La matinada de l’1 de setembre de 2022, un llop identificat com a GW950m es va colar a una finca de la Baixa Saxònia. Allà es va trobar amb un poni, i d’acord amb el seu instint, el va atacar i el va matar amb la típica brutalitat del que es pot esperar d’un animal salvatge que actua per aquell instint atàvic que ens ha arribat en forma de contes infantils. La dada curiosa és que l’equí, de nom Dolly, un animal domèstic de trenta anys, era propietat de l’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i molt estimat per tota la seva família. 

En certa mesura, aquest incident, que podria resultar anecdòtic, té un component metafòric sobre l’actual deriva europea. Les normatives europees, amb la seva feixuga càrrega de normes, directives, regulacions i muntanyes de paperassa fa dècades que es dediquen a protegir la fauna salvatge. De fet, els llops, pràcticament extingits a Europa fa mig segle, mercè a l’esforçada pressió de grups conservacionistes, van començar a gaudir d’una especial protecció que impedia la seva caça o qualsevol mesura de control. Ara ens acostem als vint mil exemplars arreu del continent i ja s’han registrat diversos atacs a ramats, matant centenars d’ovelles, vaques i altres animals de granja, cosa que ha enfurismat als ramaders. Fins a l’actuació de GW950m (per cert, pel que sembla un llop reincident), Brussel·les ha demostrat més interès a protegir llops (i ossos) que no pas pagesos. Bé, almenys en els darrers anys hem vist com qualsevol protesta pagesa a França, a Holanda, al Regne Unit, ha estat contestada per les autoritats estatals amb enviada massiva d’antiavalots. 

A servidor de vostès, amb certa trajectòria muntanyenca, no li fa gaire gràcia trobar-se amb aquesta mena de bestioles. De moment, sembla que ja tenim alguns exemplars que han estat vistos per les Alberes, mentre que al Pirineu ja han proliferat, també amb algunes actuacions estel·lars, algunes desenes d’ossos d’origen eslovè. No fa gaire gràcia perquè la convivència entre aquests animals salvatges i carnívors i humans, no sempre resulten fàcils. Recordo que em va impactar molt el cas de la cantant country canadenca Taylor Mitchell, que va ser devorada pels coiots mentre feia excursionisme per Nova Escòcia. Respecto profundament el conservacionisme, sempre i quan aquest no afecti a la seguretat i conservació de l’espècie humana.

De tota manera, aquest article no va de ponis, llops o óssos. Una de les noves dites populars que se senten per Brussel·les és que “Estats Units innova, la Xina fabrica i Europa regula”. Efectivament, un dels problemes de l’economia europea és que sovint, l’excés de regulacions converteix els europeus en una mena de poni Dolly. La burocràcia devora l’economia amb aquell instint atàvic que aviat arribarà als contes infantils. Les decisions més benintencionades (el conservacionisme, l’ecologisme, l’Agenda 2030…) acaben per destruir l’economia, la societat i les possibilitats de supervivència col·lectiva. Un exemple que, més o menys, tothom pot observar només en qüestions de mobilitat. Des de fa no massa anys, l’obsessió ecològica i per la “sostenibilitat” ha canviat les regles del joc de la indústria. L’ecologisme, aquell esqueix de l’esquerra avui transformat en lobby sectari, inquisidor i intolerant ha transformat el món de l’automoció. La voluntat de reduir al mínim les emissions obliga als fabricants europeus a apostar pel cotxe elèctric. La idea, sobre el paper, podria estar bé si no tinguéssim en compte els límits tecnològics i els danys col·laterals que implica. En primer lloc, el vehcle elèctric presenta encara problemes irresolubles d’enginyeria. La tecnologia no és prou madura. Les bateries, no és només que tinguin escassa autonomia (i que per tant, la majoria d’aquests models resultin inútils en zones no urbanes o per a usuaris que hagin de fer desplaçaments superiors a cent quilòmetres per autopista o carretera), sinó que no hi ha prou materials per a la seva construcció (es parla que l’electrificació total implicarà la desaparició d’entre el 80-90% dels vehicles privats). No hi ha punts de recàrrega (ni perspectives de solució del dèficit), que aquestes són desesperadament lentes, i ara per ara, implica preu superior a la benzina. Per posar un exemple, si agafem un cotxe convencional per anar de Barcelona a Gènova (860 km), es fa un únic repostatge i es triga 8 h i 38 minuts. Si es fa servir un d’elèctric (i agafo un simulador de Volkswagen amb un I.D. 4) es fan 5 repostatges i es triga 10 h i 11 minuts, sense comptar les possibles cues als llocs de recàrrega, que hi podrien afegir encara dues hores més. 

