Es va morir l’antipapa Bergoglio—gràcies a Déu, joia i festa a desdir, delícies per sempre! Que llamineres. I tot era tan lligat i tan trinxat, que el conclave no va trigar gaire a trobar un successor que no solament fos continuista de Bergoglio, sinó que ho fos de tota la resta de faccions. Alhora. Així, Lleó XIV pot ser potencialment papa i antipapa ensems. De moment, esquerres, dretes, alts i baixos eclesiàstics s’han llançat a la hipertròfia de l’elogi neopapal, mancats de tota rubor o candidesa, o honestedat. Sigui com sigui, el nou papa ja va apuntar maneres d’aquest continuisme barrija-barreja en endossar-se l’esclavina que l’antipapa Bergoglio, amant dels gests sense contingut real, havia rebutjat el 2013. Mentre el primer papa racialment mestís—solament cal rebuscar una mica i saber que la seva família a Luisiana va rebre la temuda N racial durant un temps—proclamava la necessitat de l’església missionera, al mateix temps rebaixava la tensió dels gests absurds de l’antipapa precedent. Lleó XIV és tan continuista de tot i tots que es pot quedar com una autèntica nul·litat paralitzada i paralitzant. Pot acabar essent estimat i ignorat per totes les faccions catòliques a parts iguals. Emperò, també pot ser que acabi marcant un perfil molt concret en una tercera via que adopti la missió, la sinodalitat i la reforma de l’Església i els harmonitzi dins els tresors inveterats de la tradició i l’hermenèutica de la continuïtat del catolicisme que ens agrada—l’únic veritable. Amb tot, això és mera especulació.
L’elecció de Lleó XIV, per feliç i important que fos, em va semblar irrellevant—una simple adiaphora temporal completament supèrflua. Em va agradar de veure’l sortir al balcó de Sant Pere amb els rituals com calen, tenyits d’aquesta decadència bergogliana que s’ha instal·lat arreu del catolicisme i que fa ben poc vaig palpar, acusadament, a les esglésies romanes on havia tingut costum de resar i meditar quan vivia la ciutat eterna. La pulsió moderna és un naufragi constant, en tot i en qualsevol minúscula part de la vida de l’home. L’osteria de Via dei Soldati que freqüentava gairebé a diari amb monsenyor Agostinho ja fa 14 anys es manté intacta i inalterada pels vaivens de la modernitat. És ancorada en una manera ferma de vida vera, autèntica, joiosa i tradicional—molt més que tota església o parròquia catòlica. L’osteria té un encant i una atracció tan poderosos que sembla sortida d’un altre món i és illa de repòs enmig d’un Moloch que ha engolit Roma.
No eren ni les 9 del matí. Ja havia pres el cafè de rigor al Sant’Eustachio i havia perdut els passos en una Piazza della Rotonda presa per la massa amorfa de bugmen modernístics anomenats turistes. Vaig pensar en l’Evangeli de Sant Kuki que llegeixo tothora a les parets, semàfors i fanals de Barcelona, Tourists Go Home, i vaig palplantar-me davant el Pantheon immutable—lloc de culte del numen, que en dos mil anys no ha deixat mai de retre culte, adés pagà, ara cristià. Encara percebia la força agonitzant de la tradició, en les capes i capes que conformen Roma. Els peus fregant les llambordes romanes em van guiar cap a Santa Maria sopra Minerva. Buida i vulgaritzada per la pestilència moderna, l’ànima sabia molt bé el camí. En altres temps, la llum i la decència il·luminaven la capella del Santíssim a la Minerva. Ara no, solament era un marge de la modernitat descurat i oblidat en l’obscuritat de la nit de la vida de l’home. La talla de Sant Domènec seguia allà. Vaig fer, evidentment, el mateix que vaig fer cada dia durant els mesos de la meva vida romana el 2011 i que és l’única cosa que es pot fer en un indret així: en cas de dubte, genuflexió. Resant, o meditant, agenollat; el devessall de sentiments, migradeses i irrellevàncies de la mundana vida material queien als peus del sepulcre de Benet XIII o de l’altar, tal com les llàgrimes es confonen dins les aigües del marbre polit o el vent desfulla els pètals eteris de la rosella en flames contra els blats dels nostres camps. Al cap d’una estona van arribar els meus fills i la meva dona, acompanyats de la meva Senyora Mare. Els nens van venir a agenollar-se amb mi, tots dos, mentre els ensenyava, una vegada més, els rudiments de la pregària. Tot plegat, ho vam culminar cantant la salve a la manera del Císter. Per un instant, el pa del sagrari, la capella barroca, la talla de Sant Domènec, el sepulcre de Benet XIII van semblar que retornaven a una veritat pretèrita. Els marbres es van inflamar, les imatges s’enriolaven, l’aire es va fer més dolç—com l’olor d’una columna d’encens encès, fumejant. I els meus fills exhibien un somriure d’orella a orella.
Allà mateix, a la Minerva, hi ha enterrat un altre papa, un altre lleó. Lleó X, un papa Medici, renaixentista. Giovanni di Lorenzo de’ Medici va ser creat cardenal als 13 anys. Enemic dels Borja, va ser el darrer papa sense ordenació sacerdotal elegit per un conclave, el 1513. El 1517 va manar silenci a un cert monjo agustinià alemany, Martí Luter, que protestava la vera fe contra l’escàndol de les indulgències. Ara un altre monjo agustinià pot triar de ser la nul·litat amb poca visió religiosa—però gran comprensió artística—de Lleó X, o bé convertir-se en una nova veu agustiniana de protesta de la vera fe. Després que el pèndol de la ingravidesa moderna hagi oscil·lat massa cops, ací allà, Lleó XIV té l’oportunitat de restaurar alguna de les coses que s’han perdut pel camí de la tradició i l’harmonia de la vida veritable.
You who have lived in a stage set.
