Fa una dècada, en plena ressaca de l’esclat de la bombolla immobiliària, Manel Aisa, antic president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i un dels més actius animadors del panorama llibertari català va publicar una petita joia: una recerca històrica sobre la “gran vaga de lloguers” que es va produir a Barcelona, de manera intermitent, durant l’època de la Segona República. D’aquest episodi històric, convenientment silenciat pel cànon historiogràfic català, també se n’havien encarregat de manera tangencial els historiadors Eduard Masjuan i el també urbanista José Luis Oyón, també en llibres publicats a principis d’aquest segle.  Les obres d’aquests tres assagistes dibuixen les coordenades que expliquen, en certa mesura, com l’habitatge assequible ha estat, a casa nostra, un problema endèmic. En primer lloc, l’absència de planificació. Bé, més que absència, més aviat hauríem de parlar de col·laboracionisme institucional en la protecció de l’habitatge com a inversió, fins a cert punt parasitària, d’un empresariat que a casa nostra no ha destacat precisament per la seva iniciativa, creativitat o sentit del risc. L’habitatge sempre ha estat una inversió conservadora que ha servit per consolidar una posició econòmica i especular amb un bé de primera necessitat. És per això que, abans de la guerra civil, a diferència del que passava amb altres ciutats europees amb polítiques públiques, l’habitatge d’iniciativa social, amb prou feina representava al voltant del 2% i concedit normalment en base a clientelisme polític. Ara bé, i especialment a Barcelona, l’estructura de la propietat afavoria que la majoria dels pisos ocupats per treballadors o menestrals fossin de lloguer en una època de desregulació total. De fet, la immensa majoria de pisos eren de lloguer, i eren minoria els propietaris.

És per això que, davant l’expectativa que durant la República les coses canviessin, la decepció (l’estructura i la legislació sobre la propietat es mantingués igual que sempre, en una època d’inflació i d’atur forçós (en una època sense subsidis de desocupació) que generaven onades de desnonaments dramàtics, especialment en les àrees obreres de la ciutat. És per això que va esclatar una virulenta vaga al llarg de l’era republicana, de desigual intensitat (especialment en les zones obreres i industrials) que implicava no pas deixar de pagar el lloguer, sinó pagar la quantitat que es considerava justa (de l’ordre del 15% dels ingressos familiars, tal com havia establert, per exemple, l’ajuntament socialista de Viena, un exemple d’habitatge públic ja fa més d’un segle), i deixar de pagar en el cas que la família s’hagués quedat sense feina.

S’ha de dir que va ser un conflicte d’una virulència terrible. Abel Paz, un dels grans historiadors llibertaris, biògraf de Durruti, amb qui vaig mantenir certa amistat abans de la seva mort el 2009, havia descrit a les seves memòries escenes de desnonaments violents, on, per evitar detencions, els vaguistes feien servir especialment les dones i les criatures (tirant cops de pedra als guàrdies d’assalt) en batusses multitudinàries. Sovint, els pisos, després d’ésser desnonats, les famílies, amb el suport dels veïns els tornaven a ocupar, mentre que els treballadors de la llum, l’aigua i el gas, tornaven a connectar els serveis. 

Fins aquí el mite que bona part dels militants del sindicat de llogateres (i abans, la PAH) havien fet servir per justificar, no sense cert alè èpic, els seus posicionaments, reivindicacions i abrandat llenguatge. Ara bé, com a historiador, la meva obligació és parlar de la lletra petita que s’amaga rere el mite. I el cert és que aquesta vaga avui tan mitificada, va resultar desigual, va tenir els seus clarobscurs, i va implicar nombrosos danys col·laterals. Molts militants, especialment els seus líders, van ser empresonats sense judici ni càrrecs (per a coses com aquestes servia la Llei de Defensa de la República). A la pràctica, moltes famílies van acabar al carrer, completament abandonades i desquiciades. Molts infants, amb els pares a la presó, acabaven a espais terrorífics com l’Asil Duran. La repressió va ser brutal. I, quan van canviar les tornes, amb la Revolució del 19 de juliol de 1936, amb cenetistes (o no) armats amb fusells Màuser, van venjar-se de les humiliacions patides. A banda d’incautacions i multes, desenes, potser centenars d’assassinats a la rereguarda es poden correlacionar amb aquests fets. Ara bé, potser el més interessant, és que el Comitè Català de Milícies Antifeixistes –veritable govern revolucionari– va reduir a la meitat els lloguers que fins aleshores es pagaven –si es pagaven–. En qualsevol cas, la vaga dels lloguers va representar un dels episodis més dramàtics esdevinguts durant la Segona República, que demostra fins a quin punt la qüestió de l’habitatge sempre representa un punt de fricció que potencia la divisió, la polarització i l’enfrontament intern.