Tanmateix, més enllà de la qüestió ecològica, el problema és que les regulacions europees han decidit que a partir de 2035 no es puguin fabricar automòbils que tinguin motors de combustió, ni híbrids ni endollables (tampoc no es podrà tenir calefacció de gas). I que, mentrestant, a partir de diverses regulacions ambientals, cada cotxe que fabriqui una marca que ultrapassi un nombre determinat d’emissions, l’empresa ha de pagar una multa. Evidentment, els fabricants europeus han fet servir una estratègia de fabricar cotxes elèctrics (que la majoria de gent no compra perquè solen tenir un sobrecost d’entre el 50 i 100% del seu equivalent de benzina, i perquè són pocs els qui disposen d’una plaça de pàrquing amb carregador), mentre que redueixin els de motors tèrmics (que compten amb cent trenta anys de desenvolupament i evolució tecnològica) o acaben fabricant aquells models prou cars perquè surti a compte. Els resultats els estem veient: cotxes de preu inabastable per a persones d’ingressos mitjans, i una paràlisi industrial entre unes marques europees incapaces de fer front al tsunami de vehicles elèctrics xinesos. Uns vehicles xinesos, per cert, que són fabricats amb multitud d’ajuts estatals propis d’una economia planificada. I uns vehicles elèctrics, per cert, alimentats per una electricitat majoritàriament obtinguda mitjançant la crema de carbó, la manera més contaminant, amb diferència, de produir energia.

Els resultats: ja els veiem: una crisi profunda d’una de les indústries que generen més ocupació i innovació tecnològica, i que es plantegen tancar fàbriques. A tot això, les regulacions europees contribueixen a aquesta gran recessió i paràlisi industrial: zones de baixes emissions, restriccions de circulació a les ciutats, impossibilitat d’aparcar gratuïtament… en resum, una mena de prohibició tàcita de la mobilitat privada, que a la pràctica impliquen excloure a les classes treballadores el dret al vehicle. Els ecologistes addueixen: “és que cal reduir les emissions!” (com si no tinguéssim ja una llarga experiència de combustibles sintètics i neutres en CO2, per cert, amb els químics alemanys amb un paper destapat); “és que el petroli s’acaba” (com si no sabéssim que existeixen multitud de combustibles renovables ja experimentats de fa dècades) “és que cal preservar el medi ambient” (com si no tinguéssim constància de la contaminació brutal de les grans bateries o que la majoria d’electricitat s’obté cremant combustibles fòssils); “és que cal potenciar el transport públic” (ho diu gent que en sa vida ha agafat rodalies, que no han viscut mai en un poble o que no pot accedir a determinades feines si no és amb el seu propi vehicle); “és que cal salvar el planeta” (com si no sabéssim que els únics que estan complint amb normatives ecològiques són una Europa cada vegada més residual des d’una perspectiva econòmica, demogràfica o industrial). Tant hi fa als creients de la religió New Age. És obvi que els llops s’acabaran menjant el poni de la indústria europea.

