En les agitades aigües de la confrontació política s’ha popularitzat una narrativa. Es tracta de la idea, prou simple, que l’actual situació política està marcada per l’oposició a una mena de feixisme renascut. Que l’amenaça als drets socials i polítics estaria marcada per una nova dreta que voldria acabar amb les democràcies tal com les coneixem per impulsar un nou autoritarisme. Que les propostes electorals de determinats grups extremistes, difosos especialment per les xarxes socials posarien en perill els drets de les minories sexuals, racials i culturals per impulsar un retorn a l’hegemonia dels homes blancs, heteros i la família tradicional. El nou reaccionarisme, impulsat tant des de diverses visions polítiques com des de determinats agents comunicatius -bàsicament influencers de llenguatge extremista- i de propostes com ara acabar amb la immigració, la inclusió i la diversitat cultural, anirien guanyant terreny respecte als avenços del darrer quart de segle en matèria de drets col·lectius. No negaré que hi ha ingredients de veritat en aquesta preocupant evolució, especialment important en la darrera dècada. Un reaccionarisme, que com explica el propi mot, reacciona respecte a una evolució social, que com tot fenomen històric, implica guanyadors i perdedors. Tanmateix, (i per emprar una expressió poc precisa malgrat que reconeixible) el “progressisme”, fa, al meu entendre, una limitada i reduccionista interpretació dels fets. Més enllà del concepte de “pèrdua de privilegis”, popularitzat per la seva intel·lectualitat orgànica, o la idea que les dretes són inherentment perverses, no hi ha realment un esforç filosòfic (i sí molta ingenuïtat) per mirar d’entendre el que està passant. I a propòsit del privilegi, fa algunes setmanes l’escriptora Marta Rojals, en un article sobre la sèrie Adolescense i les polèmiques al seu voltant escrivia: “nanos que amb prou feines han sortit de l’ou se senten assenyalats per maldats que necessàriament no han pogut cometre o que es perceben acusats de no voler cedir uns privilegis que encara no han conegut”. A ningú no agrada ser carregat amb culpes alienes i que se’l jutgi des del determinisme de la seva condició. És normal que hi hagi gent que es reboti.
En altres paraules, aquest “antifeixisme” militant de xapa negra i vermella, i eslògan a la samarreta, sembla més un exercici d’estètica que d’ètica, o almenys, de reflexió. Els nois joves estan girant a la dreta? Sembla que és el que indiquen els estudis sociològics. Les raons? Aquesta ja és una altra cosa sobre les quals no hi valen superficialitats o determinismes. Més enllà que això no agradi (cosa que particularment tampoc no plau a un servidor), de res servirà emprenyar-se molt, brandar banderes, insultar-los i fer qualsevol altre gest destinat a refermar les pròpies conviccions des de la superioritat moral. No es pot combatre ni canviar allò que desagrada si no entens perquè passa. “Combatre el feixisme”, amb tota la seva càrrega de legitimitat històrica, pot implicar quedar bé amb la teva parròquia, tanmateix no modifica la intensitat (i perillositat) d’un fenomen històric que, atesos els indicis, pot anar a més.
Potser, i ara que aquesta oposició entre pretesos antifeixistes i presumptes feixistes sembla que van imbuïts d’un llenguatge i una estètica bel·licosa, convindria fer servir, doncs, un vell concepte militar, que es fa servir en els escacs, i sobre la qual Sunzi ja va teoritzar fa 2.500 anys. Es tracta de “la maniobra de distracció”. Aquesta es tractaria d’una acció per la qual un determinat exèrcit organitza un atac secundari, real o simulat, amb la intenció d’atreure l’atenció del gruix de les forces enemic o de sumir-los en la dispersió i la confusió per tal que la part principal de l’exèrcit propi pugui atacar en aquell espai desprotegit.
Les qüestions que avui centren la polèmica i la concentració (els drets de les minories sexuals, racials i culturals, els nous feminismes) són la maniobra de distracció de les dretes. Aquests temes que, inexplicablement centren el debat públic, vinculades molt especialment al marxisme de la dècada de 1960 i les teories estructuralistes i postmodernistes molt al voltant del seu summe sacerdot Michel Focault han esdevingut banderes simbòliques d’una esquerra que, més enllà de certa retòrica, va renunciar al concepte de classe social i que ha buscat en les minories la seva clientela política. Unes minories, la majoria de les quals, per cert, resten al marge dels activistes polítics que actuen com a una avantguarda sense exèrcit (és per això que han apostat per una exitosa estratègia d’infiltració en un món acadèmic que ja dominen o unes formacions polítiques i entitats que, mitjançant l’”entrisme” trostskista, ja controlen). La qüestió és que les dretes, abans contemporitzadores o indiferents (els postulats woke mai han representat una amenaça a l’statu quo), ara han decidit lliurar aquesta batalla cultural. Ho hem vist als Estats Units i l’ofensiva contra els DEI (Diversity, Equality, Inclusion) als departaments universitaris, a l’oposició a la immigració de partits com AfD, Fratelli d’Italia, Reform o els governs d’Àustria o Hongria o a la revisió dels drets LGTBIQ. I per cert, estan lliurant aquesta batalla sobre aquestes qüestions simbòliques en superioritat de condicions, tenint en compte que bona part de les societats europees, especialment entre les classes treballadores, solen ser força conservadores.
