Per a qualsevol que aspiri a analitzar l’actualitat política, mantenir el contacte amb vells amics d’ampli espectre social, geogràfic, ideològic i cultural, sol ser un exercici tan útil, potser més, que passar hores revisant estadístiques, informes, assaigs i multitud de fonts escrites. Més enllà de xifres, esdeveniments rellevants o lectures per part de professionals de la sociologia o la història, poder mantenir converses intermitents amb persones que coneixes des de la dècada de 1980 i enfrontar-se a la pròpia evolució personal, que sempre és col·lectiva, t’ajuda a comprendre amb detall la intrahistòria de la història, allò que són els petits detalls que permeten analitzar, també des de la perspectiva íntima el pas del temps, l’evolució política i el canvi social.
És el que miro de fer regularment amb persones a qui vaig conèixer quan tots teníem vint anys, i ara, a la ratlla dels seixanta, podem fer paral·lelismes entre les nostres biografies professionals, més o menys irrellevants, i allò que, quan estudiava epistemologia a la facultat, amb certes dificultats de comprendre’n la seva transcendència, se’n deia canvi històric. Sempre hi ha correspondència entre la vida dels homes i les dones particulars i l’evolució col·lectiva de les societats. Les circumstàncies marquen tant com les eleccions individuals, si és que podem triar.
I les notícies no són bones. La nostra generació, nascuda a la dècada dels seixanta, quan ja s’havien reconstruït, si més no parcialment les runes de la guerra civil europea, ja s’anaven tancant les ferides del passat, havíem crescut en una era d’austeritat, malgrat que també va ser una era d’ampliació del benestar i d’eixamplament de les classes mitjanes, amb un relativament bon sistema educatiu que permetia l’ascens social, i un seguit de polítiques que possibilitaven certa estabilitat personal. Tanmateix, la nostra adolescència, en la fosca dècada de 1980, va topar contra l’iceberg de Ronald Reagan, Margaret Thatcher i un neoliberalisme que va decretar la demolició controlada de l’estat del benestar. El vaixell del benestar, d’aleshores ençà, no ha deixat d’enfonsar-se. I si bé el sistema va funcionar amb certa inèrcia al llarg d’uns anys, les diverses onades de la globalització van anar instal·lant-se entre les societats europees desfent el camí de la prosperitat i de la sempre insuficient democràcia.
Les nostres vides es van veure afectades ràpidament pel tractat de Maastricht (1992), creació de l’OMC (1995), entrada de la Xina a l’OMC (2001), les diverses rondes d’alliberament del comerç i serveis (1997-2003); Tractat de la Unió Europea (2004); Agenda 2010 (2003-2005), crisi immobiliària, financera i del deute (2008-2012), Agenda 2030 (2015), totes mesures de caràcter globalista que implicaven una important desregulació de l’economia, amb l’erosió, privatització i destrucció de bona part dels serveis públics, del mercat de treball, de la imposició d’una austeritat tan dogmàtica com empobridora, una allau immigratòria destinada a ocupar els espais de les classes treballadores en pitjors condicions, una gran desregulació econòmica, una desindustrialització que ens feia vulnerables, un desmantellament de l’estat (fins i tot en qüestions d’ordre públic) i finalment, allò que resulta primordial (i que és la clau de volta dels governs d’ultradreta) l’exempció fiscal, a la pràctica, dels ultrarics, i la seva escissió, com a espai independent, de la sobirania dels estats.
Com va afectar tot això a les nostres vides? Com passa en tota biografia col·lectiva, la sort de cadascú és desigual, i sovint els efectes de canvis transcendents en l’ordre solen ser contradictoris. Tanmateix, i en termes generals, tot això va comportar una pèrdua progressiva d’estabilitat professional i personal, amb trajectòries erràtiques, una sensació general d’empitjorament i pèrdua de perspectives, i una angoixa persistent sobre el perill de desclassament. Aquesta angoixa, conformada per l’estrès laboral i la incertesa econòmica, es veu molt clarament a l’hora de parlar dels fills, i adonar-se com, malgrat disposar en bona part dels casos d’una bona formació, potser millor que la nostra quan teníem la seva edat, constitueixen una mena de nou proletariat amb doctorats. Potser, amb més precisió, podríem parlar de “precariat”, aquest concepte cisellat per Guy Standing. Quan parlo d’amics alemanys, nord-americans, holandesos, britànics o espanyols, estic parlant de persones que eren fills de carters, d’empleats municipals, de botiguers, pagesos o treballadors industrials, que avui són arquitectes, enginyers, mestres, professors universitaris, periodistes, metges o infermeres, i que experimenten un temor més que raonable que els seus fills, que ja no poden accedir a un habitatge i no es poden plantejar l’emancipació malgrat treballin (amb contractes precaris i salaris ridículs), fins i tot en feines qualificades. Aquesta gangrena s’estén pel continent, perquè és obvi que les classes mitjanes europees estan esdevenint les grans perdedores de la globalització.
