No s’entén la revolució intel·lectual, i de retruc, de la ciència i la política, sense la impremta, aquell invent de mitjans del segle XV que va democratitzar el coneixement. Ara bé, com bé assenyala l’encertadament pessimista Yuval Noah Harari, al darrere d’un gran avenç per a la humanitat, l’ànima humana sempre hi troba un infern. Una de les primeres conseqüències d’aquesta facilitat de difusió de la lletra impresa va ser el trencament del monopoli de l’església respecte el coneixement. I, de retruc, amb la possibilitat individual, i sense intermediaris, d’accés als textos sagrats, l’eclosió de noves lectures. I, d’aquí, la reforma protestant.
Precisament aquesta lectura directa de la Bíblia va propiciar visionspolítiques revolucionàries. Un ordre fonamentat en la crueltat i injustícia estructural del feudalisme va permetre que, com les heretgies i els moviments renovadors de la baixa edat mitjana, alguns moviments polítics proposessin una lectura en clau de justícia social i igualtat radical. Proliferen diversos moviments, entre els quals en destaca un: els anabaptistes.
No m’hi estendré gaire en la visió complexa, contradictòria i variada d’aquests grups. Sí que plantegen una visió radical (en la polisèmia del terme) de les estructures socials. Amb una visió absolutament igualitària, estaven en contra de la propietat privada i a favor de l’organització comunitària, la voluntat de viure d’acord amb els primers temps d’un idealitzat cristianisme primitiu. També, les seves creences, els van portar vers una visió mil·lenarista de l’existència. El moviment, especialment actiu a Alemanya, es va subdividir en diverses sectes, amb plantejament no sempre coherents entre sí. Un dels més actius, i que va propiciar una de les més estranyes experiències històriques és la que es va radicar a la ciutat de Münster, entre febrer de 1534 i juny de 1535, quan un nucli d’activistes va prendre el control de la ciutat i va mirar de construir la seva pròpia utopia político-religiosa, alçar la seva particular visió de la Nova Jerusalem. A la pràctica, el que van fer va ser instal·lar una teocràcia caracteritzada per una visió extrema de la religió tot desencadenant un conflicte que va acabar en tragèdia.
Els anabaptistes de Münster, al voltant de líders carismàtics, Jan Matthys van abolir la moneda, decretar la comunalització dels béns privats i va establir la poligàmia (especialment amb una mena de dret de cuixa entre els ministres de la seva església). La reacció dels prínceps alemanys, espantats per un versemblant contagi entre els seus principats (cal tenir en compte que només una dècada abans s’havia produït l’anomenada “Guerra dels camperols”, una revolta antifeudal que va acabar amb una terrible repressió contra els pagesos), van posar setge a la ciutat. I això va precipitar, encara més, un règim de terror, repressiu contra la dissidència, i una teocràcia en què una elit religiosa cometia els més execrables actes de despotisme. Això, i la fam, van acabar per fer caure la ciutat, on la pràctica totalitat dels seus habitants van ser massacrats per les autoritats religioses protestants.
Pensava en tot això en assistir, sense ja cap capacitat de sorpresa, a les sobreactuades reaccions entorn a la sentència de la Cort Suprema del Regne Unit sobre la consideració legal de “dona”. Una sentència que, bàsicament, i amb un ànim descriptiu, tractava d’aclarir que una dona, a efectes legals, es definia a partir del seu sexe biològic. Una mena d’esclat irracional va succeir l’esperada sentència, tant des del moviment trans com entre una part substancial d’una esquerra ja del tot dominada a Europa pel wokisme, aquest estrany corrent aparentment polític en les formes, teològic en les estructures dialèctiques. Malgrat que la sentència, de caràcter descriptiu i tècnic, només se centrava en els aspectes legals –no entrava a discutir sobre els drets personals del gènere subjectiu ni tampoc sembla clar que pugui tenir efectes pràctics– el nivell d’ira registrat en les diverses manifestacions, acompanyat d’amenaces a la dissidència o a personalitats que resulten incòmodes (és el cas de J. K. Rowling, amenaçada de mort per transactivistes) recorda a la irracionalitat sectària.
