Explica Ramón Cotarelo, en el seu darrer llibre Miseria de la izquierda, que una de les causes de la desconfiança sobre les esquerres d’arrel marxista són els dubtes al voltant de la lleialtat respecte a la nació. Un dels factors que més van ajudar a l’èxit electoral del nazisme a Alemanya va ser precisament això: la idea que probablement triarien seguir les ordres de Moscou abans de perseguir els interessos nacionals. Al llarg de tot el segle XX en els dubtes sobre revolució mundial del proletariat, a banda de molta altra xerrameca marxista-leninista, planava la idea de la deshonestedat comunista respecte al sentiment de pertinença a una cultura, a una comunitat, a una llengua, a una tradició.
Aquest ha constituït un dels punts febles de l’esquerra. La majoria de la gent, simplement, no se’n refia. No cal anar-se’n gaire lluny d’aquí, ni en el temps ni en l’espai. L’esquerra marxista nostrada, com s’ha vist en l’espai dels comuns, o en una part substancial de la CUP, no és de fiar. Ja es va veure en els “no” a la declaració d’independència del 2017, feta amb un exhibicionisme vergonyant que comprometia la seguretat personal dels diputats independentistes. S’ha vist aquests dies quan alguns esquerranosos cosmopolites feien costat a aquelles immigrants que no han dubtat a exhibir de manera humiliant la seva deshinibida catalanofòbia, o que consideraven que obligar a parlar la llengua del país “és racista”. Es percep quan sembla que per a molta d’aquesta fauna resulta més important les tortugues marines que els veïns que han de suportar la instal·lació de narcopisos o ocupacions delinqüencials als suburbis. Es té massa clar quan, en una exhibició de prejudicis, es considera els catalanoparlants com a “burgesos”. Per bé o per mal, els homo sapiens, independentment del nostre color de la pell, portem en la naturalesa profunda el fet de ser tribals, i que més enllà dels bons sentiments o l’altruisme, necessitem sentir-nos protegits en el nostre espai, i que els individus siguin lleials a la comunitat. I això no passa en grups polítics ancorat en un entotsolament melanconiós, o que busquen mil excuses per donar l’esquena al seu país.
Això, en certa mesura, explicaria aquest fenomen de creixement i consolidació de l’extrema dreta. Una extrema dreta que, examinada amb lupa, no conté cap mena de novetat teòrica ni ideològica, sinó un discurs antic i conegut, buit de contingut. Tampoc els seus protagonistes no semblen especialment hàbils ni sofisticats, més enllà de certes habilitats dialèctiques i un instint oportunista. No és un adversari invencible. Simplement, i permetin-me una metàfora futbolística, han desbordat les defenses de les societats occidentals i, trobant el carril de l’extrema dreta, malgrat no ser extrems especialment habilidosos, van fent gols i més gols. I estem perdent el partit.
Què fa el sistema polític en general, i l’esquerra en particular? Res útil. Protesten a l’àrbitre, li demanen l’expulsió, es queixen, rondinen, ploren, fan declaracions, es fan la víctima, insulten a qui recull les pilotes o responsabilitzen al porter d’haver-se quedat, un cop més, sol. Tanmateix, el rígid plantejament tàctic, que implica deixar el carril lliure, roman inalterable. Ningú no està analitzant correctament el joc. Ningú no està analitzant les característiques dels adversaris, considerant els seus punts forts i identificant-ne els febles. Ningú no està movent la defensa, intercanviant les posicions, o canviant jugadors amb característiques específiques que puguin contrarestar aquest desequilibri. I el temps va passant, continuen marcant gols des de la dreta, els adversaris s’animen i l’equip es desmoralitza.
