Un dels inconvenients de la condició d’historiador és que, a l’hora de llegir premsa, et converteix en un desconfiat de sèrie. Al llarg de la meva vida he tirat molt d’hemeroteca, i amb l’avantatge de saber com acabava la pel·lícula, el més normal és que en era d’incerteses, l’art del pronòstic o de la profecia sol fracassar de manera sistemàtica. Com que, a més, qui això escriu disposa d’allò que se’n diu “perspectiva històrica” (que bàsicament ve a dir que acumula molts anys i n’ha vistes de tots colors), l’escepticisme es converteix en actitud necessària.

Penso en tot això quan llegeixo i sento tantes bajanades sobre la nova política aranzelària de Trump. La major part d’analistes que disposen de tribunes i micròfons situen el futur en un espai indeterminat a mig camí entre l’apocalipsi i l’armagedon (tret dels trumpistes, que es divideixen entre qui aposta pel Jardí de l’Edèn i els que, com el budista Musk, més aviat creuen que arribarà el nirvana del capitalisme). Si per casualitat em preguntessin, admetria amb humilitat que no tinc ni idea de què passarà amb aquestes mesures teòricament radicals, i que tanmateix, no són noves en la llarga història d’un capitalisme sempre mutant i amb una estranya capacitat d’adaptar-se a qualsevol circumstància o règim polític. Ara bé, sospito que la meva ignorància és compartida fins i tot pels alts responsables polítics o els més prestigiosos acadèmics, perquè tinc la plena seguretat que, si despullem de la fe els protagonistes d’un i altre bàndol, sospito que ningú no té ni idea de les conseqüències d’aquestes mesures transcendents, que efectivament, poc comportar un punt d’inflexió en la història econòmica mundial.

A partir del que se sap: aranzels, derogacions d’acords de lliure comerç, canvis d’aliances globals, girs diplomàtics… és com si es volgués desmantellar els processos de globalització, especialment intensos entre 1989 (any del Consens de Washington, quan es va establir el decàleg de l’ortodòxia neoliberal vigent) i 2008 (quan les subprime va ocasionar una veritable catàstrofe econòmica de la qual occident va sortir tocat). Com tota cronologia, és innexacta: als anys 80, els processos de reconversió industrial, la progressiva informatització i l’ascens de la Xina ja anticipaven canvis, i fins a 2020, any de la pandèmia, els fluxos comercials no van deixar d’incrementar-se. Entremig, crisis recurrents capaces de devastar regions senceres (1994 Mèxic; 1997, Àsia Oriental; 1999, Argentina; 2000 les punt.com; entre 2008-2014 un munt de països europeus –Grècia, Islàndia, Portugal, Espanya, Catalunya, Xipre– amb un crisi de deute que va esquerdar els pilars de les classes mitjanes europees. També les cimeres antiglobalització (Seattle, Gènova), les trobades anuals de Davos, els tractats de Lliure Comerç, la creació de l’OMC i la incorporació definitiva de la Xina a aquest espai de lliure comerç els beneficis de la qual van acabar per generar el declivi occidental.

No està de més recordar que la globalització va ser un projecte de les elits econòmiques del capitalisme que asseguraven la universalització del benestar i l’accés general a la prosperitat. A més, també havien associat la llegenda que la prosperitat material comportaria una progressiva democratització del món. Fukuyama decretava la fi de la història perquè aquesta havia arribat a la seva culminació: economia de mercat i sistemes polítics liberals.

Les coses han anat ben bé d’una altra manera. El balanç d’aquests darrers trenta anys és més aviat desigual. No es va parar prou atenció a la lletra petita de la globalització, ni a les conseqüències imprevistes, que bàsicament fa que la gent estigui emprenyada. Ja aleshores, fa trenta anys ja feia els meus articles contra el neoliberalisme perquè era dels pocs que assenyalava els inconvenients, des d’uns posicionaments clàssics d’esquerres (que bàsicament reivindicaven un repartiment més equitatiu dels beneficis i la intervenció estatal per controlar els perjudicis). No m’arribaria mai a pensar que el cop de gràcia a la globalització neoliberal podria venir de la dreta, d’una dreta que alguns, per comoditat, anomenen populista, tot i que penso que cal força més anàlisi i rigor per buscar una definició més descriptiva. Potser “antiglobalitzadors pro-capitalistes”.

Perquè, efectivament, la globalització va comportar diverses coses, ni negatives ni positives, sinó que beneficiaven a uns i perjudicaven a altres. O encara més, ens beneficiaven i perjudicaven alhora. Una de les més conegudes va ser la desindustrialització. La fi dels aranzels i l’obertura de l’economia a altres regions mundials va propiciar que l’avantatge competitiu dels salaris baixos, la repressió dels moviments sindicals i l’absència de regulacions laborals o de seguretat, que moltes fàbriques es transportessin a milers de quilòmetres. Milions de treballadors es van quedar sense feina, i sense perspectives de reingressar a un mercat laboral en condicions similars a les anteriors, tot entrant en una espiral de desclassament i depressió col·lectiva. Per contra, els consumidors van beneficiar-se preus més baixos. Als anys 80, la roba era cara; els primers ordinadors i aparells electrònics podien ser inabastables per a qualsevol economia familiar. Només viatjava gent benestant o aquells joves disposats a acceptar incomoditats. En els darrers anys es pot trobar roba tirada de preu i els ordinadors o telèfons mòbils són relativament assequibles, mentre que un desocupat pot passar caps de setmana a qualsevol ciutat europea. El trasllat de fàbriques de tota mena, especialment a la Xina va implicar també el traspàs de tecnologia i enginyeria a uns xinesos que, com ha passat en els quinze dels darrers vint segles de la nostra era, sempre havien constituït una gran potència econòmica i tecnològica. Les fàbriques se’n van anar. La classe treballadora, tal com l’enteníem aleshores, es va reconvertir vers un sector terciari que, en la seva majoria és més precari i de menor valor afegit. Els empresaris també, o van marxar, o es van traslladar a altres àmbits, o la majoria, es van reconvertir en rendistes o jugadors d’aquest casino global anomenat borsa.  De manera que, un dany col·lateral no previst, bona part de l’especulació immobiliària és conseqüència d’aquesta absència de classe empresarial, reformulada sovint com a classe parasitària. Als anys 80 l’habitatge era barat, el menjar era relativament assequible, i la roba o la tecnologia, no. Ara és tot just a l’inrevés. Els joves poden tenir aparells electrònics sofisticats, poden comprar roba cada setmana… i no poden tenir una casa on emancipar-se. Qui abans fabricava bicicletes, joguines o camions avui té una socimi on poder apujar artificialment el preu de l’habitatge

