“Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diverses maneres. Ara el que es tracta és de transformar-lo”. Aquesta és una de les cites més abundantment repetides de Karl Marx, extreta de les Tesis sobre Feuerbach. En certa mesura, aquesta ha constituït una de les bases de l’esquerra a l’hora d’entendre el món i justificar la revolució. De fet, i en el context actual, l’”esquerra transformadora” ve amarada d’aquell esperit.

180 anys després de la seva formulació, i atès el que hem vist en les darreres dècades, podríem dir que avui l’esquerra es concentra a transformar el món mentre que ha renunciat a interpretar-lo. Resulta ben curiosa aquesta evolució segons la qual les esquerres actuals han esdevingut una mena de caricatura de persones obsessionades per la transformació sense practicar l’anàlisi. Com Truffaut, que havia ironitzat sobre el romanticisme amb una fabulosa pel·lícula “l’amant de l’amor”, avui tindríem els “revolucionaris de la revolució”.

Em ve al cap aquesta paradoxal situació –les ànsies transformadores desproveïdes de tota anàlisi–, quan assisteixo a alguns intents de debat al voltant de com el reaccionarisme va guanyant terreny. En els cercles d’esquerres, hi abunden arguments “innatistes” i tautològics. “La gent s’està fent d’ultradreta perquè és racista / ultradretana / reaccionària / colonialista / masclista …”(poden posar aquí l’adjectiu que desitgin). També es fan servir arguments exògeno-màgics: “la culpa és de les xarxes socials / youtoubers / podcasters …que enverinen el cervell dels nostres joves”. A l’hora d’explorar les solucions contra aquest fenomen real (certament, les societats europees estan girant vers la dreta, especialment els més joves), les seves propostes són performatives “per acabar amb el racisme cal molta formació / educació / el que sigui” (menys fer autocrítica). Karl Marx, qui malgrat el seu dogmatisme es passava hores i hores cremant-se les pestanyes a la British Library i que va fer, al llarg de la seva vida, un esforç sobrehumà per analitzar el món que li havia tocat viure, es petaria de riure mirant la candidesa dels seus successors. Transformar el món? Portem mig segle de transformacions socials i econòmiques que han fet empitjorar la vida de les persones. És normal que, veient els precedents, tendeixi a ser conservadora, potser aquest resulta un posicionament revolucionari en una era en què el canvi continu expulsa cada vegada més gent als marges.

Feta aquesta crítica, el fenomen de la dretanització, la reaccionarització, fins i tot certa tendència a assumir postulats ultradretans és un fet tan constatable com preocupant. Malgrat la proliferació de facultats de ciència política es troba a faltar una anàlisi en profunditat que ens pugui permetre aproximar-nos a un perquè. O almenys endinsar-nos en un debat prou ric on poder prescindir de prejudicis ni idees que puguin ferir sensibilitats (perquè això sí que passa, la facilitat amb què l’esquerra “transformadora” s’ofèn”).

Servidor de vostès, que prové del camp de la historiografia apostaria que la tendència de molts electors i ciutadans a apostar per propostes polítiques extremes es podria atribuir a la impotència de les democràcies. Les democràcies liberals, representatives, de lliure mercat i de separació de poders, és a dir, aquests sistemes organitzatius que són norma a occident, han vist degradar-se en el seu funcionament. Ja fa uns quants anys que els economistes Robinson i Acemoglou –que recentment han obtingut el Premi Nobel– van proposar una explicació: el fracàs i l’èxit dels països i les societats es mesuren en base a la qualitat de les seves institucions: dels governs fins als seus serveis públics, dels ministeris i partits fins a sindicats i comunitats de veïns. I les notícies no són bones. Portem dècades instal·lats en una lògica segons les quals les democràcies són incapaces de resoldre problemes centrals com pot ser el dret al treball digne, l’habitatge, la seguretat pública, la seguretat econòmica o hem vist com les desigualtats s’han anat expandint. I tant fa qui governi. Fins i tot quan qui governa prové de les “esquerres transformadores”, ens hem trobat amb murs insalvables. Només cal recordar la fracassada experiència de la batllessa Ada Colau, provinent de l’activisme per l’habitatge digne, que no només no va ser capaç d’aturar el fenomen de l’especulació immobiliària, sinó que durant el seu mandat el problema no va fer sinó agreujar-se.

Hi té molt a veure el fenomen de la globalització i el neoliberalisme. La dècada de 1980 va implicar un punt d’inflexió segons el qual ens vam endinsar en les tenebres dels dogmes del Consens de Washington. Això vol dir: privatització, desregulació, aprimament de l’estat, retallades socials, deslocalitzacions, desmantellament de la fiscalitat progressiva, destrucció de les polítiques de benestar… i tots aquells elements que, a la pràctica, implicaven pèrdua de sobirania popular i dels governs a favor de “la mà invisible del mercat”. Bé, més que mans invisibles, més aviat hi havia els llargs fils de les elits globals que, en base a l’eclosió de poders transnacionals, que des d’espais desterritorialitzats (el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, la Unió Europea, les cimeres internacionals…) acabaven per torpedinar qualsevol decisió de governs, des de locals fins a estatals en base a una complexa enginyeria jurídica que impedeix a qualsevol regidor, ministre o president prendre decisions que, per millorar el benestar col·lectiu, qüestioni interessos corporatius.