El carril dret de l’adversari està lliure perquè l’esquerra ha renunciat a tractar amb rigor dos temes essencials: la immigració i la seguretat. Pel que fa a la immigració, l’extrema dreta fa demagògia, i certament, amb un plantejament, amb matisos, racista. Aquesta idea, estesa a les xarxes socials, i amb moments crítics com el que s’ha viscut a Torre Pacheco, es planteja el tema de les deportacions massives, o el que és el mateix, “matar tot el que és gros”. Més enllà de la impossibilitat tècnica, hi ha un component essencialista: “tots els immigrants són dolents i un problema”, en el fons una nèmesi tan estúpida i imprudent com la contrària: “tots els immigrants són bons i papers per a tothom”. És demagògica perquè, en el fons, la ultradreta, la darrera cosa que voldria seria la deportació dels immigrants, sinó fer servir episodis de fúria com a catalitzador del malestar generalitzat entre les classes empobrides autòctones, o entre el creixent grup de la nació amenaçada, al més pur estil dels pogroms antijueus de principis del segle XX. A la pràctica, Vox, un partit que, com ens recorda l’historiador Carles Sirera, és en realitat l’Estat, amb jutges, policia i alts funcionaris, no mourà un dit per acabar amb un sistema que permet mantenir l’economia de plantació instal·lada a l’Espanya meridional, on la immigració il·legal funciona com a possibilitat de treball semiesclau que implica grans beneficis a la classe d’empresariat feudal que n’és el principal beneficiaris. Vint anys enrere, episodis similars a El Ejido no van alterar en essència les estructures econòmiques ni demogràfiques. Una esquerra intel·ligent no pot contrarestar les polítiques d’odi ultradretà amb una política indiscriminada de portes obertes, sinó que ha de regular la immigració i ha de fer complir la llei. Una persona amb permís de residència que delinqueix ha de ser condemnada amb rapidesa i ser expulsada del país. Una persona sense permís de residència no pot romandre en el país (qualsevol espanyol que resideixi il·legalment a països com Tailàndia o Vietnam pot haver-se d’enfrontar a anys de presó). Una persona estrangera que compleixi les normes ha de poder viure i treballar com qualsevol altra. Un estat, o un país com Catalunya ha de poder decidir quants immigrants fan falta, per a quins sectors, en quin calendari, amb quins límits, en quines condicions… i tot això ha de ser fruit d’una decisió democràtica, amb la intervenció política de la ciutadania. Bona part de l’hostilitat que moltes persones expressen contra la immigració prové precisament que aquest ha estat un procés de la qual se’ns ha exclòs dels debats i les decisions.
Pel que fa a la seguretat, és obvi que al darrere d’incidents com el de Torre Pacheco o molts d’altres, hi pot haver alguna mena de complicitat dels aparells de l’estat per generar, a còpia de no empresonar delinqüents reincidents, un clima d’alarma social a fi de potenciar el vot de Vox i arruïnar les possibilitats de supervivència de l’actual govern del PSOE. Tampoc sembla improbable, com s’està dient, de maniobres com les del rei del Marroc per fer servir la immigració (especialment de delinqüents, molts d’ells indultats de les seves presons) per desestabilitzar els seus veïns del nord. Ja hem vist coses prou estranyes com ara la rectificació de la diplomàcia espanyola respecte del Sàhara o tractats comercials clarament, irracionalment favorables a Rabat i infumables per a uns pagesos autòctons que han de passar pels controls més inversemblants i de complir més normatives que un secretari d’ajuntament. Per cert, tot això s’ha fet, de nou, al marge de la ciutadania. Una política d’esquerres ha de ser radicalment democràtica. I això vol dir que tota decisió transcendent, ha de poder-se discutir i decidir mitjançant les urnes.
En qualsevol cas, és obvi que s’ha produït, i això és general arreu d’Europa, que comparteix problemes amb major o menor gravetat, un increment de la delinqüència, especialment contra la llibertat sexual de les dones, i en les quals s’hi troben correlacions inquietants. La seguretat pública, amb fórmules tan simples com el fet que qui delinqueix ha d’anar a la presó (i per tant, posar-lo fora de la circulació), i qui no té permís per viure aquí, no hi pot romandre, és d’esquerres. Perquè, bàsicament, l’esquerra ha de protegir els més febles. I els delinqüents no són precisament els més febles, sinó que ho són les seves víctimes, sovint triades precisament a causa de la seva vulnerabilitat. Només així podrem tapar el forat on ja portem uns quants anys on ens marquen gols estúpids.
