Un tabú recorre les societats europees: la polèmica i incòmoda qüestió de la immigració. Ocasionalment, es pot assistir a intents fracassats de debat, com fa poc al programa nocturn de Marina Romero en què partidaris i detractors feien més l’esforç per trepitjar les veus alienes que per provar quelcom semblant a un diàleg. O l’espai menys indicat per provar-ho, les xarxes socials i la dictadura dels 280 caràcters en què la retòrica triomfal buida de contingut s’esbatussa amb la demagògia més descarnada, entre algoritmes que busquen reforçar els convenciments de la tribu pròpia.
Vivim en una època en què la degradació de la democràcia es mesura en la impossibilitat del debat. Un debat impossible entre qui en defensa incondicionalment les virtuts i que quan en el fragor de la batalla dialèctica, resta desarborat, apel·la a l’absolutisme moral; i a qui, des del determinisme més indocumentat acusa de tots els mals reals i imaginats que converteix a tot nouvingut en objecte (o arma llancívola) per ambdós irreconciliables bàndols. Perquè allà on tothom coincideix és a convertir la persona que ha arribat des d’un altre país, independentment de llurs motivacions i circumstàncies, a quelcom sense identitat pròpia, sense dret a disposar de singularitat, i a qui és qualificat d’àngel o dimoni abans que cap fet concret o decisió personal l’acosti al cel o l’infern. És així com la immigració, gran problema contemporani i tabú civil alimenta una bruta guerra de trinxeres que ens està portant a un estrany resultat: mentre el sector reaccionari guanya terreny a partir d’una certa superioritat armamentística, i fins i tot comença a fer-se amb diversos governs europeus i ha conquerit Washington, independentment de les discussions, el fenomen no sembla aturar-se, ans al contrari. A tall d’exemple, i sense encara dades clares, el nombre d’immigrants indocumentats deportats per l’administració Trump, només lleugerament superior a les administracions demòcrates anteriors, sembla inferior als que continuen entrant clandestinament. El mateix succeeix actualment a la Itàlia de Meloni, i servidor dubta que es modifiqui massa aquesta situació més enllà que els diversos governs europeus vagin caient en mans de partits que han fet de l’hostilitat contra el fenomen la seva bandera. Com Trump, tan bon punt arribin al poder, es dedicaran a allò que en realitat desitgen: desmantellar l’estat del benestar i l’administració, abaixar encara més els impostos als rics que els sostenen, i fer-se alguna foto en algunes deportacions episòdiques per satisfer les seves bases, mentre que substancialment no es modificarà la situació.
Aquesta guerra sobre el tabú no és pas dialèctica. No es fan servir arguments, sinó una emocionalitat fronterera amb la pornografia moral: la pietat cristiana surrealista al més pur estil Viridiana, de Luis Buñuel, d’una banda; la por irracional al bàrbar i quintacolumnista de banlieus, de l’altra. Sovint, ni tan sols es discuteixen sobre qüestions importants, per exemple, la condició legal (cosa que és més rellevant del que podríem pensar, perquè la residència sense permís és una transgressió més greu del que podríem pensar, com la de conduir sense permís), sinó que es dispara indiscriminadament. O s’aborden les qüestions des d’un cert irracionalisme que fereix la consciència. Quan arriba un menor del Marroc, un país modern que disposa de serveis socials i d’una àmplia estructura estatal fonamentada en el control estricte dels seus ciutadans, per què no se’l retorna a les autoritats? Ens semblaria una autèntica aberració si això passés amb menors del nostre país, i més aviat semblaria un segrest, perquè o bé tenen pares, o bé l’administració del regne del Marroc té obligacions legals respecte dels seus súbdits. O, a l’hora de trobar embarcacions que miren de de portar migrants a les costes de quasevol país europeu, no és difícil rastrejar per satèl·lit la procedència de l’embarcació, i per tant, retornar-lo als orígens, on decidir qui és refugiat de qui no ho és. En una UE on fins i tot sembla que controlaran a totes les gallines, que hauran d’anar identificades amb un codi, o en un país on l’estat ja sap a quina hora llences les escombraries, no resulta creïble que no es puguin modular mecanismes d’identificació que permetin saber exactament qui és qui i qui fa què.