Les classes mitjanes sempre han tingut una certa mala fama entre el món de la cultura i el pensament. Són descrites sovint com a egoistes, hipòcrites, volubles o narcisistes. Les crítiques, sovint, estaven més que justificades. Com a historiador que ha fet recerca en el món llibertari, sóc conscient de la manca d’empatia respecte les classes treballadores i d’insensibilitat per la seva situació, fins i tot de certa capacitat d’explotació i extorsió. Ara bé, si aquests han estat alguns dels seus pecats, també cal reconèixer-ne algunes virtuts. Les classes mitjanes, especialment quan representen el gruix de la societat, representen un grup amb una gran capacitat d’atorgar estabilitat social i política. Serveixen per expandir la prosperitat. Com a contribuents nats a l’erari públic (sol ser el grup social que més impostos acaba pagant, especialment si es tracta de professionals) són els que possibiliten les polítiques de benestar. La seva obsessió per l’ordre i la seguretat, en termes generals, potencia menors índexs de violència. De fet, l’experiència de les societats europees de postguerra, quan el benestar i la renda es generalitzen com bona part dels efectes de la desigualtat, les problemàtiques socials es van diluint. Finalment, solen ser els més interessants del bon funcionament de les institucions, la qual cosa és el que garanteix un relatiu bon funcionament de les democràcies. El conservadorisme social es tradueix en una, potser antipàtica estabilitat, avui un bé preuat en un món cada vegada més caracteritzat per la precarietat i l’aventurisme polític. És cert que les classes mitjanes, quan veuen que el seu estatus perilla no dubten a posar els ous de la seva cistella a propostes polítiques autoritàries, com va passar amb les diverses versions dels feixismes del segle passat o en el thatcherisme destructor. Tanmateix, les alternatives, quan han tingut possibilitat d’expressar-se no han servit per construir una alternativa precisament millor. De fet, tota proposta comunista, basada en la despossessió individual i la propietat col·lectiva, si bé podria semblar justa des del punt de vista de l’idealisme polític, a la pràctica representa l’extermini de la sobirania individual. Com va afirmar un dels pares de l’anarquisme clàssic del segle XIX, Max Stirner, no hi pot haver justícia ni sobirania individual sense propietat. Per tant, contràriament al que pensa bona part de certa esquerra indocumentada, també entre un món llibertari que conec una mica, és la generalització de la propietat, no pas la seva desaparició, la que atorga justícia social.
La classe mitjana és avui terriblement vulnerable. Atacada des de dalt i amenaçada des de baix; menyspreada per una dreta neoliberal i escarnida per una esquerra entotsolada i embolicada en els seus dogmes acadèmics, és l’ase de tots els cops. Des de dalt, es troba abandonada per unes elits que s’han escindit de les seves societats, i al més pur estil Elon Musk, han decidit crear una superclasse completament al marge, de caràcter global, que s’acosta perillosament a l’aristocràcia tecnofeudal, i decidida a destruir els estats nacionals per acabar amb tota resistència a les seves ànsies de poder. Les elits globals estan acumulant vers el cim de la piràmide tots els recursos tangibles i intangibles. Roben a qui en té, i per això, les classes mitjanes són l’objectiu preferent. Des de baix, unes classes treballadores que costa cada vegada més encabir-les en la categoria de “treballadores” perquè condemnades a la precarietat i la inestabilitat perpètua, i narcotitzades pel pinso tecnològic de les elits, el treball ja no representa l’element central d’una identitat, també paradoxalment, desnacionalitzada. De fet, el marc nacional, el que més ha marcat el benestar material i el sentit comunitari, el que ha permès fer de les societats europees un marc ordenat i controlat des de la política institucional i la democràcia representativa és el més atacat per una globalització obsessionada, com Musk, a destruir-ne les institucions (mireu, sinó, les ànsies destructores contra la funció pública i els serveis públics). També hi ha, per descomptat, una mena de nou grup social, conformat per milions d’immigrants econòmics estrangers, molt influenciables des d’estructures caciquistes hàbilment organitzades des del poder econòmic i des de la indústria de la política partidista, que a més sovint acaparen el que resta de serveis públics, la qual cosa equival a entendre que l’abaratiment dels salaris i la devaluació de les condicions de vida i de treball són subvencionats directament des d’unes arques públiques sostingudes per una classe mitjana cada vegada més feble. Tot plegat, la tempesta perfecta per la destrucció de la democràcia: un percentatge creixent de persones al marge de la societat i l’economia; unes classes poderoses, egoistes i cada vegada més irresponsables, i enmig de tot, unes classes mitjanes en declivi, espantades, angoixades i emprenyades.
Resulta ben galdós que quan s’ha instal·lat l’adjectiu vulnerable per designar totes aquelles persones damnificades pel sistema o portades des de qualsevol racó del món sense altra raó que l’avantatge competitiu del sistema capitalista, s’ignori que la baula feble de la democràcia, ara per ara siguin les classes mitjanes (que, a tot estirar, a Catalunya deuen representar menys de la meitat de la població). Que siguin titllades de retrògrades i conservadores des de les elits (les de dretes i les d’esquerres) ens hi hauria de fer reflexionar. Perquè, almenys aquestes esquerres que es passen tota l’estona alertant sobre el perill del feixisme (com si tota idea política sorgís per generació espontània, o a partir de la intrínseca maldat d’un grup social), volen atribuir les culpes a persones normals, amb feines normals, i amb pràctiques socials força convencionals. I no són massa conscients que sense classes mitjanes sòlides, difícilment hi pot haver democràcia, i per tant, seguretat, drets socials i un mínim d’estabilitat. Les classes mitjanes són vulnerables perquè representen el darrer bastió a abatre des de les distòpies tecnofeudals de dalt i les utopies fallides de baix.
