Suposo que alguns ja ho hauran vist. Un grup de joves d’un institut de Santander es dediquen a humiliar a un company amb paràlisi cerebral. L’embriaguesa de l’excitació els porta a enregistrar-ho i la cosa s’escampa mitjançant les xarxes socials. Transcendeix que el càstig per a aquesta acció implica cinc dies d’expulsió, i al cap d’una setmana, agressors i agredit tornaran a compartir sostre, amb l’agreujant que la humiliació ha estat viral, tothom l’ha vist… i no hi ha conseqüències. Com succeeix en aquests casos la indignació és tan intensa com a efímera. No sabem com aquesta ferida profunda de la víctima evolucionarà amb el pas dels anys. Tampoc no sabem què passarà, per posar un exemple, d’aquí vint anys, amb els agressors. Les biografies són essencialment imprevisibles. Tanmateix, en el present, i més enllà de les batusses de twitter que han comportat, el gran problema és com el crim no té càstig, de la mateixa manera que hem normalitzat que la virtut no té premi, i amb els paràmetres morals contemporanis, més aviat pot resultar inconvenient.
Qualsevol persona que hagi passat anys al sistema educatiu ben segur haurà assistit a episodis similars a aquests. La diferència, potser, és que abans es quedava en la memòria dels testimonis, mentre que ara resten enregistrats per sempre i arriben als ulls de desenes de coneguts i milions de desconeguts, cada vegada més insensibles davant el patiment humà. A dins del recinte escolar hi ha hagut de tot: bullyng que han acabat en suïcidi. L’assassinat d’un docent el 2015 a l’Institut Joan Fuster. Violacions als lavabos a algun centre educatiu, o a centres comercials per part de companys d’institut, i potser amb menor intensitat encara que amb un dolor incommensurable, agressions, amenaces, robatoris, humiliacions públiques i privades, difamacions, bandejament d’uns infants i adolescents per part d’altres infants i adolescents. Servidor de vostès que ha dirigit recerques sobre temes educatius i sobre el professorat ha pogut llegir desenes de testimonis esfereïdors que mai no veuran la llum pública. I el que resulta més desmoralitzant, més enllà de la inimputabilitat dels menors de 15 anys (i una protecció legal als menors de 18), que fa de moltes aules, patis, espais comuns, proximitat dels centres un espai d’impunitat en què el mal s’exhibeix sense recança ni mesura. I qui segueix les normes, no té on amagar-se’n.
És difícil saber si aquesta mena de fets es produeixen més o menys que abans. No consten estadístiques internes, més enllà de la minoria que acaben en denúncies a la policia o que puguin arribar a una inspecció educativa, que molts veuen com decorativa. La majoria resten en l’anonimat i el silenci de les víctimes. Personalment, i aquesta és una opinió personal, penso que potser sí que la freqüència s’ha expandit, perquè probablement experimenten una crisi profunda d’allò que abans en consideràvem institucions sòlides. Les famílies viuen en una era de descomposició imparable, una part substancial dels pares no tenen molt clar quins és el seu paper, les escoles han vist qüestionat el seu rol social i ja no saben exactament quines són les seves funcions, i potser també (i aquest és un argument extret de la criminologia), la figura paterna s’ha anat difuminant, entre l’absència, el desinterès, la confusió i la pèrdua –o renúncia– a l’autoritat (ara ja em poden acusar de patriarcat opressor) perquè les probabilitats de presentar actituds criminals es disparen entre aquells infants crescuts sense un referent patern mínimament funcional.
Hi ha, esclar, l’eterna disputa sobre si el mal és un fet inherent o són les circumstàncies les que marquen el capteniment disruptiu d’infants i adolescents. No penso, per contra, ni tan sols acceptar els típics arguments que corren per la xarxa, massa soixantehuitards, que presenten els agressors com a víctimes, i que des de determinada pedagogia o psicologia inconscientment bonista que tracten de posar al mateix nivell els uns i els altres. O pitjor encara, que s’inventen allò de la mediació, que en el fons revictimitzen a aquells que han patit agressions o humiliacions. També han proliferat perillosament les sectes educatives a partir de les constel·lacions familiars o les idees surrealistes com la pedagogia sistèmica de Bert Hellinger, proposta acientífica que més o menys ve a explicar que tot el mal que infringeixen a algú és com una mena de reequilibri natural per quelcom que havia fet algun avantpassat: ras i curt, que ser víctima és una conseqüència merescuda d’un estrany karma en una mena de perversió intel·lectual que recorda força a les sectes estil Charles Manson. El mestre Manel Sañudo està fent una interessant recerca com aquestes sectes estan penetrant arreu del sistema educatiu públic, molt especialment al Penedès, entre, com a mínim, la indiferència (i sovint la col·laboració) de l’administració educativa.