Altres conseqüències de la globalització que potser resultaven inesperades. La multiplicació dels contactes va permetre que, de cop i volta, la majoria de la gent pogués viatjar i fer turisme per pocs diners. L’abaratiment de les comunicacions i les facilitats per instal·lar-se en altre país van… provocar al seu torn un turisme massiu que transforma les nostres ciutats en parcs temàtics i que hordes d’expats acabin colonitzant la major part de ciutats amb certa confluència clònica. També, la internacionalització dels països del tercer món –potser sense tanta indústria, encara que sí amb una urbanització creixent, amb una participació d’economies extractives o una agricultura comercial– va sacsejar també les seves estructures internes i van desfermar uns processos migratoris que han capgirat completament la composició demogràfica dels països occidentals (i també afegit pressió, a casa nostra, la delicada situació immobiliària o a la viabilitat dels serveis públics). I això, en una era d’incerteses i de sensació de pèrdua d’estatus social, econòmic, encara que també, a causa de la globalització, de caràcter nacional, està generant unes tensions internes difícils d’administrar.

Tot això ha passat arreu del món. Ara bé, als Estats Units, epicentre d’aquest terratrèmol mundial ho ha fet de manera especialment punyent. Perquè, més enllà de tot l’exposat (desindustrialització, descontrol migratori, deteriorament social, polarització política) és més que vulnerable perquè, de Nixon ençà, ho fien tot a l’hegemonia del dòlar com a divisa internacional. Això vol dir que han mantingut el seu creixent dèficit comercial (han deixat de fabricar coses i importar-les compulsivament), a la vegada que han anat rebaixant impostos a les seves elits gràcies a pitjar el botó de la impressora de dòlars. Tot sembla indicar que l’emergència de la Xina i altres països creixents (els BRICS, és a dir Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica) puguin plantejar-se la creació d’una divisa alternativa que implicaria una dramàtica caiguda del nivell de vida d’uns nord-americans que ja perceben una perillosa inflació com a símptoma que hi ha quelcom que no funciona correctament. D’altra banda, la Covid, amb aquella sensació que depenien de la Xina per fabricar coses tan sofisticades com… mascaretes sanitàries ha fet que bona part del seu electorat, i el que queda d’una classe política encara no dopada per l’economia financera parasitària, que cal prendre decisions dràstiques. Això vol dir, bàsicament, posar el fre de mà a una globalització els perjudicis de les quals, el 2025, semblen ja superiors als beneficis. Si més no per a indrets com Washington.

La radical decisió de Trump no és una bogeria, sinó una aposta arriscada. Podran tornar les fàbriques a Estats Units? Podrà pressionar als seus aliats perquè comprin producte americà? Podrà recuperar l’hegemonia militar malmesa en les catastròfiques aventures d’Iraq i Afganistan? Aconseguirà acostar Rússia a occident per neutralitzar l’expansió de la Xina? Ni idea, tot i que detecto força probabilitats que pot sortir malament. Napoleó ho va intentar fa dos segles i va fracassar. 

De fet, si parlem d’Europa i si parlem de Catalunya, les coses no són tan diferents. Vam exportar les fàbriques a la Xina (algunes de les quals venien del continent amb la intenció de buscar sous barats, fins que els acords de lliure comerç les van desplaçar més a orient), ens vam quedar sense indústria (o bé amb alguna força limitada), vam apostar per un sector terciari precari (especialment el turisme) i qui té diners especula amb l’habitatge, mentre que la pressió migratòria agreuja els problemes. La diferència és que aquí, els mitjans nostrats, començant pels més conservadors i neoliberals miren de dibuixar Trump com un boig perillós que no sap el que es fa, i no apunten al rerefons de problemes molt complexos. Servidor de vostès, ja ho ha afirmat abans, es reivindica com a escèptic i descregut, i creu que el president dels Estats Units no ho aconseguirà i això pot crear una situació perillosament més inestable. Personalment, sempre he defensat que el comerç, com la vida política, ha d’estar regulada per evitar conseqüències negatives o mitigar els efectes que pugui causar. Això vol dir comerciar amb regions d’economies similars i una certa planificació econòmica que corregeixin desigualtats (per posar un exemple, intervenir el mercat immobiliari o regular més estrictament les fronteres). Això també vol dir corregir els molts errors de les darreres dècades. Tanmateix, els nostres mitjans han esdevingut addictes a un sensacionalisme estèril, amb més voluntat d’adoctrinar que d’analitzar des de la complexitat.