Un conegut acudit de la guerra freda mirava de remarcar les diferències entre el comunisme i el capitalisme. En els règims comunistes és possible criticar el teu cap, i per contra, si no vols tenir problemes no se t’acudeixi criticar el teu president. En els països capitalistes pots criticar el teu president, ara bé, si no vols complicar-te la vida millor que no critiquis el teu cap. Més enllà de la ironia, aquestes premisses reflectien amb força exactitud ambdós models polítics. En el món comunista el poder emanava directament de les institucions, i per tant era intocable, i tot, fins i tot les empreses hi restaven supeditades, mentre que en les democràcies occidentals, els governs han disposat d’un poder relatiu, perquè efectivament, el poder real s’ha mantingut en el capital. Un capital creixentment desbocat.
Aquest mes, al bloc de l’Antoni Soy, Politinomics, hi apareix l’interessant testimoni d’Evelyn Quartz, una antiga treballadora de la Casa Blanca, que qüestionava amargament una democràcia que, en les darreres dècades, ha anat esdevenint una figura retòrica, un recurs dialèctic en què la fe contrasta amb una galdosa realitat. Quartz feia comparatives entre democràcia i religió: “la democràcia es converteix en una espècie de religió cívica. Hi ha textos sagrats com la Constitució, ritus sagrats com el vot i els panells bipartidistes, i una classe sacerdotal formada per assessors, tecnòcrates, donants, antics membres de think thanks, i secretaris de premsa convertits en experts. No s’espera que els ciutadans comprenguin com funciona el sistema. S’espera que creguin en la seva legitimitat”. I afegeix, més endavant: “Durant dècades, als estatunidencs se’ls va dir que la democràcia prometia justícia, llibertat i oportunitats. Ara bé, el que realment mantenia unit el sistema no era la mitologia. Era la sensació que la gent tenia un cert control sobre les seves vides. Un treball podia mantenir a una família. Era possible tenir una casa, muntar un negoci i construir un futur. Hi havia una connexió entre el treball dur, la participació democràtica i una vida millor. Aquesta connexió s’ha trencat. I sense aquesta, els rituals es perceben cada vegada més buits.” Més endavant afegeix: “La veritat és que la democràcia econòmica (…) ha sigut sistemàticament desmantellada. La gent ha perdut el poder sobre el seu temps, la seva feina i les seves comunitats. Les decisions sobre l’habitatge, la sanitat, l’educació i les infraestructures es prenen lluny de l’opinió pública, sovint per executius d’empreses o consultors que no reten comptes a les persones afectades per les seves decisions”.
En altres termes, el món capitalista de l’acudit de la guerra freda, ja no existeix. Fins i tot, pots criticar el teu cap, perquè la inestabilitat laboral i l’arbitrarietat ha estat tan instal·lada, que els països occidentals, devastat pel tsunami neoliberal de la desregulació, han desfet les mínimes normes i han generat societats anòmiques, sense sentit, tot empenyent la majoria a la intempèrie. I aquí, la democràcia s’ha anat convertint, com assenyalava Quartz, en una closca buida, desposseïda de legitimitat. Que creixi la ultradreta a causa del caos i el col·lapse, acaba esdevenint la conseqüència lògica. I, espòiler!, el remei serà pitjor que la malaltia.
Contrasta això amb una de meves les lectures d’estiu: “El ascenso de China. Una mirada a la otra gran potencia”, de Rafael Dezcallar, diplomàtic mallorquí que va ser precisament ambaixador a la Xina entre 2018 i 2024. És una obra molt interessant que ofereix un retrat de la gran superpotència asiàtica l’interès de la qual va molt més enllà de qualsevol llibre acadèmic. Al cap i a la fi, per la seva feina ha pogut mantenir nombrosos contactes i converses amb persones clau del règim, polítics, membres de les elits comunistes, caps d’empreses (i encara que no ho admeti, també dissidents). Com a testimoni d’un alt funcionari, al darrere la correcció diplomàtica i l’ample coneixement de primera mà, és d’aquests testimonis que conté interessants informacions que cal llegir entre línies, cosa que permet fer un retrat d’una societat diversa i civilització mil·lenària alhora simple i complexa, i que contradiu la mediocritat del periodisme ibèric, on sol haver més prejudicis polítics que interès social, més tòpics que anàlisi rigorosa.
Dezcallar explica la gran transformació experimentada per la ja primera potència industrial, comercial i probablement tecnològica mundial en aquest primer quart de segle. Es tracta d’un país comunista que ha fet servir el capitalisme com a tècnica econòmica. Malgrat hi pugui haver un sector privat puixant i una classe empresarial emergent, no ens hauríem d’enganyar: continua essent essencialment una economia planificada. Una economia planificada que fa servir el mercat com a mecanisme d’assignació de recursos, una banca privada controlada per l’estat, empreses privades convivint amb públiques, que si bé pot generar disfuncions, que si bé pot permetre mecanismes de descentralització, resulta, a la pràctica, una economia centralitzada de partit únic. Ja sé que sóc un provocador, tanmateix, servidor de vostès, que es va dedicar a llegir els teòrics de l’anarquisme, els postulats del Partit Comunista Xinès (PCX) no són massa lluny de les propostes dels teòrics de l’anarcosindicalisme, bona part dels quals van ser assumits per la CNT històrica, i per líders catalans com Salvador Seguí, que a diferència dels comunistes ortodoxos, defensaven una economia mixta. Normal, tenint en compte que entre els rengles anarcosindicalistes abundessin professionals independents, petits empresaris, i treballadors qualificats de granota blava, com el mateix Seguí o Ángel Pestaña.