En qualsevol cas, davant de tanta opacitat en un fenomen com aquest, és normal que les teories conspiratives guanyin terreny. Que editorials de La Vanguardia coincideixin amb declaracions de l’esquerra postmoderna i postcomunista resulta altament sospitós. Que des dels mitjans públics, amb l’insuportable to alliçonador que darrerament gasta miri d’incidir en històries particulars d’èxit per convèncer-nos de les bondats d’acollir persones que han entrat il·legalment a les fronteres haurien de ser premiades amb una residència legal. O potser caldria discutir sobre unes dades estadístiques oficials que juguen desfavorablement entre determinades nacionalitats, que evidentment no vol dir res respecte al capteniment individual de cada persona. Potser també hauríem de treure el tema sobre qui guanya i qui perd respecte a l’ampliació poblacional, quins avantatges i inconvenients, efectes positius i danys col·laterals, i quines experiències, força homogènies arreu d’Europa, ens impliquen lliçons sobre les conseqüències d’acollir massivament poblacions alienes a la cosmovisió cultural i política europees. O a quines temptacions cedeixen determinades formacions polítiques que fan servir les comunitats d’immigrants amb ànsies d’establir clientelismes polítics, especialment entre allò que generosament denominaríem esquerra. Sobre aquesta darrera qüestió, ja tenim prou experiència per adonar-nos que, precisament, segones generacions d’immigrants que assoleixen èxit professional o personal, tendeixen a fornir els rengles dels partits liberals o conservadors –penso per exemple en Rachida Dati, Suella Braveman, Abid Raja, Josep Punga, Pap N’diaye i molts més–, probablement perquè estan fins al capdamunt del paternalisme viridianesc que, des de certa retòrica progressista, els consideren inferiors, sense dret a tenir les seves pròpies idees.
Debatre sobre immigració és incòmode. Primer de tot, perquè ens obliga a pensar sobre la nostra pròpia identitat, tant la nacional com l’europea. I en comprovar com una part substancial dels nouvinguts rebutgen la nostra manera de ser, ens col·loca en una situació col·lectiva molt incerta. Ara bé, també és arriscat perquè pronunciar-se públicament sobre el tema equival a una condemna pública de ser titllat de racista. Perquè, efectivament, el mateix concepte de racisme, que podríem definir objectivament com la idea determinista que existeixen unes races superiors a les altres, i que per tant és legítima tota discriminació individual i estructural contra les considerades inferiors, ha estat banalitzat. I en l’actual era de la cultura de la cancel·lació, és racista tot aquell que no abraça la “vera fe” en un progressisme indefinit, independentment dels fets concrets i les actituds i actuacions personals. És el triomf de l’estalinisme cultural, on tot pensament crític o dissidència personal respecte cert pensament únic oficiós representa un pecat mortal
Ara bé, com encetàvem aquest article, tot el que envolta la polèmica qüestió, és tabú. Entre altres coses, perquè qui ha decidit no alinear-se amb cap bàndol, serà indefectiblement titllat de racista o tou respectivament. La dialèctica avui té tanta fama d’inútil i impotent com la democràcia. Demanar racionalitat en un món complex resulta heretgia imperdonable. Tanmateix, independentment del fet que tant les elits gobalistes com una esquerra que ha abandonat la política per abraçar l’activisme (i que per això ha bandejat la reflexió), hi ha preguntes ineludibles. Quins són els drets i quins són els deures? Què s’espera d’ells i què s’espera de nosaltres? Com es reparteixen els guanys i els inconvenients? Entremig de tot plegat, probablement la clau que explica aquesta estranya circumstància que comporta angoixa col·lectiva i malestar, és que el neoliberalisme, a partir del seu axioma de la desregulació, ha desmantellat tota coordenada ètica, moral i legal. No existeix ni el bé ni el mal, sinó l’oportunisme, l’avantatge competitiu, el guany crematístic. Ens hem instal·lat en una mena d’anomia, aquesta paraula grega i durkheimiana que indica l’absència de normes de tota mena, especialment pel que fa a quin és el sentit d’un capteniment correcte. I això, en el fons és el que ha permès, de bracet amb la globalització, societats inestables confoses i contradictòries, fonamentades a esborrar les identitats col·lectives, a tallar els llaços amb la tradició, a destruir les antigues seguretats. I és aquí on ha proliferat allò que, per mirar de conformar-nos-hi, en diuen pluralitat, multiculturalitat o altres coses que han obert un gran buit per on emergeixen els nostres justificats temors.
