràctica estan exempts de pagar impostos. Segons un informe de Pro-Publica, un think tank que va fer servir dades del tresor nord-americà, les 25 principals fortunes del país havien pagat un 3,4% d’impostos, enfront la mitjana del 19% (i que tot així, són contribucions extremadament baixes d’acord amb els estàndards occidentals). I això és possible perquè, són ells, a partir del sistema de finançament de partits, qui a la pràctica, dicten les lleis i normes al govern, fet que converteix el Capitoli en la seva gestoria particular. Que Trump ens resulti tan antipàtic es deu a què ja han caigut les màscares i algú de l’elit ocupa la Casa Blanca senseintermediaris ni cap necessitat de dissimular certa aparença republicana. I també és una bona mostra de com s’ha deteriorat el sistema. Avui un histriònic i erràtic republicà com el president Richard Nixon seria considerat un model de virtut.

Aquest és el principal problema econòmic nord-americà. Tret d’alguns sectors estratègics (especialment la defensa), els nord-americans ja no fabriquen pràcticament res, i la seva contribució al pressupost públic és irrisori. Contràriament a les promeses trumpistes, no tornaran les fàbriques al Rust Belt. Primer, perquè la destrucció física i moral de les classes treballadores blanques sembla irreversible; segon, perquè és impossible reconvertir especuladors en empresaris industrials, a persones acostumades a guanyar diners destruint teixit productiu i a no pagar impostos a empresaris que fabriquin coses tangibles per les quals hauran de contribuir econòmicament al sosteniment d’una societat que detesten.

Davant la pugna amb la Xina, no cal tenir un excés d’imaginació que és qüestió de temps que la superpotència nord-americana comenci a ser conscient que es troben ja al mig del tobogan, a una velocitat que ja no poden controlar. Com podia sostenir-se el sistema? Mitjançant la impressora de bitllets de dòlar. Aquesta moneda, a la pràctica la divisa mundial, sobretot a partir de 1971 quan Nixon, per pagar la despesa de la guerra del Vietnam va desvincular-lo del patró or, ha anat permetent aquesta estranya i il·lògica situació. Una classe dirigent mínimanent racional entendria que cal rectificar el paradigma Thatcher-Reagan d’exempció fiscal als hipermilionaris i imitaria pràctiques de planificació econòmica que van ser molt habituals entre els països capitalistes durant el segon terç del segle XX (i que és el que va permetre els nord-americans guanyar la segona guerra mundial, tot fent pagar més del 80% d’impostos als seus milionaris per poder fabricar tancs, destructors i avions de combat). Tanmateix, això no passarà. Els ultrarics americans s’han convertit en ionquis. L’exempció fiscal és el fentanil de l’economia nord-americana. Tampoc saben fabricar res, s’han oblidat de com construir coses, ja no saben què és una economia equilibrada. I faran tot el possible per mantenir-se aferrats a una decadència que els beneficia. Com deien Robinson i Acemoglou, així és com fracassen els països.

La iniciativa de Trump respon precisament a això. Com que el flux de dòlars, amb uns xinesos i uns BRICS que comencen a prescindir del dòlar per a les transaccions comercials, està deixant d’arribar, volen fer servir els aranzels com a impostos substitutoris (espòiler: no funcionarà perquè el cost anirà a parar a uns consumidors sobreendeutats i una classe treballadora en extinció amb poder adquisitiu minvant). Que obliguin els europeus a invertir 600.000 dòlars és, a la pràctica, una externalització impositiva, o simplement una eina colonial que recorda perillosament als tributs que imposava l’Atenes antiga als seus aliats amb la Lliga de Delos (i que va acabar amb la guerra del Peloponès, i amb la derrota dels atenencs). I encara que això funcionés, no els lliuraria de la decadència, perquè ja deu haver quedat clar que amb unes elits, el portaveu de les quals és Trump, sembla abocada al fracàs, tret que rectifiquin i tornin a abans de 1980, quan Reagan guanya les eleccions nord-americanes, i els nord-americans s’endinsen en un sistema econòmic, social i moral autodestructiu. Servidor de vostès no creu que passi. La majoria de ionquis no són capaços de guarir-se de la seva addicció, i l’oposició és tan incompetent com part del sistema.