Ara bé, en aquest règim comunista “de característiques xineses”, com assenyalen els documents, doctrina i discursos del PCX, el capitalisme és, com ja hem explicat, una “tècnica”, un “instrument”, on l’important no és com s’arriba, sinó quins són els objectius. En termes metafòrics, i recordant el que ja explicava Deng Xiaoping, el gran impulsor d’aquesta reconversió del maoisme en la Xina actual, “tan se val que el gat sigui blanc o negre, sinó que caci ratolins”, el que ha fet la Xina és mantenir una filosofia segons la qual, tant fa que anem en bicicleta, o en moto, o en tren d’alta velocitat: el que importa és saber on volem anar. I els objectius són ben clars, i reiterats al llarg del llibre: tornar a fer de la Xina la superpotència mundial que ha estat en els disset dels darrers vint segles. En el fons, sembla la nèmesi del logo de Donald Trump: Make America Great Again. Amb la diferència que Pequin disposa dels mecanismes necessaris per aconseguir-ho: un règim autoritari, amb un estricte control de l’espai públic i privat dels seus ciutadans, empreses i mentalitats.
Dezcallar, i molts altres observadors constaten el suport extens de què gaudeix el règim autoritari: al voltant d’un 80%, segons indiquen instituts de recerca internacionals poc sospitosos de simpaties comunistes com el nord-americà Pew Research Center. I no és d’estranyar. En els darrers quaranta anys s’ha fet un salt endavant en la qualitat de vida dels xinesos. La pobresa extrema s’ha pràcticament erradicat. Centenars de milions de persones han ingressat en les classes mitjanes. La qualitat de la sanitat i l’educació, d’accés a l’habitatge, a un cert benestar material són realitats que han proporcionat legitimitat al règim. I, sobretot, s’ha consolidat la posició internacional de la Xina, una societat humiliada per les potències occidentals al llarg del segle XIX i bona part del XX, l’ha tornat al lloc que tradicionalment li pertocava per tradició: la d’una superpotència. Certament, els xinesos viuen sota una dictadura, sota un règim autoritari amb estàndards que, des de qualsevol paràmetre, resulten inadmissibles. Tanmateix, històricament no han experimentat el que és una democràcia (que sovint associen al caos). Es tracta d’una civilització influenciada pel pensament confuncià, segons el qual l’ordre, la disciplina, el sentit col·lectiu, el treball dur, és el que ofereix estabilitat i una ètica comunitària, que confereix un profund sentiment nacionalista. La vida dels xinesos, en comparació amb la de generacions anteriors, és clarament millor, i malgrat les incerteses del moment i els molts errors polítics de Pequin les perspectives de futur generen cert grau de confiança.
Els prego que no em malinterpretin. No crec que el model autoritari xinès sigui res a imitar globalment, ni que sigui compatible amb la nostra tradició individualista i il·lustrada (que són factors que van portar precisament a l’eclosió i hegemonia occidental). No seria aplicable perquè els nivells de corrupció estesos a les societats occidentals, dominades per una aristocràcia globalista de personatges narcisistes i perillosos com Elon Musk, Mark Zuckemberg o Donald Trump, farien servir la centralització del poder per multiplicar els seus excessos (de fet, ja ho estan fent). Tanmateix, de la mateixa manera que la Xina va fer servir el capitalisme com a tècnica de creixement econòmic i de creació de benestar material, els països capitalistes poden fer servir tècniques com la planificació econòmica com a eina de reequilibri social o la reversió del declivi industrial. Esclar, que per a això, paradoxalment, caldria recuperar la democràcia com a mitjà i alhora objectiu, és a dir, el reequilibri social, la reducció de diferències insuportables, a partir de la política. El problema, com exposava a la perfecció Evelyn Quartz, és que el sistema es troba tan malmès i descontrolat, que ja no sabem si serà recuperable, o que, com va passar en els episodis de caos de la història xinesa, l’egoisme dels senyors feudals (actualment tecnofeudals en encertada denominació de Iannis Varufakis) acabi de precipitar la descomposició d’Europa i Amèrica. La descomposició de les democràcies, assolades per un capitalisme neoliberal que ha desposseït de poder la ciutadania i buidat de sentit les institucions democràtiques, sembla, ara per ara, que ho fa inviable. I ni dretes ni esquerres semblen intel·lectualment preparades per corregir el rumb. Els uns, amb propostes autoritàries, agafen el rave per les fulles (autoritarisme per lluitar contra els efectes, abstenint-se d’atacar les causes). Els altres, amb idees delirants dissenyades pels seus enemics, concentrant-se en qüestions accessòries (interseccionalitats, postmoderismes, relativismes culturals, narcisismes) tot evitant concentrar-se en les essencials. Tot plegat, el declivi de la democràcia és el problema més seriós que afecta aquest segle tan depriment.
