Un dels fets que més van definir l’Europa de finals del XIX, i de retruc, de la modernitat va ser l’anomenat Affaire Dreyfus. D’una manera molt resumida, el 1894 es va detectar un cas d’espionatge dins l’exèrcit francès, de venda d’informació als enemics alemanys. L’estat major, on hi havia responsables de la situació, van assenyalar ràpidament un jove capità, Alfred Dreyfus, com a culpable. En el judici, carregat d’irregularitats i sense possibilitat de defensa, no hi va haver cap prova, més enllà de vagues semblances grafològiques d’alguns dels documents. Dreyfus ja estava condemnat abans d’aparèixer el judici. La seva condició de jueu en una institució com l’exèrcit francès, caracteritzada per un fort sentiment antisemita, era l’única raó per trobar un útil cap de turc. Dreyfus fou condemnat a cadena perpètua a l’Illa del Diable, a la Guaiana, en unes condicions d’inhumanitat extrema.
En menys d’un any, i amb un canvi de la prefectura de la intel·ligència militar, es va descobrir que el veritable culpable d’espionatge, i per tant, de traïció, va ser un altre militar de rang superior, el major Esterhazy, i que hi havia hagut una conxorxa de militars reaccionaris per carregar-li el mort a Dreyfus. Això no va suposar la fi del calvari del capità -degradat i expulsat de l’exèrcit– jueu. Després d’una llarga lluita judicial va ser indultat el 1899, i seu judici anul·lat el 1906, i reintegrat a l’exèrcit amb el grau de comandant. Malgrat el tracte denigrant rebut per l’exèrcit –no li van voler reconèixer els anys que havia estat expulsat injustament– va combatre amb valor a la Primera Guerra Mundial i va rebre la Legió d’Honor pels seus serveis.
Més enllà del drama personal, allò que es va conèixer com l’affaire Dreyfus va polaritzar la societat francesa. D’una banda una dreta reaccionària, profundament antisemita, que desconfiava profundament dels jueus assimilats als quals atribuïen tots els mals possibles, des de la ruïna econòmica derivada de la seva presència a les finances, fins al perill roig dels diversos intents revolucionaris en una època en què el moviment obrer semblava una amenaça a l’ordre capitalista. D’altra banda, una esquerra humanista, que defensava l’estat de dret, la neutralitat de l’estat, les conviccions republicanes, la igualtat davant la llei. Qui més va agitar el vesper va ser precisament Émile Zola amb la seva intervenció J’accuse tot exposant a la premsa totes les irregularitats del judici i com França havia condemnat un home innocent.
Més de cent anys després, les coses han canviat d’una manera radical. Si bé ja es percebia un important renaixement de l’antisemitisme, sovint abraçat a una causa palestina (a la qual no se li pot negar el dret a l’autodeterminació), arran del 7 d’octubre ha esclatat la tempesta perfecta. Allò que va iniciar-se com a una operació planificada de desestabilització internacional (Hamàs buscava, amb el seu atac despietat i brutal una reacció desproporcionada de l’exèrcit israelià, i amb això, avortar els acords d’Abraham, d’Israel amb la major part dels estats àrabs que implicava el reconeixement diplomàtic mutu), s’ha convertit en un conflicte bèl·lic descontrolat i que aboca als contendents a un enquistament d’incertes perspectives.
Hamàs, que més que un grup terrorista també caldria definir-lo com a una secta mil·lenarista, ha sabut crear una narrativa que busca allò que ja passava mentre els islamistes encara perpetraven els seus crims en territori israelià: una onada de solidaritat per part d’activistes globals d’una esquerra a la recerca de causes justes. Una onada de solidaritat, combinat amb pressions diplomàtiques (on no hi són aliens la diplomàcia tova de les diverses franquícies dels Germans Musulmans i sectes islamistes que controlen bona part dels petrodòlars) que ja fa massa temps que disposen d’inversions (i per tant, de control) a mitjans de comunicació, universitats, fons d’inversió, borses i altres espais on es pot fer política des de les ombres, a banda de tenir característiques de lobbies amb certa capacitat d’influència entre partits i governs. Al cap i a la fi, els seus objectius són clars i idèntics als perpetradors d’assassinats de civils desarmats, violència sexual i segrestos del 7 d’octubre: la destrucció de l’estat d’Israel i el més que previsible extermini dels no musulmans, com ja s’ha vist a la guerra civil de Síria, o en les neteges ètniques i assassinats de cristians a l’Àfrica. “Del riu fins al mar” és una manera poètica de justificar aquestes finalitats, de les quals tots els jueus del món en són conscients, i més tenint en compte la seva experiència històrica. Hi ha, clarament, aquesta obsessió per expulsar els no musulmans d’allò que consideren el seu territori que inclou un Jerusalem que és considerada com a la tercera ciutat sagrada de l’Islam perquè presumptament Mahoma va ascendir als cels en aquella població [Nota de servei: no hi ha evidència històrica que el profeta trepitgés mai la ciutat i la mesquita d’Al Aqsa fou construïda 73 anys després de la seva mort].
És cert que la situació de Gaza és absolutament dramàtica. Que el patiment dels civils és inacceptable (tot i que sembla que aquest era un efecte buscat per un Hamàs que coneix el pes de l’opinió pública en les societats democràtiques). És cert que hi ha evidències gràfiques que apunten a crims contra la població per part les forces armades israelianes. Tanmateix, com ja s’ha documentat en nombrosos casos, també hi ha una guerra propagandística per part de tothom on resulta extremadament difícil saber el que està succeint. La polarització política no ajuda precisament tampoc a posar llum a la foscor, o almenys a la boira de guerra. És cert que la destrucció de l’entramat urbà de la franja podria recordar a la devastació de les ciutats alemanyes en els darrers mesos de la segona guerra mundial. També és més que evident que Hamàs manté una fèrria dictadura contra la seva població i que l’apropiació dels aliments de la solidaritat internacional és una arma per poder mantenir fèrriament el control sobre una població desesperada que ha estat, no pas ara, sinó des de l’inici de la seva dictadura, un escut humà i una pedrera de màrtirs fonamentada en una irresponsable i inhumana bomba demogràfica. Qualsevol futur i viabilitat d’un estat per als palestins –una qüestió de justícia i que genera força consens– no pot ser possible mentre aquesta secta mil·lenarista resti operativa.