El franquisme, a banda de reprimir de manera brutal el que quedava del moviment, i de retornar als propietaris el règim absolutista, era perfectament conscient que la qüestió de l’habitatge era un element permanent d’amenaça de desestabilització. Els franquistes podien ser perversos i despietats, ara bé, no eren ximples. Sabien que per disposar de cert suport social –o almenys neutralitzar l’amenaça d’un proletariat, malgrat tot combatiu– havia de fer alguna cosa. I, malauradament, hem de dir que bona part de les seves accions van mostrar-se encertades. En primer lloc, va regular els lloguers, cosa que amb revaloritzacions per sota de la inflació, a la pràctica els va abaratir, i també va convertir els contractes en indefinits, i a la vegada va fer una llei de propietat horitzontal que permetia una cosa, fins aleshores revolucionària: que la gent, no només classes mitjanes, sinó també classe treballadora, pogués comprar el seu pis, acompanyat de mesures financeres, crèdits avalats per l’estat, subvencions a constructors i un seguit de mesures que buscaven generalitzar la propietat. Es va popularitzar la idea de convertir els “proletaris” en “propietaris”, de manera que l’accés a l’habitatge, malgrat l’elevat nivell de pobresa que va comportar la duresa de la postguerra, esdevingués una estratègia efectiva de fer més conservadors els sectors populars, i per tant, desmobilitzar una classe obrera que tot just mirava de reorganitzar-se des de la clandestinitat. En el fons, el franquisme no va fer res original, sinó imitar, potser amb menys traça i més corrupció, el que feien els governs europeus de l’època: anar resolent la qüestió de l’habitatge reduint la càrrega econòmica familiar en aquest concepte, i per tant, de retruc, ampliar la capacitat adquisitiva de la ciutadania. És així com, a les acaballes del franquisme, malgrat la pobresa en comparació amb els europeus, l’habitatge va deixar de ser un problema.

Tot això va canviar radicalment amb la Llei Boyer de 1985 i l’abraçada del PSOE vers les polítiques neoliberals de desregulació. Es va acabar amb la regulació dels lloguers i es van fer contractes que se sumaven a la precària temporalitat que es va generalitzar en el món del treball. Mentre s’incrementava –de manera desigual– el poder adquisitiu, ens endinsàvem en una vulnerabilitat existencial que va potenciar, a més, els diversos “pelotazos” urbanístics, en una deriva d’especulació sense fi. Els Jocs Olímpics, l’especulació desenfrenada de 2000-2008, i finalment, aquesta deriva nihilista que ens ha portat a fer que l’habitatge sigui inabastable per a qualsevol salari mitjà i sobretot el medià (el més freqüent), amb poc més de 1.500 euros nets.  No és casual que l’entrada a la UE fos encetada per una desindustrialització i una reconversió empresarial que va convertir bona part dels fabricants en especuladors i rendistes. O a apostar, atiats des de Brussel·les, per serveis d’escàs valor afegit (especialment el turisme) i a importar mà d’obra barata d’arreu del món. I és així com avui tenim una situació crítica, que implica un desclassament generacional, o a veritables drames per a tot aquell que avui no té casa (agreujat pels milions de famílies que ho van perdre tot en petar la bombolla en la crisi de 2008-2015).

Tanmateix, aquestes pèssimes decisions que es van prendre aleshores, que són les responsables de la veritable crisi social a la qual assistim, no es van quedar aquí: la destrucció del sistema de caixes, la impotència absoluta de la política (només cal veure el fracàs dels activistes del 15-M un cop van tocar les institucions) i la constatació que avui vivim en una dictadura financera on els legisladors són incapaços d’atenuar aquests mals, han generat aquest ambient crispat entre qui té casa en propietat i qui no. I aquesta vegada, a diferència del 15-M, quan més o menys una majoria social era capaç de mobilitzar-se contra l’”1%” (les coses, ni aleshores ni ara no eren tan simples) ha deixat pas a aquest ambient guerracivilista entre generacions, entre llogaters i propietaris, categories amb una gran pluralitat interna.

Les darreres mobilitzacions a favor de les regulacions dels lloguers són un exponent d’aquest malestar profund, encara que també d’una disputa interna que ja no representa el suposat 99% contra l’1%, sinó de tothom contra tothom: de qui no té res contra qui té alguna cosa: dels joves contra els grans; dels militants d’esquerres contra altres que, en veure’s atacats, sovint de manera injusta, s’acosten vers postulats reaccionaris, i que experimenten una por més que raonada al creixent fenomen de les ocupacions. És aquí on torna a situar-se el mite de la vaga dels lloguers, que convenientment descontextualitzada, s’aixeca com a una bandera que aprofundeix una polarització política com més va més evident. Els uns, que busquen culpables fàcils, que més enllà del recurs als fons voltors, assenyalen els petits propietaris que van poder accedir a l’habitatge en unes condicions històriques determinades, o mitjançant el recurs a l’herència, que actualment és el principal factor que permet mantenir, si més no de manera precària, cert estatus en una espiral de descens social que està erosionant les classes mitjanes, a nivell local i a nivell global.