Tanmateix, en aquest article no volia parlar d’escola, sinó del mal, i com ningú no n’és aliè. El mal, com l’estupidesa és fonamentalment democràtic i igualitari: afecta a tots els grups socials i no discrimina per sexe, ni religió, ni procedència ètnica. Forma part de la nostra naturalesa. Sovint és inherent a determinats individus. La major part, habita en un racó discretament amagat de la nostra ànima. Emergeix ocasionalment, de vegades de manera espontània, de vegades en determinades circumstàncies. La humiliació de la qual parlàvem al principi, de tres nois joves contra algú que no es pot defensar, com l’assassinat del professor a l’institut Joan Fuster, com el bullying que ha portat a molts infants i adolescents al límit, com la violència sexual del Màgic de Badalona, com agressions inesperades que afloren en el moment menys pensat sense raó aparent, sense desencadenant precís, perquè forma part intrínseca d’alguns individus especialment perversos i dotats per fer patir altres persones amb un sadisme instintiu. Ara bé, també hi ha el mal circumstancial, al qual pot cedir qualsevol persona completament normal, que de manera habitual pot actuar com a un bon ciutadà, i que en determinats contextos, normalment l’ensorrament de l’ordre, pot caure en la barbàrie més salvatge. És, d’una banda, la banalitat del mal de què ens parlava Hannah Arendt a l’hora de descriure exemplars pares de família capaços dels crims més abominables perquè s’ha forjat una lògica perversa segons el qual infringir el mal contra un determinat col·lectiu és considerat com a un comportament correcte i justificat, encara que també pot ser en moments extrordinaris, quan s’enfonsen les coordenades morals en què persones normals es deixen arrossegar pels seus instints més primaris de violència, competència o supervivència, a partir de la nostra condició animal. Com ens recorda Yuval Noah Harari, hi ha una línia molt prima que separa la civilització de la barbàrie. Perquè, de fet, la mateixa idea de civilització és una ficció fonamentada en la fe col·lectiva, com els diners, la religió o la nació.
El mal intrínsec d’alguns individus no pot ser controlat. El banal, el circumstancial, potser sí. Thomas Hobbes, aquest filòsof del segle XVII va reflexionar sobre aquest darrer. La seva experiència com a testimoni de la guerra civil anglesa i els terribles crims que se’n derivaren a partir de la idea que el poder provenia no pas de la legitimitat, sinó de qui tenia l’espassa més grossa i la decisió de fer-la servir, el va portar a reflexionar com només mitjançant un món protegit per normes i institucions sòlides per fer-les complir, ens permetia aixoplugar-nos en aquesta abstracció o creença anomenada “civilització”. En podríem dir “Estat”, en podríem dir “democràcia”, en podríem dir, “organització” o fins i tot “solidaritat” o “decència”. Tanmateix, sense un poder fort amb un mínim d’acceptació popular el normal és caure sota l’anarquia, no pas des d’una perspectiva políticament romàntica, a la manera de com exposa al seu darrer llibre l’assagista Robert Kaplan a l’hora de descriure el caos que es viu a una Àfrica assolada per una guerra civil perpètua, quan constata que per a nens i adolescents armats amb Kalashnikovs, que la violència no és mitjà, sinó que resulta un objectiu en si mateix. Perquè, efectivament, un adolescent fàcilment pot esdevenir un assassí. Qualsevol que hagi estudiat criminologia ho pot provar amb estadístiques. Els “nens soldat” no són pas una anècdota de la història.
Fa quaranta anys hi havia molta violència a les escoles. Ho recordo com a alumne. La diferència és que aleshores aquestes coses no transcendien als mitjans, i encara menys la podríem veure en vídeos curts i descontextualitzats a les xarxes socials. Sí recordo molta xerrameca d’alguns psicòlegs benintencionats que sovint la justificaven a partir d’absurds arguments rousseaunians que venien a dir que aquells nois salvatges s’havien fet així perquè la societat els havia abandonat. Qui ho contemplàvem de primera mà ja sabíem que aquell noi que apallissava la seva xicota, o aquell que robava a punta de navalla el rellotge o l’esmorzar, o humiliava altres companys pel plaer de fer-ho no era víctima de res, sinó un vulgar malparit, perquè coneixíem la seva família i resultava que es trobava entre els més benestants del barri i que el seu germà era una bellíssima persona. No cal ser un expert en psiquiatria per entendre la il·lògica lògica del mal. Tanmateix sí érem capaços de detectar que quan no s’hi posava remei, o no rebia un càstig, o assistíem a la impotència de la institució per defensar-nos-en, aquell ordre civilitzatori s’ensorrava i sovint molts altres, davant la inoperància col·lectiva, s’apuntaven a la barbàrie, ja fos per oportunisme o per supervivència.
I és aquí on voldria arribar a parar. La impunitat, sovint a partir d’una filosofia paralitzant que justifica el mal o no fa res per neutralitzar-lo, fa caure la legitimitat de les institucions. La crisi de l’escola, com la crisi de les famílies, o una evident fallida de l’ordre públic, està propiciant un caos de convivència. Si el crim no té càstig, si la virtut no té incentiu, cada vegada més gent es veu més legitimada per transgredir, per destruir els fonaments de la convivència que són els que realment serveixen per protegir uns individus extraviats en el caos d’un neoliberalisme darwinista i despietat. L’angoixa creixent entre infants, adolescents i joves té més a veure amb la fallida d’unes institucions incapaces de defensar-se’n davant la barbàrie, que d’unes pantalles que fan més aviat aspecte de bocs expiatoris. No tinc ni idea què passarà amb els nois del vídeo de Santander. Cinc dies d’expulsió són una burla, i un clau al taüt d’una escola que està perdent tota funcionalitat pràctica. Occident s’enfonsa perquè les nostres institucions són incapaces de defensar-nos del mal.
