Al llarg de les darreres setmanes hem assistit a diverses maniobres polítiques per reactivar una política de defensa europea que hauria d’implicar una inversió milionària en l’actualització dels exèrcits i l’expansió dels pressupostos militars. Es parla d’invertir 800.000 milions d’euros en defensa i doblar o triplicar el percentatge de PIB de la major part de d’estats que constitueixen la UE. No és una notícia que pugui sorprendre’ns. La despesa militar, així com el nombre d’efectius per país van ensorrar-se des del moment en què va acabar la guerra freda. Amb poques excepcions, es va posar fi al servei militar obligatori, i avui el nombre de militars s’ha reduït dràsticament a tot occident. Tanmateix, la fi imminent del conflicte ucraïnès, amb més que una previsible annexió d’una porció substancial de territori per part dels russos i els canvi d’aliances que deixa entreveure la nova administració nord-americana, ha fet desvetllar vells fantasmes a Brussel·les, a Berlín i a altres capitals de l’Europa oriental. Sembla l’excusa perfecta per expandir la despesa militar europea, a costa de deute i despesa social. Un passat carregat d’episodis d’hordes bàrbares provinents de l’est, sempre ha estat un malson per als centreeuropeus, presentat de diverses formes.

Tanmateix, si analitzem en profunditat el context geopolític actual, veurem que aquests temors són més que exagerats. La capacitat de Rússia de representar una amenaça és més que limitada. Amb un PIB absolut similar al d’Itàlia, i per càpita al de Croàcia, Grècia o Turquia, amb una població de 141 milions d’habitants (respecte als 449 de la UE) en caiguda demogràfica i unes immenses fronteres per defensar, si bé té disposa d’un exèrcit potent, no té altra prioritat de defensar el seu espai (i les poblacions russòfones) de les apetències dels seus veïns. I la història els dona la raó, tenint en compte que cada segle sempre hi ha hagut algun intent d’envair el cor de Rússia amb els resultats que hauríem de conèixer. D’altra banda, també si fem cas de la seva història, la ingenuïtat europea tendeix sempre a responsabilitzar Putin de la situació tot ignorant que, quan alguns líders russos miren d’acostar-se a occident, el país cau en el caos, i que la majora de les alternatives a l’actual president poden resultar infinitament pitjor. 

Rússia, per tant, no és una amenaça, o només ho és d’una manera limitada, especialment per a les repúbliques bàltiques, que contenen un bon gruix d’antics emigrants russos enviats després de la Segona Guerra Mundial a dins les seves fronteres que, a la manera dels colons, mai no han volgut integrar-se a les societats letones, lituanes o estònies. O per a Moldàvia, on la República no reconeguda de Transnítria és conformada per russos ètnics hostils al seu entorn. O per a Polònia, que podria sentir la temptació de reinvindicar Kaliningrad, antiga regió del Konigsberg prussià que, prèvia neteja ètnica, els soviètics van annexar-se esdevenint un incòmode enclavament rus entremig la UE. Tanmateix, aquests conflictes potencials són limitats i res no fa que no es puguin administrar mitjançant la contenció diplomàtica.

Ara bé, la por a Rússia resulta un excel·lent negoci. Perquè el papus rus, acompanyat de la deserció trumpista està oferint un context immillorable per trencar amb l’austeritat financera de la Unió que ha fet dels axiomes imposats a Maastricht i altres tractats una cotilla de ferro que ha limitat la despesa pública. Europa, amalgama de diverses tradicions culturals, religioses, antropològiques i existencials, no ha pogut avançar en la integració perquè precisament la seva diversitat, i també els seus interessos contradictoris, han vist (justificadament) amb desconfiança cada passa col·lectiva endavant. I no hi ha res millor que un enemic comú i les atmosferes prebèl·liques per trencar amb vells costums i creences. Naomi Klein en diria “doctrina del xoc”. La por al rus, atiada periòdicament en forma d’epidèmia de l’ànima (coincident amb el temps i l’espai amb aquesta nova onada d’antisemitisme tan pròpia del continent) està servint per esmicolar el vell dogma del lliure mercat i abraçar-nos al principi de la planificació econòmica. No pas una planificació com la que fan els xinesos, que han decidit impulsar una revolució tecnològica que deixa enrere europeus i nord-americans, sinó una fonamentada en la defensa. I això, mentre no comenci una hipotètica (esperem que no) guerra, pot generar uns guanyadors clars. I en una era d’estancament industrial de la Mittel Europa, amb sectors com l’automobilístic a la UVI, revifar la indústria de defensa pot generar extraordinaris beneficis. I, a més, pagant el contribuent europeu, amb els seus impostos, i amb la degradació de les seves polítiques de benestar. Ara bé, no sóc d’aquests que ho fia tot a la dimensió material i crematística. La por al rus (que no té cap intenció d’envair Polònia ni arribar a Berlín) pot servir per cercar adhesió a una Europa sota modelatge germànic. Espòiler: no funcionarà.

