Cada vegada que la Psicòloga del Born apareix d’alguna manera, aquest enigmàtic personatge, amagat de la vida pública, vetat des dels mitjans oficials, tan blasmada des dels cercles literaris hostils a la independència, com omnipresent a les xarxes socials, passa alguna cosa. I des que aquesta teòrica Noèlia Arrotea, psicoanalista argentina amb certa mala llet i envoltada per una col·lecció de personatges peculiars enceta la seva saga de novel·les, les informacions que hi apareixen, amb pèls i senyals; noms i cognoms; llum i taquígrafs, quelcom s’enfonsa en l’ordre del col·laboracionisme colonial català. Els escàndols domèstics (que no veuen la llum pública pràcticament mai) són exposats a la llum del dia: el sistema escassament transparent de la CCMA, la Copa Amèrica, els interessos al voltant de l’ampliació de l’aeroport o els casinos del camp de Tarragona, el pes de l’Opus dins les elits catalanes, les nissagues empresarials nostrades i la seva submissió a la cleptocràcia madrilenya, la corrupció dins l’ajuntament de Barcelona, la ramaderia extensiva periodística consumidora del pinso de les administracions públiques… absolutament, tot queda potes enlaire. I com en els règims dictatorials, el públic s’ha d’informar des de la literatura per descompensar la desinformació periodística.
Si bé la saga ja porta deu novel·les –la primera, Quan en dèiem cava, encara no fa quatre anys que va sortir publicada, cosa que implica un ritme estanovista– per aquest Sant Jordi va aparèixer un llibre amb un conjunt de narracions curtes, Volem recollir i altres relats. Podríem pensar que seria el típic recurs oportunista per fer rendible la sèrie, cosa que tenint en compte el vet oficiós emès per bona part d’una distribució dominada pels enemics declarats de l’editor no ho fa massa versemblant. Sí, en canvi, apareixen un seguit de relats on es barregen preqüeles, seqüeles, spin offs dels diversos personatges que intervenen en les prop de tres mil planes publicades de la saga. I tot això sense renunciar, ans al contrari, a la pluja àcida amb què es ruixa bona part dels draps bruts de l’”establishmentet” colonial. Hi ha un demolidor retrat del món de la solidaritat a partir d’exposar les vergonyes sobre Open Arms i el postureig al voltant del rescat dels nàufrags en el negoci del tràfic de persones a la Mediterrània; o com des del nacionalisme espanyol socialista se saboteja la candidatura de la Rumba Catalana (pel fet de ser “catalana”) com a patrimoni immaterial de la humanitat, o els secrets inconfessables de la Casa dels Canonges. En qualsevol cas, aquest volum de relats curts ofereix banda ampla a aquesta parella protagonista de la saga Psicòloga – Sensat, que se suma a altres parelles mítiques de la novel·la negra com ara Holmes – Watson de Conan Doyle o la també emergent Cormoran Strike – Robin Eliacott creada per J. K. Rowling, perquè els seus lectors de Harry Potter, ja ben adults, puguin entendre que la foscor del món no es troba en la fantasia imaginativa, sinó entre la sòrdida i depriment realitat del primer quart del segle XXI.
Ara bé, probablement el relat més interessant (i el més extens de tot, amb 103 de les 269 planes del volum) és un “Salvem Catalunya” centrada en la Catalunya distòpica de 2038, quan Sílvia Orriols, presidenta a l’exili islandès, mira de reunir un exèrcit per reconquerir una Catalunya que ha estat reconvertida en una república islàmica teocràtica. El relat, amb l’habitual hipersexualització i violència que caracteritza, a ritme creixent, la col·lecció de la Psiborn, explica com la societat catalana, a partir de mecanismes similars als descrits a Submissió, la polèmica novel·la publicada per Michel Houellebecq el 2015, acaba sotmesa a la xaria, i els mecanismes polítics i psicològics que porten a una part substancial de la societat catalana a adaptar-se a aquesta situació, entre el col·laboracionisme, l’oportunisme i la resistència armada. I tot plegat en un context en què Catalunya representa una peça més d’una geopolítica en què un occident abúlic i decadent va cedint davant els bàrbars.
