No és cap secret que els sistemes educatius occidentals es troben en una espiral negativa, un espai institucional on tots els actors –docents, estudiants, famílies– senten majoritàriament una mena de deteriorament imparable. Com a canari de la mina, l’escola, un dels pilars del sistema de benestar, no fa més que reflectir la sospita de la decadència sistèmica en una era on s’eixamplen desigualtats, es desintegren les societats i es defrauden les expectatives d’ascens social. Les classes mitjanes, assetjades per l’egoisme dels de dalt i la paràlisi dels de baix, semblen en una imparable fase de descomposició.

Els símptomes, més o menys, els coneixem tots: resultats educatius decreixents maquillats estadísticament, devaluació professional d’uns docents que comencen a desertar, o joves brillants que ja no es plantegen entrar en una professió que va perdent llençols a cada reforma, caos normatiu per una classe política que no sap el que vol, i que quan ho sap demostra tenir idees de bomber, temptacions d’enginyeria social per part de neoliberals de dretes i d’esquerres, i podríem continuar… El pitjor de tot, en qualsevol cas, el podríem identificar com un problema d’indefinició i de pèrdua d’identitat. A diferència de fa cent, cinquanta o vint-i-cinc anys, ja no tenim molt clar per a què serveix el sistema. I l’escola, com dirien les joves generacions, no sap exactament quin és el seu paper en tot plegat o a què atenir-se.

Tanmateix, en aquesta mena de guerra civil perpètua entre apocalíptics i integrats, entre “profesauris” i “pedabobos”, entre nyerros i cadells escolars, les escoles i instituts hi són. Continuen existint. I més enllà d’històries particulars, malgrat les moltes particularitats i les moltes lletres petites, continuen allà. I funcionen, en la majoria dels casos, decentment. Funcionen, de fet, sovint mercè a afortunades inèrcies, en una particular dialèctica entre tradició i context canviant. Perquè, malgrat tot, escoles i instituts (i afegiríem, també, les facultats) continuen essent, en essència, un espai de trobada… on pot passar i passa de tot. Positiu i negatiu. I, majoritàriament, com succeeix a la vida, farcit d’ambigüitats.

Qui això escriu, que ja porta quatre dècades dedicades professionalment a l’educació exercint diversos papers de l’auca, no es pot sostreure al pessimisme general. Com en bona part de la meva generació, la dels nascuts a la dècada de 1960, on vam viure una època de massificació escolar, amb una institució de caràcter durament darwinista, vagues promeses d’ascens social i, en el meu cas particular de procedència obrera, d’arribada a les classes mitjanes, quan vam començar a exercir, a mitjans o finals de la dècada de 1980 sentíem grans esperances. La idea que una educació democràtica, culturalment ambiciosa, podria fer-nos arribar al nirvana d’una pàtria “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” com suggeria Salvador Espriu al seu assaig de càntic en el temple. Tanmateix, i diria que amb el punt d’inflexió de la contrarevolució neoliberal, i molt especialment quan el món financer i de serveis va veure els sistemes educatius com “un tresor”, en expressió ambigua de Jacques Delors, les coses van anar empitjorant amb l’inici d’aquest segle tan decebedor.

Per contra, i apaivagant aquest fatalisme de qui sentim que en la recta final de la nostra trajectòria professional deixem una escola pitjor de la que vam trobar, aquests darrers dies he estat llegint el llibre Teoría poética del aprendizaje. Una alternativa al enfoque competencial (El Viejo Topo, Barcelona, 2025, 287 pp), escrit per Concha Fernández Martorell, es pot dir que m’ha aixecat els ànims. A diferència de moltes de les coses que he anat espigolant en aquests darrers anys, no es tracta d’un llibre de trinxera, sinó una mena d’artefacte en forma de globus aerostàtic que resulta més útil per entendre aquest espai que té la forma esmicolada d’un puzle complex i desordenat.

Fernández Martorell és una professora de filosofia i directora d’institut jubilada. I aquest doble vessant li permet aplicar aquesta mirada estereoscòpica filosòfico-pragmàtica. D’una banda, amb un arsenal teòric que domina a la perfecció (normalment els bons pensadors solen ser excel·lents docents, i la docència serveix als pensadors a ordenar i confrontar les seves idees), i amb una llarga experiència des de la complexitat d’un despatx de direcció que sovint funciona com una veritable war room, permet una mirada polièdrica a la lògica de l’aprenentatge i la naturalesa institucional del sistema. I tot plegat, contrastat per desenes d’històries reals, protagonitzades per alumnes i professors. La majoria, sense conclusió i amb final obert. Al cap i a la fi, els alumnes viuen la seva estada als centres educatius com una etapa de transició i de construcció (i experimentació) d’identitats futures, reals, hipotètiques, i en la majoria dels casos, erràtiques, com també han estat les de la meva generació. L’autora ha tingut l’encert d’alternar reflexions de caràcter polític, sociològic, pedagògic i filosòfic amb històries personals, que més que actuar com a contrapunt, funcionen com a part integrant d’aquesta dialèctica entre principis i realitat, poesia i prosa, èxits i fracassos. I sobre això, la pròpia idea d’èxit i fracàs és convenientment qüestionada, si tenim en compte que tot èxit és sempre efímer i els fracassos mai solen ser definitius. Potser la vida, també l’acadèmica, no deixa de ser una trajectòria revirada vers indrets desconeguts.

El llibre parteix d’una sofisticada crítica al competencialisme educatiu, una eina que ha fet servir la teocràcia neoliberal per sotmetre l’individu als suposats interessos del mercat. Un competencialisme que ha marcat el que portem de segle als sistemes educatius occidentals (i on Catalunya ha exercit d’alumne imprudentment avantatjat) i que es caracteritza per un esperit anti-humanístic, anti-filosòfic i anti-institucional. No es tracta de crear ciutadans, sinó clients desinformats i treballadors tan adaptables com indefensos. Es tracta d’una orientació política (transvestida de pedagògica) que reflecteix una visió de l’individu en clau de productivitat (i producte) capitalista, que busca la transformació de la gent en masses innòcues i desinformades.

Davant de tot això, Fernández Martorell proposa quelcom radicalment diferent: una concepció poètica de l’aprenentatge; una poesia metafísica, la que emana dels grans principis que regeixen la dimensió complexa de la condició humana; i una poesia de la quotidianitat, on els estudiants solen ser més les seves circumstàncies que la seva pròpia identitat, en una edat (i una era) caracteritzada per la fragilitat. I per aconseguir tot això proposa una cosa ben simple, que és el que normalment ha protegit l’escola dels seus aspirants a enterradors: prescindir de les aspiracions de la política i imposar la resistència del sentit comú, la inèrcia paralitzant davant les idees de bomber, les modes o les pressions externes. Tradicionalment s’ha criticat l’immobilisme del sistema. Tanmateix, qualsevol zoòleg sap perfectament que la cuirassa o el camuflatge dels animals és el que permet la pròpia supervivència en un món darwinista. Hi ha un component d’adaptació a l’entorn. Tanmateix, també cal perseverar en el propi camí, mirant d’oposar-se als depredadors. I, sobretot, la principal arma defensiva amb què compta el sistema és un bé cada vegada més escàs: el sentit comú, l’arrelament al territori, aquest difícil equilibri entre ambició i pragmatisme, renovació i continuïtat.

Certament resulta difícil sostreure’s al pessimisme. Tanmateix, queda l’esperança que la institució continuï funcionant malgrat els seus reformadors i dèspotes enginyers socials. Com deia Gabriel Celaya, la poesia és un arma carregada de futur.