De fet, un dels danys col·laterals d’aquestes decisions ha estat, davant la perspectiva de la crisi del sector automobilístic, la proposta de la reconversió de la indústria d’automoció alemanya en una cosa molt pitjor: la de defensa. Aquests darrers mesos s’ha exagerat molt l’amenaça russa per evitar enviar a l’atur a centenars de milers de treballadors qualificats de Volkswagen, General Motors, Stellantis o tantes altres marques. Fer tancs, vehicles blindats, canons, drons, avions de combat o altres armes és una manera de subvencionar amb diners públics la protecció industrial de la Mittel Europa (fet que és un anatema de l’ortodòxia econòmica ordoliberal). En el millor dels casos, aquesta serà una despesa inútil. En el pitjor… fabricar armes comporta la temptació de fer-les servir. En aquest sentit és millor fer SUVs contaminants que carros de combat. L’alternativa de deixar milions de treballadors a l’atur o a fer hamburgueses del McDonald’s no em sembla èticament sostenible.

La immigració va ser una altra d’aquestes apostes estúpides engegades per Alemanya en general, i potenciada per Angela Merkel en particular. L’empresariat alemany, obsessionat a reduir salaris dels treballadors es pensaven que allò d’importar mà d’obra del tercer món podia ser una bona idea. L’expectativa de fer quadrar pressupostos de la seguretat social acollint refugiats d’arreu del món va xocar amb la realitat. Segons Marc Vanguard, un demògraf i economista francès, assenyalava per al cas francès (força representatiu de l’europeu) que un 71 % de la població immigrada extraeuropea no treballava. De fet, en els permisos de residència, només un 17% era per treballar (27% per reunificació familiar; 32% com a estudiants; 24% altres motius) i presentava taxes de desocupació molt superiors a les de la població autòctona (18% a Alemanya, 26 % França, 28% Espanya). Atesa la baixa participació en l’activitat econòmica i unes taxes de natalitat que dupliquen les dels autòctons, això implicava taxes de pobresa que tripliquen o quadripliquen la de la població general, cosa que es reflecteix en una preferència a l’hora de rebre ajuts socials, subsidis, allotjament públic o escoles infantils. En altres termes, aquell empresariat que se les prometia molt felices (abaixar salaris i reduir impostos) s’han trobat amb una major despesa pública, que barrejat amb conflictes culturals o d’ordre públic, expliquen les tensions transversals a una Europa que apunta a l’extrema dreta amb clara voluntat de corregir aquestes decisions irresponsables preses per l’antiga cancellera. Que fa només unes setmanes, el partit conservador alemany donés un ensurt al nou canceller Merz (a la primera votació alguns dels seus diputats es van abstenir i va haver d’esperar segona ronda) o que el primer ministre laborista britànic, Keith Starmer, històricament defensor del multiculturalisme, es plantegi –si més no verbalment– expulsar els centenars de milers d’immigrants il·legals del país és un indicatiu que aquesta estratègia inspirada per l’empresariat europeu va esdevenir un error difícil de revertir.

Podríem continuar. Les apostes educatives, mirant d’expandir pantalles mitjançant els fonts Next Generation, en comptes d’apostar per posar més docents i millorar les seves malmeses condicions laborals o arreglar escoles que cauen literalment a trossos també ha tingut unes conseqüències molt negatives, amb una generació d’adolescents addictes al mòbil i incapaços de socialitzar de manera raonable. En qualsevol cas, tot allò que semblava una bona idea elaborada amb la millor de les intencions ha acabat com el poni d’Ursula von der Leyen: devorat pels llops que hem potenciat per una qüestió de bondat rousseauniana. Podrien canviar algunes polítiques? Qui ho sap! Personalment ho veig difícil, tenint en compte la casta corrupta i incompetent que ha parasitat Brussel·les. Ara bé, tenint en compte el narcisisme de les elits europees, alguna cosa podria passar. El cert és que, poques setmanes després de l’incident, (el llop ferotge cruspint-se la pobra Dolly) la presidenta de la Comissió Europea va canviar l’estatus dels llops, els quals van passar de gaudir d’una ”especial protecció” a un de més modest, de “protecció” a seques.