Les distòpies literàries, contràriament al que la majoria de lectors es pensen, no són obres pensades per anticipar el futur. Són, més aviat, crítiques del present, tocs d’alerta sobre les incerteses que se’ns drecen al davant, protestes davant la feblesa i la resignació de l’actualitat i com els individus són incapaços de defensar els seus propis valors. 1984, de George Orwell és un retrat del totalitarisme comunista, la manipulació propagandística i el control ferotge que l’autor havia patit durant la guerra civil, i també entre la ingenuïtat suïcida dels militants d’esquerres a l’Europa d’entreguerres. Un Món Feliç, d’Aldous Huxley és una crítica ferotge a les implicacions morals que implica d’uns avenços científics i tecnològics que tenen com a dany col·lateral una accentuació de les diferències socials. El conte de la criada, de Margaret Atwood ens parla també, des de la contemporaneïtat, com les profundes desigualtats socials i el caos ètic de les societats actuals poden derivar fàcilment en un règim totalitari i feudal a partir del control de la sexualitat. En aquest sentit, el relat de la Psicòloga del Born fa una denúncia de com les elits botifleres catalanes, imbuïdes d’un grau insuportable de la misèria moral que comporta l’addicció al col·laboracionisme s’acomoden a l’opressió nacional, i com d’això, que s’encomana arreu dels espais socials i polítics ens enfonsa en una era de foscor. Les distòpies literàries –això ho haurien de saber tots els crítics– representa un gènere que prolifera en èpoques de greu crisi moral, de pessimisme polític, d’absència de perspectives de futur. En aquest sentit, per inversemblant que representi el retrat desolador que descriu l’enigmàtica autora de la saga, acaba enllaçant amb aquest zeitgeist que caracteritza el postprocés.
Que la psicòloga del Born hagi esdevingut l’enemiga pública número 1 de la Catalunya provinciana i els seus mariatxis no ens hauria de sorprendre. Ja hem vist com, en base a l’exposició de les misèries íntimes dels remenadors de cireres del país, ha implicat querelles contra els seus editors i una mena de llei del silenci literari que castiga l’heterodòxia cultural que porta a un ostracisme editorial les aventures de la Doctora Arrotea i el seu fidel (a la seva manera) recepcionista Sensat, també conegut com a l’últim barceloní. Malgrat l’èxit editorial, no trobareu els seus llibres ni a l’Abacus, ni a les grans superfícies comercials, ni a les estacions ferroviàries on els trens van sistemàticament amb retard. Caldrà conformar-nos, com durant el franquisme, amb la clandestinitat de la venda pel web o d’algunes llibreries tan petites com heroiques –la resistència bibliòfila, el Farenheit 451 de la literatura (per cert, una altra distòpia sobre com els excessos de la tecnologia buscava erradicar el pensament crític que implica la lectura profunda d’obres literàries). Salvem Catalunya resulta inversemblantment versemblant, no pas per les hipotètiques derives geopolítiques que tanta ànsia susciten entre els extrems ideològics, sinó perquè en certa mesura, la miserable quotidianitat de la vida catalana actual ja permet fer paral·lelismes en un país on ja fa temps que existeix, com a Teheran, una peculiar policia de la moral.
Bonus Track
En el suposat informe periodístic del diari Ara sobre la teòrica ultradreta catalana, i sota l’apartat “cobertura ideològica” apareixen dos retrats com a sospitosos de perillosos pensadors ultradretans. Es tracta de Chema Clavero –antic president de Súmate– i de Ramón Cotarelo, un dels politòlegs europeus més influents. Ja té gràcia que els assenyalin com a presumptes feixistes a dos personatges de llarga trajectòria d’esquerres, militants antifranquistes, i en el cas de Clavero, sindicalista. Allò que els uneix, i que explica aquest assenyalament tan característic de l’Stasi és que ambdós han prologat llibres de la sèrie de la Psicòloga del Born. Com que servidor de vostès també ha fet de prologuista de la psicòloga argentina, tampoc no m’estranyarà veure el meu nom entre els indesitjables de l’establishmentet català. Bé, són les incomoditats de formar part de la dissidència respecte en un món on s’ha normalitzat l’opressió política i social i es castiga això d’anar per lliure.
