Fa  alguns dies, al seu bloc, l’antic corresponsal Rafael Poch de Feliu publicava un interessant article de la periodista alemanya Maike Gosch sobre l’expansió de la censura a Europa. Titulat “Com la censura es va convertir en lluita contra la desinformació”, l’escrit descrivia com la discrepància respecte l’unanimisme dels discursos polítics i mediàtics havia esdevingut una activitat perillosa. En l’extens article en documentava alguns exemples: els conflictes d’Ucraïna, les eleccions nord-americanes, l’arribada de refugiats el 2015, el Covid de 2020. Expressar reserves sobre la línia oficial implicava la possibilitat del silenciament, l’ostracisme, la cancel·lació o ser titllat de boig, o ja directament d’ultradretà. Amb l’experiència de la manipulació periodística a gran escala que es va dur a terme, amb un punt d’experimentació, amb la preparació i execució de la segona guerra del Golf de 2023 (recordem les grans mentides sobre les armes de destrucció massiva), la nostra generació hem assistit a una constant erosió de la llibertat d’expressió. Perquè com denunciava aquesta periodista alemanya –en un país que ha assistit a una degradació general més que preocupant–, aquella defensa de les democràcies liberals com a millor dels móns possibles, ha anat esdevenint un espai cada vegada menys democràtic i menys liberal. Si el Washington Post té com a lema Democracy Dies in Darkness, la realitat és que cada vegada han anat apagant bombetes fins que s’han reciclat els antics sistemes de control de la vella Stasi, on qui sortia de l’ortodòxia patia l’ostracisme, la cancel·lació, ser titllat de desequilibrat o directament de feixista.

Pensava en tot això mentre una altra notícia tan rellevant com silenciada des dels nostres mitjans oficials i oficiosos, va aparèixer també la setmana anterior. El ministeri de l’interior francès va publicar un informe oficial, encarregat pel govern i elaborat pels serveis d’intel·ligència “Frères musulmans et islamisme politique en France”. Es tracta d’un estudi molt exhaustiu i extens (una setantena llarga de planes) que exposa un seguit d’informacions inquietants, que en certa mesura, explica bona part dels conflictes contemporanis, i que enllaça també amb aquesta creixent atmosfera de censura assenyalada per Gosch. L’informe alerta de la profunda infiltració d’aquesta organització –els Germans Musulmans– considerada com a terrorista a la major part d’estats de majoria musulmana (començant per Egipte, on  va sorgir), a diverses entitats, clubs esportius, partits, moviments socials, política local, associacions culturals i qualsevol ens que permeti, mitjançant la trotskista estratègia de l’entrisme, guanyar influència en les societats europees. L’objectiu és clar: controlar les societats d’acollida per, condicionar primer la política i la societat de les societats occidentals, per posteriorment, neutralitzats tots els obstacles a la seva expansió, imposar la xaria, la versió més rigorista de l’islam. Els mètodes, també són força clars: crear societats paral·leles completament impermeables a la influència d’occident i els seus valors liberals, democràtics o d’igualtat de sexes. És allò que a França anomenen “separatisme comunitarista”. La proliferació dels mal anomenats vels islàmics (en realitat símbols polítics i elements d’identificació de pertinença de les dones respecte a la comunitat) és una eina fèrria de controlar estrictament les dones, evitar que es barregin amb la societat autòctona (i els seus valors laics i liberals) i mantenir un control estricte sobre la seva sexualitat. Aquesta és una estratègia imprescindible per fer servir la demografia per anar buscant les majories que, tot aprofitant els mecanismes democràtics, puguin controlar les institucions. Ja són uns quants els ajuntaments importants del Regne Unit que han conquerit, i ja són unes quantes les concessions obtingudes pel poder polític, per exemple, en algunes qüestions de dret civil d’acord amb la visió rigorista de l’islam (que discrimina les dones en herències, divorcis o accés a la propietat, o que imposa els seus tabús alimentaris a menjadors comuntaris).