En qualsevol cas, malgrat el dramatisme d’aquesta situació, i de manera paradoxal, Gaza sembla un front secundari en una guerra més global on la població civil exerceix de víctima de les crueltats d’una banda i l’altra. Perquè, com en l’affaire Dreyfus, de la mateixa manera que el jove capità resultava un símbol, diria que incòmode i sobre el qual s’ignoraven moltes coses, també Gaza sembla un recurs més per a aquesta guerra global entre una esquerra que ha abandonat els principis universals dels drets humans i una ultradreta que, carregada de ressentiment i odi, admira la brutalitat amb què les forces israelianes actuen contra la població àrab. La polarització política dels nostres temps fa servir els palestins d’excusa, de carn de canó, per tirar endavant les seves agendes polítiques respectives. D’una banda, aquesta esquerra que fa servir la bandera palestina, imbuïda de pensament decolonial, incapaç de detectar les contradiccions irreconciliables entre el feminisme i la defensa del vel o de l’islam (una religió patriarcal i autoritària), i que, per tant, ha renunciat a l’universalisme dels drets humans o la igualtat independentment de les circumstàncies socials, culturals, ètniques o de gènere. D’altra banda, una dreta que fa servir la bandera d’Israel com a eina de combat a les idees d’esquerres en aquesta mena de guerra política, cultural i ideològica dels nostres temps.
En qualsevol cas, i aquesta és una constatació que cada dia es fa més evident, entre una part substancial de les societats europees, s’ha anat normalitzant l’antisemitisme. Es va veure amb el vergonyós afer de l’expulsió d’un grup d’adolescents francesos de confessió jueva d’un vol de Vueling, encara que també altres lamentables episodis d’expulsió de bars, restaurants, a banda d’assetjament en espais públics, universitats alhora que s’han anat ressuscitant els vells tòpics sobre la població jueva. Uns tòpics que enllacen amb l’antisemitisme de l’època de l’Affaire Dreyfus. La paradoxa és que és ara l’esquerra la que ho protagonitza, mentre que la dreta, especialment des del moment en què el neoliberalisme i el nacionalisme identitari s’ha anat apropiant de l’estat israelià.
Tot plegat, es tracta d’un joc pervers i estúpid. Posar-se d’una banda o d’una altra no altera la situació, sinó que més aviat enquista un conflicte que només serveix per reforçar les pròpies conviccions i evita una solució raonable. Una raonabilitat que s’allunya cada dia que passa. És obvi que Hamàs ha de desaparèixer, perquè com a franquícia de l’islamisme internacional (allò que compleix tots els requisits per esdevenir un totalitarisme nauseabund) és d’una naturalesa expansiva i colonial, com s’ha vist en les darreres dècades a Síria, Iraq, Iran, Algèria, el Sahel, o encara pitjor, a les ciutats europees. I que una pau raonable ha de concloure en una solució dels dos estats amb un Israel que pugui il·legalitzar els partits religiosos, responsables d’aquesta també deriva perillosa que ha sostingut un grup de falcons al timó de Jerusalem que es dedica a desestabilitzar la regió. Ara bé, si ja era pessimista fa vint anys, ni amb tot l’optimisme gramscià de la voluntat sóc capaç de veure cap sortida raonable a curt o mig termini.
Tanmateix, en tota aquesta polarització que ha convertit l’opinió pública en addicta al maniqueisme més irracional, també detecto aquí com certa esquerra s’ha aprofitat d’aquesta situació per treballar contra l’independentisme. Aquestes declaracions, més simbòliques que pràctiques, de tallar llaços econòmics amb Israel, en realitat el que tallen els llaços és amb les possibilitats de la independència. La política propalestina, internament, ha servit sobretot per desarmar diplomàticament Catalunya, i sucursalitzar-la amb l’antisemitisme tradicional de Madrid. Els catalans, més que amics, necessitem enemics dels nostres enemics. Bona part dels espectacles indocumentats de mocions inútils han estat ideats i manipulats pels nostres adversaris. Quin sentit té, per exemple, que la Universitat de Girona, a la qual em vaig doctorar i on tinc alguns amics, deixi de relacionar-se amb el món acadèmic israelià, on hi ha un munt de relacions personals que van més enllà de la col·laboració formal i institucional? Si ens volem barallar entre nosaltres, no fem servir d’excusa els nostres amics a banda i banda del conflicte. És més que preocupant que la irracionalitat s’hagi ensenyorit del debat públic.
P.S. Com sempre que es treu el tema de Palestina, és de preveure rebre tots els atacs haguts i per haver, sempre incòmodes i perillosos en una era que tendeix al maccarthisme, d’una banda i de l’altra. Si algú ha quedat satisfet amb l’article, probablement és que no m’he expressat bé. Si algú s’ha emprenyat amb les meves paraules, no cal que s’emocioni gaire. Independentment de les meves opinions, o de les contràries, el conflicte continuarà al marge que pugui tenir raó o la tingui algú altre. El que més greu em sap de tot plegat és com, des de l’esquerra, s’ha renunciat tan frívolament a la recerca de la veritat, tot substituint-la per la necessitat de quedar bé o reforçar les seves conviccions.