Com passava amb les sectes anabaptistes de principis de l’era moderna, els inicis dels moviments defensaven reivindicacions més que raonables. La històrica discriminació contra el moviment LGTBIQ –encara present avui entre amplis sectors de la població–, mereixia una decidida defensa institucional en el marc dels principis d’igualtat davant la llei i de protecció d’aquelles minories vulnerables. De fet, les societats occidentals, inspirades per uns principis republicans i igualitaris i de defensa dels drets humans, s’ha anat instal·lant en la mentalitat col·lectiva de manera que els drets de gais i lesbianes, més enllà dels reconeixements legals, s’han anat normalitzant en la cosmovisió, les pràctiques i creences de bona part de la ciutadania (tret dels espais on les religions acaben tenint un pes important). Tanmateix, i des del culte al subjectivisme i relativisme moral que ha caracteritzat una part substancial de l’esquerra a partir de la dècada de 1980 (quan aquesta va renunciar a qüestionar seriosament els equilibris de poder social i econòmic), la causa per la llibertat sexual (o almenys el respecte a les concepcions sexuals personals) ha anat derivant, especialment a partir de l’eclosió queer, en una religió. I anomenarem aquí “una religió” com a conjunt de creences fonamentades en la fe, a partir d’elements subjectius i irracionals, i amb voluntat d’imposar-la de manera universal.
Com hem vist en les reaccions irracionals a la sentència de la Cort Suprema del Regne Unit, que la cosa no va de drets, sinó de creences. La creença que la subjectivitat (el sexe sentit) passa davant del fet objectiu (el sexe biològic i el legal) mostra com determinats col·lectius activistes actuen al més pur estil dels anabaptistes de Münster. En nom de la justícia, fins i tot del desig raonable, esclaten amb una fúria desproporcionada i munten algunes accions que recorden episodis d’histèria col·lectiva sovint presents entre determinats rituals religiosos i sectaris. La mateixa cultura de cancel·lació, aplicada contra alguns acadèmics, escriptors, opinadors a qui, per oposar-se a les polítiques trans han vist les seves carreres esclafades, no resulta sinó una varietat de la cacera de bruixes que tant ha proliferat com a episodis d’irracionalitat recorrent (per exemple, el maccarthisme, que veia comunistes arreu, i que es va fer servir per fer pesca d’arrossegament entre els qui incomodaven l’establishment).
No, en aquest article no vull parlar sobre sexualitats no convencionals. Sinó sobre com la irracionalitat caracteritza el fet polític. Malauradament, la racionalitat emergeix en moments puntuals de la història com a breus parèntesis de barbàrie de tota mena. Potser la democràcia, amb els seus defectes, esdevé un d’aquests rars sistemes fonamentats en la racionalitat. Promou el respecte a la pluralitat i requereix de precaris equilibris entre drets i obligacions de poblacions més o menys heterogènies. És, fonamentalment, un sistema de contrapesos que, efectivament, requereix de determinades condicions perquè pugui funcionar raonablement bé. D’una banda, cal una certa igualtat entre els components de la societat. Igualtat política, que requereix també uns nivells sostenibles d’igualtat econòmica. També requereix d’un cert grau d’homogeneïtat interna, això vol dir, conjunt de persones que, culturalment, comparteixen valors i expectatives similars, i on les cosmovisions de cadascú requereixen determinats graus de compatibilitat. La racionalitat, aquí, serveix precisament de mecanismes necessaris perquè cap grup s’excedeixi en els seus interessos i maneres de concebre l’existència. Això vol dir que en qualsevol conflicte (que sol actuar de motor que dinamitza l’evolució interna d’una nació) ningú no surti excessivament malparat, i que es pugui garantir que tot aquell que compleixi amb les mínimes normes de convivència no prengui mal, ni en la seva integritat moral ni en la física.
Tanmateix, tal com estan les coses, això ja sembla impossible. La democràcia s’enfonsa, i amb ella la racionalitat, perquè és obvi que en les societats globalitzades han emergit mil i un conflictes transversals de tota mena. No funcionen els contrapesos perquè han esclatat les desigualtats de tota mena –socials, encara que també culturals, morals, antropològiques, polítiques–. Les societats plurals postmodernes han esmicolat l’homogeneïtat que, dècades enrere, permetien reconèixer-nos com a individus que formàvem part d’una comunitat. La diversitat, tan saludada entre els ideòlegs globalistes, en el fons ha aportat l’eclosió de projectes societaris incompatibles entre sí, que han disparat el conflicte intern en una perillosa i impossible dialèctica entre revolució i reacció. Les persones ja no comparteixen valors i expectatives similars. La subjectivitat i el meliquisme ha dinamitat el demos, com es pot apreciar en aquestes guerres culturals en què ni tan sols siguem capaços d’acordar una accepció objectiva sobre el mateix concepte d’home o de dona. El jojoisme, és a dir, la preferència del jo existencial enfront el nosaltres polític, ha propiciat aquest clima de guerra civil, alhora que de descomposició interna, que caracteritza el present, i que tan bé exemplifica aquesta irracional reacció del moviment queerrespecte a un feminisme que reacciona, irritada, per aquest entrismeper part de persones que les amenacen, no pas per posar en qüestió el “gènere sentit”, sinó la seva voluntat, per absurda i montipythonesca que sigui. És per això que, trencades totes les regles del joc, ens acostem a un període fosc on la irracionalitat s’ensenyoreix de l’espai públic.