Si bé bona part de la població d’origen immigrant seria la tropa –vigilada per comissaris político-religiosos– per fer possible aquesta estratègia, la cosa va molt més enllà. Com ja he denunciat en més d’una ocasió, els diners de les teocràcies del Golf, no només fan servir els seus petrodòlars per finançar aquestes organitzacions més o menys informals i reclutar imams /activistes polítics (els Germans Musulmans miren de passar desapercebuts com a organització) per mirar de comprar voluntats i corrompre periodistes, activistes, entitats, moviments socials, universitats,… mitjançant el soft power del patrocini, la infiltració, el suborn, i quan resulta necessari, la intimidació. Només cal recordar, per posar un exemple, les samarretes dels principals equips de futbol i els seus patrocinis. O fundacions que van impulsar una innovació educativa que ha fet caure el coeficient intel·lectual d’occident en un temps rècord. O com –i d’això no se’n parla prou–, bona part del conflicte entre les universitats de la Ivy League i el president Trump té a veure amb la promoció del pensament queer i woke que ha desmantellat la part educativa de les grans universitats i les ha empès vers l’activisme polític i l’esterilitat intel·lectual. O la promoció cultural del pensament decolonial, tot un seguit d’estratègies destinades a generar caos i confusió a les societats occidentals, a banda de promoure un sentiment de culpa paralitzant. No cal ser molt original, tàctiques com aquestes eren habituals durant la guerra freda per desmoralitzar l’adversari. Es tracta d’una guerra psicològica que els està funcionant prou bé.

Qualsevol alcalde de poblacions petites de Catalunya comprendrà molt bé l’informe, perquè aquest conjunt d’estratègies són homogènies: una vida al marge, evitar la barreja amb la població autòctona (especialment les dones, amb la barrera tèxtil que implica les variants del vel), un tancament comunitari i un cert proselitisme entre individus vulnerables (especialment a les presons, encara que també, creixementment, als instituts). També una pressió comunitària cada vegada més dura, especialment contra les dones. En aquest sentit, fa feredat la inconsciència (i mala llet) de qui defensa aquesta pràctica de control i opressió en nom de la llibertat, o a partir de la indocumentada comparació amb les monges o les pageses de principis de segle XX. I que es facin servir els arguments més absurds per no semblar d’ultradreta. I sobre la ultradreta, titllar tothom favorable a la igualtat de sexes, que necessàriament implica els mateixos drets –sexuals, econòmics, vitals, indumentaris…– a totes les dones sense excepció, no només representa un terrible insult als defensors de la llibertat i la igualtat, que són fruit de la llarga lluita de les esquerres, sinó que al final acaben banalitzant fins a tal punt la ultradreta, que al final tothom serà d’ultradreta menys aquesta minoria que sosté postulats totalitaris…

Perquè és evident que una altra de les estratègies que es fa servir, com a clàssic del totalitarisme, és la de silenciar les veus discrepants. Qui s’oposa al vel: ultradreta; qui s’oposa a una versió rigorista de la religió: feixista; qui expressa dubtes sobre la viabilitat d’una immigració descontrolada: racista. Hi ha aquí una intensa col·laboració entre fonamentalisme religiós i esquerra alternativa que, amarada d’un discurs postmodern, exerceix com a geníssers dels Germans Musulmans, amb les tàctiques clàssiques de silenciament, ostracisme, cancel·lació o ser titllat de racista. Es tractaria de l’islamo-esquerranisme, aquesta aliança contra natura, només apta per a individus crèduls, que ja es va produir durant la Revolució Islàmica d’Iran el 1979, amb els resultats que tots coneixem. En qualsevol cas, són els ximples útils que es dediquen a intimidar qui no combrega amb aquesta amenaça. Ja es veu a les xarxes socials i els linxaments concertats respecte als defensors de la igualtat o d’un laïcisme integral (que ha de resultar necessàriament més dur contra qui expressa majors graus de fanatisme confessional).

En qualsevol cas, i d’això alguns governs comencen a ser cada vegada més conscients, fins i tot el francès, que ha encarregat aquest informe, ja està assumint que aquesta permissivitat amb el fonamentalisme islàmic s’ha convertit en una de les principals amenaces de les properes dècades. Un fonamentalisme que, paradoxalment, ha tingut moltes més possibilitats (aprofitant-se de les llibertats democràtiques) de desenvolupament que a la major part de països àrabs. Hi ha l’experiència d’Egipte, quan després de la deposició de Mubàrak van guanyar les eleccions i van estar a punt de causar una guerra civil. O a Tunis, on van desmantellar tota legislació protectora de les dones (divorci i avortament inclosos) i la infància. O una guerra civil que no es va estalviar Síria, on aquests van acabar triomfant, després de milions de morts i una violència desbocada, i la imposició d’una teocràcia que ha esclafat les ja poques llibertats personals de què havien gaudit.