I no funcionarà, no només perquè des de l’aposta per l’austeritat del Canceller Schroeder i la seva suïcida Agenda 2010, Alemanya cau a trossos, els trens no arriben a l’hora, els treballadors públics van enfonsant-se en la pobresa i la precarietat i l’Alemanya Oriental sembla haver-se independitzat electoralment farta de tanta humiliació, sinó perquè la teòrica superpotència és, en certa mesura responsable d’aquest desgavell que ha generat un caos internacional que truca a la porta del continent. I no pas de manera principal des de la seva porta de l’est, sinó, i com ja comentarem, des de la fragilitat de les fronteres meridionals.

Si hi ha alguna cosa que caracteritza la política exterior alemanya és la seva addicció al desastre. Rússia no hauria envaït Ucraïna si, des de Berlín (tot i fer veure que era des de Brussel·les), va atiar unes “revolucions de colors”, va intentar canviar governs prorussos a Ucraïna (recordem el Maidan) o Geòrgia. Com sempre, Alemanya veu a l’Europa Oriental el seu “lebensraun” que, afortunadament ja no és ètnic, sinó polític i econòmic. Ja ho va fer amb l’antiga RDA (que, a la pràctica, funciona com a un protectorat de la RFA, de fet la unificació va ser més aviat una absorció), com ha fet amb Polònia (amb elevades dosis d’externalitzacions empresarials a la recerca de mà d’obra polonesa barata i explotable) o a la resta dels antics països comunistes. Intentar incorporar a la seva esfera d’influència Ucraïna o Geòrgia va ser una provocació lamentable, que va acabar en tràgics fracassos, com sembla que també pot resultar més que contraproduent falsejar les eleccions a Romania per evitar la victòria d’un candidat prorús. Tanmateix, aquestes aventures dels seus serveis secrets (BND) no van acabar aquí. La intervenció a Síria per remoure la família Al Assad va acabar amb una tràgica guerra civil i la instal·lació d’una franquícia d’ISIS a Damasc, tot propiciant un dramàtic èxode de població civil que, probablement vivia millor sota una dictadura laica que sota una teocràcia islamista. També es diu que el BND va estar al darrere de l’intent de cop d’estat per desallotjar Erdogan de Turquia el 2016, també amb resultats tràgics i fent que el president islamista hagi fet servir la invasió de milions de refugiats com a arma de desestabilització i revenja. De la mateixa manera, i en col·laboració amb França i Estats Units, la seva participació en les mal anomenades “revoltes àrabs” va acabar amb el rosari de l’aurora, amb una Líbia que exerceix de cau on islamisme i crim organitzat es dediquen a desestabilitzar la Mediterrània oriental i que va seguir el patró de treure dictadures per règims islamistes, que compleixen tots els requisits per ser anomenats com a totalitaris.

L’amenaça, doncs, no és Rússia, amb capacitats limitades i cap altra intenció d’assegurar les seves fronteres i independència econòmica, diplomàtica i civilitzacional. Per contra, l’amenaça real és precisament l’islamisme, reforçat en les darreres dècades amb la inestimable col·laboració occidental. Una amenaça real que és la conseqüència d’haver fet d’aprenent de bruixot, mirant de desestabilitzar governs que no es plegaven als seus interessos comercials i estratègics buscant gent poc recomanable per substituir-los amb la ingènua perspectiva que podrien ser manipulables. Per contra, tres dècades i mitja després de la fi de la guerra freda, avui veiem com un nou actor internacional, l’islamisme, s’ha anat expandint i amenaçant les fronteres europees. Ja tenim un règim d’aquestes característiques a Síria, on no han dubtat a exterminar les poblacions cristianes i alauites a la costa mediterrània, com es va veure a Iraq fa dues dècades. El tenim amb aquesta amalgama de senyors de la guerra a Líbia. Ho estem veient com les diverses franquícies d’estat islàmic s’estan expandint al Sahel, on després d’exterminar poblacions cristianes o islamistes, controlen bona part del nord d’Àfrica (i expulsant-ne els testimonis, sota la forma de forces internacionals, i molt especialment el que quedava de la presència francesa), i de manera indirecta, governs com els d’Algèria o el Marroc. I, a tot això, la doctrina del xoc que va aplicar Berlín durant la crisis de 2008-2012 va destruir Grècia, l’única que tenia un exèrcit prou rellevant per contenir les ambicions neootomanes d’Ankara, constituït també en un actor regional que exerceix una estratègia a llarg termini de reconstituir l’antic imperi que dominava la Mediterrània Oriental.