Ja sé que ja han passat dues dècades i mitja des que teòriques com Naomi Klein o Susan George ja ens van alertar del que passaria. La situació no ha canviat. Bé, ha empitjorat, perquè la crítica al sistema des d’espais com el moviment antiglobalització ha patit una infiltració (fent parlar a l’esquerra del sexe / raça /condició dels àngels) que ha fet esberlar tota oposició política i ideològica. Avui els postulats neoliberals (individualisme extrem, precarietat, fatalisme…) no només han condicionat la política, sinó que han desmantellat una esquerra que ho podria combatre, i que avui només sap transformar el sexe, l’estètica o el llenguatge.

L’estat, l’administració, els governs, la política, els moviments sindicals havien constituït els principals espais de participació popular en la presa de decisions. Això volia dir que els diversos grups socials podien aplegar-se en funció dels interessos, majoritàriament de classe, per intentar disposar d’una societat més igualitària. Tanmateix, els governs no governen, sinó que es limiten a administrar decisions preses des de fora per gent que no coneixem ni podem identificar. Per posar algun exemple, en base al control dels buròcrates de Brussel·les, el sistema educatiu es dissenya en base, no pas als interessos col·lectius o l’interès públic, sinó d’aquelles empreses, que mitjançant fons “next generation” poden decretar avui l’aprenentage per competències o la digitalització forçada. Els ajuntaments no poden decidir sobre el model de mobilitat, sense exposar-se a sancions comunitàries en base a acords fets a esquenes de la societat. Els estats no poden decidir ampliar els serveis públics perquè els acords de liberalització de serveis limiten despesa i inversions. Internalitzar serveis municipals com els de l’aigua és més difícil que crear una lliga de polo amb unicorns. I el dogma neoliberal, que ha implicat unes privatitzacions massives, fa que qualsevol administració sigui un hostatge en mans de les empreses de serveis. A tall d’exemple, servidor de vostès que viu a Girona, ha pogut assistir com un contracte de la neteja contret per l’administració anterior, en mans d’un ajuntament d’esquerres incapaç de trencar-lo, ha acabat amb un servei d’escombraries kafkià, ineficaç i mafiós que s’ha traduït en què, en pocs mesos, hi pot haver la sensació que hi ha més escombraries a fora que no pas a dins els contenidors.

Tornant al mateix tema, el dels serveis públics, i per tal que entenguem aquesta desconnexió entre governants i governats, servidor de vostès que va començar a fer de mestre fa més de tres dècades i mitja, recorda com a les escoles de primària absolutament to el personal era funcionari. Això volia dir, els empleats de la neteja, la cuinera, el conserge, l’administrativa, i per descomptat, els mestres. Això atorgava continuïtat, compromís i sensació de comunitat. Molts anys després, en base a la liberalització de serveis, empreses externes van substituir tot el personal fix en cadenes de subcontractacions, que implicaven una precarietat brutal (no n’hi havia cap empleat que tingués un contracte fix o amb un salari raonable) que va acabar significant la destrucció del sentit comunitari, un pitjor servei, unes pitjors condicions per a les treballadores, i algú que, en base a la intermediació laboral s’omplia les butxaques adduint exclusivament els mèrits dels contactes amb l’administració i una proverbial capacitat d’explotació (productivitat, en deien). De fet, la mateixa funció pública, que no deixa de ser un espai de participació en la vida pública i econòmica a partir del compromís amb la col·letivitat, es va anar desfent dels rengles més baixos, que implicava que les persones amb menors estudis i ingressos van anar progressivament essent expulsades, no només d’un salari digne o d’una seguretat en la feina, sinó també del mateix concepte de participació comunitària. Pitjor encara, la seva substitució progressiva per altres treballadors, sovint immigrats, més desesperats que ells, els va fer desconnectar de la pròpia política i de la societat, a banda de l’angoixa de sentir-se substituïts per algú aliè a les seves coordenades culturals. És completament normal que aquest constitueixi un sector que forneix els rengles del ressentiment sota el format de propostes polítiques extremes.

Aquestes darreres dècades, a més, s’ha produït una progressiva polarització social i cultural. Hi ha moltes persones que han pogut accedir a estudis universitaris. I en un país amb escasses oportunitats laborals en el camp privat, moltes han acabat sucumbint a la temptació de la participació en el món polític i acadèmic. Mentre que aquells que van quedar despenjats, ho són encara més. Aquest és un fenomen que ha descrit a la perfecció geògrafs com Christophe Guilluy: la creació d’una bombolla urbanita, amb estudis universitaris, imbuïts d’idees elitistes (principals fornidors de l’esquerra transformadora) que, a partir de les seves propostes ecologistes, multiculturalistes o de diversitologia acaben brandant una supèrbia intel·lectual que, quan toquen un mínim poder, acaben exercint un despotisme polític respecte a aquelles àmplies capes de despenjats a qui menyspreen profundament. Són els que prohibeixen l’entrada de vehicles dièsel a les ciutats, que celebren la immigració i la diversitat cultural o que munten guerres de pronoms mentre atribueixen l’expansió de la ultradreta amb els seus arguments innatistes o tautològics i ofereixen a canvi “més formació en antiracisme”.

Probablement la resposta és fàcil. La democràcia ha deixat de funcionar en decisions clau. No està servint per reduir les desigualtats, ni per assegurar una feina estable ni ben pagada, ni dret a l’habitatge. Ni tan sols és capaç d’empresonar delinqüents reincidents que deterioren la convivència i la seguretat als carrers. És així quan les democràcies moren. És així com apareixen les temptacions de mesures extremes (espòiler: no funcionarà, perquè en el fons els ultradretans són les forces del neoliberalisme que, com Trump, consideren que ja no cal dissimular).

Què fer? Sovint el passat (l’estat del benestar, l’esperit de 1945) ens ofereixen més llum que la incertesa de la transformació. De transformacions, de fet, ja n’hem tingut prou en els darrers anys.