Si hi ha una cosa que caracteritza l’esquerra és la ingenuïtat egocèntrica; si hi ha una cosa que caracteritza la dreta és l’interès egoista. Mentre hi ha aquestes batusses, sovint de pati d’escola, al voltant de què és una dona, si un trans pot anar als lavabos de dones, si cal quotes racials o de gènere a les administracions o a les empreses, o sobre la regularització dels immigrants, la veritable ofensiva reaccionària no es produeix a l’entorn del color de la pell o què hi ha a l’entrecuix de la gent. Orban a Hongria està desmantellant la funció pública. Musk està demolint caòticament l’administració. Meloni està carregant-se els serveis públics. Tots rebaixen impostos als rics, privatitzen per damunt les seves possibilitats i s’estan carregant els drets laborals de la immensa majoria de treballadors mentre es reparteixen els beneficis de la quarta revolució industrial amb una IA que deixarà a la intempèrie la majoria de la població. Aquest és el gruix de l’atac, allà on pràcticament no queda esquerra que es pugui defensar. Aquesta és l’essència del mal, perquè efectivament, és aquí on apareix el veritable gran Satan: el del neoliberalisme que, malgrat ha demostrat ser el responsable del declivi d’occident, mira de sobreviure a partir d’aquesta lògica destructiva de drets i de retorn a relacions feudals entre la minoria d’ultrarics contra la immensa majoria de blancs i negres, heteros i gais, dones i trans, carnívors i vegans… I mentrestant, els activistes parlant sobre el sexe dels àngels, o en el seu defecte, discutint sobre què és una dona…
Efectivament, podríem entendre que l’esquerra és ximple. No ho crec. No pas perquè hi hagi una concentració extraordinària de graduats en ciència política, sinó perquè, en el fons, les batalles culturals són infinitament més còmodes que el qüestionament integral del sistema o l’oposició estructurada a les polítiques econòmiques de les elits. L’hegemonia neoliberal va ser possible gràcies a l’entusiasta col·laboracionisme d’unes esquerres que van ser desnaturalitzades fa tres dècades, quan no només van renunciar a disputar l’hegemonia i a empassar-se l’axioma thatcherià del “There Is Not Alternative”, sinó perquè en sacrificar una classe treballadora moralment conservadora, van participar del sistema, van assumir els seus postulats polítics i econòmics. Tony Blair, Felipe González, François Miterrand, Bill Clinton van privatitzar més que Thatcher i Reagan. I a casa nostra, quan han tocat poder, no han dubtat a seguir el credo neoliberal: desregular, retallar i privatitzar. És el que veiem, per exemple, en la subcontractació dels serveis públics (una pràctica on la woke ERC va excel·lir). Avui se’n parla de la DGAIA i com el tercer sector ha actuat d’una manera similar a la de les portes giratòries dels grans dirigents de la dreta, la de debò, la que ha fet que les condicions de vida i de treball de la majoria siguin avui pitjors que fa tres dècades.
La batalla cultural és una maniobra de distracció on una esquerra segrestada pels flautistes woke hi ha caigut de quatre potes. Oposar-se a la immigració, ser conservador en termes morals, ser crític amb l’ambientalisme, reivindicar una concepció tradicional de la família no és feixisme. De fet, era el que reivindicava tradicionalment el moviment obrer. Privatitzar, desregular, especular, explotar laboralment, carregar-se la funció pública, abaixar impostos als rics, destruir l’administració, deteriorar els serveis públics, estupiditzar els nostres infants, joves i adolescents a partir del summerhillisme educatiu no sé si és exactament feixisme, encara que sí és segur que representa una perversitat moral que mereix ésser combatuda amb contundència. Tanmateix, resulta difícil ser-ho mentre discutim sobre qui pot entrar al lavabo de les senyores i continuem permetent que les esquerres organitzades contribueixin a aquest neoliberalisme que ens ha arrossegat, no només vers un malestar profund, sinó al més abjecte declivi civilitzacional.