Construir un gran exèrcit europeu, multiplicant el nombre d’efectius, modernitzant arsenal, construint tancs i avions… és una despesa inútil. Perquè Rússia no té cap intenció de presentar batalla. I no ho pensa fer malgrat ser primera interessada a exagerar les seves potencialitats per pressionar els europeus amb l’objectiu que Europa es dessagni financerament i es desestabilitzi políticament, com va passar amb l’extinta URSS durant la dècada de 1980. 

Per contra, l’islamisme, és a dir el projecte polític d’estendre i controlar la seva cosmovisió civilitzacional de manera universal, tal com mana la seva religió, no és cap perill potencial, sinó una amenaça real que de manera poc subtil mira d’expandir-se arreu en funció de les febleses dels seus adversaris. Ja n’hem tingut mostres en forma de terrorisme recurrent, amb atemptats quotidians de grans impactes psicològics que busquen desmoralitzar l’adversari, conquerint barris de ciutats europees sobre els quals els estats han perdut tot el control, o adquirint voluntats en espais estratègics del món de les finances, la cultura, la comunicació a partir dels fons il·limitats dels patrocinadors wahabistes del Golf. 

I tot això no es pot combatre, ni amb tancs, ni amb avions, ni amb soldats. Ens trobem en una situació de guerra híbrida que implica una radicalització progressiva de poblacions musulmanes a l’interior de les seves fronteres, creixentment radicalitzades, que fan de l’expansió de les diverses formes del vel un territori de conquesta i un desafiament als sistemes liberals laics occidentals. Enfront d’això, com ha assenyalat Michel Houellebeqc en la seva novel·lística, trobem la impotència  dels governs europeus (i pitjor encara, de la incapacitat de defensar-se de les societats occidentals) de fer front a aquesta estratègia d’entrisme i desestabilització és la que alimenta un clima progressiu de guerra civil expressat en la polarització política i desmoralització d’un vell continent amb sensació de declivi.

No és que només no sigui necessària una expansió dels exèrcits europeus. És que, a més, pot resultar contraproduent. L’Imperi Romà va desfer-se a partir del moment en què les seves legions van passar a ser conformades per bàrbars, alguns dels quals, armats i amb disciplina militar, exercien una lleialtat relativa a l’autoritat, i van servir per carregar-se la civilització clàssica, quan veien l’imperi prou feble per destruir-lo des de dins, o de passar-se a l’enemic quan aquest coincidia en els interessos i cosmovisions. Ja existeixen informes de l’exèrcit francès que saben que una ampliació del seu exèrcit podria ser mercè al reclutament de joves de les banlieux de dubtosa fidelitat a la nació. De fet, l’islamisme, que menysprea profundament el sentit materialista i laic de les societats modernes i que disposen d’un projecte civilitzacional radicalment diferent al nostre, fonamentat en la religió, probablement representa el principal risc en la situació geopolítica actual, amb una Mediterrània creixentment desestabilitzada. Un islamisme que no fa servir armes convencionals (malgrat que Turquia, Marroc, Algèria, Egipte o Aràbia Saudita disposen d’uns exèrcits moderns i amb efectius molt superiors als europeus, que si els sumem representen 1.620.000 efectius, superior al milió i mig de militars teòric del conjunt dels 26 països de la Unió Europea. De tota manera, l’islamisme, que protagonitza una guerra híbrida i conflictes per delegació (un model no massa diferent al que va funcionar durant la guerra freda) no es combat amb tancs i avions, sinó amb mecanismes polítics, policials, culturals, i sobretot, una clara reflexió sobre la necessitat de sobreviure com a societat moderna i laica.