Aquest gran moviment favorable a les regulacions dels lloguers tenen la seva part de raó. Els lloguers, en la situació actual, resulten inabastables per a qualsevol persona d’ingressos mitjans. Si s’accedeix, implica un poder adquisitiu limitat que, a la pràctica, empobreix classes treballadores i professionals (i expulsa qui hi són més avall encara de l’escala social). I, fins i tot, si ho poden fer, queden en la precarietat que implica el límit de la durada dels contractes, que a més té com a dany col·lateral la destrucció dels barris i del sentit comunitari. Ara bé, a l’altra banda de la trinxera, les coses tampoc no són gens fàcils. En una època en què la capacitat adquisitiva de les famílies s’ha anat enfonsant i les polítiques bancàries exigeixen una part important d’uns preus de compra impossibles, s’exclou de la propietat, potser a més de la meitat de la població menor de trenta anys. I això fa que, mentre que alguns exigeixen lloguers impossibles per a economies normals, molts llogaters, simplement, deixen de pagar. Uns fan veure que demanen preus abusius, i els altres fan veure que paguen. És com una mena de farsa dissolutiva. D’altra banda, hi ha, també, la interferència dels diners fàcils que impliquen els lloguers turístics en una economia de plataforma que acaben desestructurant el mercat i que acaben per destruir la ciutat com a espai comunitari. No és l’únic factor que desestabilitza el dret a l’habitatge. L’arribada massiva d’immigrants també ha generat una pressió que distorsiona el mercat, i fa que alguns propietaris demanin preus irracionals. I, el pitjor de tot, empeny a persones normals, propietaris modestos que van heretar el pis de la iaia, a caure en la prevaricació moral que implica exigir rendiments fora mida, i a creure que la propietat és sagrada i incondicional, a esdevenir despòtics i, fins i tot a caure en la corrupció (és habitual obligar a pagar de sotamà complements als lloguers oficials que estableixen alguns ajuntaments). En contrapartida, també les ocupacions s’han generalitzat, moltes de les quals són delictives, amb inquilins que, o bé es dediquen a rellogar pisos a altres més desesperats, o a actuar com a crim organitzat i cedir pisos ocupats per una quantitat determinada. Actualment la situació immobiliària a Catalunya, i arreu del món occidental, s’acosta perillosament al Far West.

I tot plegat, les coses són simples: llogaters i propietaris tenen interessos que no són tan difícils de casar: els primers necessiten mensualitats raonables i una relació indefinida, mentre que els segons necessiten la seguretat de cobrar i la possibilitat de desallotjar de manera ràpida els ocupes instal·lats. Administradors i legisladors no tenen al davant un problema matemàtic impossible de resoldre, sinó sentit comú… sí?, o les coses són més complicades?

Ho són, perquè en un país on el lloguer és una opció minoritària, i per tant, hi ha pocs pisos en el mercat, hi ha una asimetria entre oferta i demanda. Per tant, no es tracta només de mesures legals (i de voluntat per aplicar-les, cosa que fins ara no passa). En un país on la majoria de pisos són de propietat, és obvi que calen altres mesures que desfacin el camí errat dels darrers quaranta anys. És obvi que cal reconstruir un sistema de caixes d’estalvi públiques que la concentració bancària es va portar per endavant, i que caldria revertir. Sense un sistema de banca pública que pugui invertir en contruccions i hipoteques raonables a amplis sectors socials, difícilment ens en podrem sortir. Això implica també trencar amb un dels tabús del capitalisme, i que tanmateix, els països europeus capitalistes van saber fa molt bé fa setanta anys: planificació. És obvi, també que cal reconvertir la indústria obsoleta de la construcció, adoptar i generalitzar mecanismes de construcció modular i industrial (com ja fa temps que practiquen els xinesos. Tanmateix, de res servirà tot això si no fem allò essencial: expulsar l’especulació d’un bé de primera necessitat. Calen mesures, ja adoptades per països democràtics i capitalistes, com ara impedir la compra d’edificis residencials per part de persones jurídiques, impedir la compra d’habitatges a estrangers que faci menys de cinc anys que resideixin al país, o impedir la venda d’habitatges per un preu superior al d’adquisició (òbviament afegint la inflació i el preu demostrable de les reformes). També és essencial regular els fluxos migratoris, en bona mesura responsables de la pressió demogràfica sobre el mercat. Al cap i a la fi no es pot pretendre ser deu milions en un país amb infraestructures pensades per a sis.