Divendres passat, el professor i articulista Josep Sala i Cullell va publicar una columna, “El moment en què vaig trencar amb l’esquerra actual”, publicat a Vilaweb, d’ampli ressò. L’escrit, que com succeeix amb els autors que van donant voltes a una qüestió que els preocupa s’emmarca en altres intervencions públiques recents, venia a descriure el sentiment de decepció que ha fet d’aquest espai polític una regió assolada i irreconeixible. L’èxit de l’escrit, reproduït a tort i a dret per les xarxes socials i els grups de whatsapp, resumia la sensació d’orfandat política de moltes persones, com el mateix Sala i Cullell, que amb principis i valors sòlids, s’han sentit expulsats en base a una alteració profunda de les bases ideològiques i praxis polítiques dels diversos partits que la representaven i els pensadors que la inspiraven. Aquesta crítica a l’esquerra actual és un fet cada vegada més comú, que entre altres moltes persones també he practicat jo mateix força vegades en aquest mateix mitjà, i on sovint, a més de la crítica, hi ha també un punt de ressentiment per la sensació d’haver estat traït. Ara bé, Sala i Cullell assenyalava encertadament que aquesta crítica potser ha acabat per obrir les muralles de la ciutat a una ultradreta de naturalesa oportunista, i que fer de profeta del desastre no sempre serveix perquè aquest pugui ser evitat. I, certament, no és una conclusió massa diferent a les d’un servidor.

És obvi que la crítica merescuda a una esquerra que ha perdut el nord no serveix de res si no clarifiquem la manera sobre com hauríem de reconstruir les runes en què el neoliberalisme progressista ha malmès aquest espai. Una reconstrucció que hauria d’enllaçar amb idees de l’humanisme, la il·lustració, el socialisme i el liberalisme, els quatre pilars bàsics en què caldria fonamentar una política virtuosa. Més enllà de la queixa, sospito que ens correspon als crítics alçar la veu i mirar d’alçar una esquerra restaurada, que permeti superar aquesta etapa de foscor, en connexió amb les seves essències i adaptada al món actual. En altres termes, com combinem els seus valors i principis clàssics amb elements com els desafiaments tecnològics, socials, culturals i geopolítics. La cosa no sembla senzilla, i aquesta és una primera intervenció que aspira a generar un debat constructiu.

La primera cosa a aclarir consisteix en la negació. Què no ha de ser l’esquerra? Tenint en compte que els mals d’avui tenen a veure molt especialment a la transformació del món (i la seva desmoralització en el sentit polisèmic del terme) del darrer mig segle promoguda pel neoliberalisme, qualsevol alternativa ha de passar per plantar un dur antagonisme als valors thatcherians. Això vol dir que si el depriment món actual s’ha fonamentat en el consens de Washington de 1989, a partir d’ara cal fer el contrari. El consens de Washington són una mena deu manaments de caràcter econòmic i financer, que tanmateix, es poden resumir en tres principis: privatització, desregulació i rebaixes impositives. Per tant, qualsevol esquerra que vulgui reparar el mal de les darreres dècades s’ha de fonamentar en la renacionalització / internalització de bona part de l’economia, especialment pel que fa a serveis públics i indústries estragègiques; la regulació / planificació de l’economia fonamentada en el principi del bé comú i amb la intenció de corregir les abismals desigualtats i el retorn a una fiscalitat progressiva que no tingui únicament la intenció de millorar els serveis públics, sinó que serveixi per reduir el nivell de desigualtat social a base de contraengenyeria fiscal i el desmantellament de les múltiples trampes que ens ha permès retornar al món premodern en què la nova noblesa empresarial, com l’extinta aristocràcia, gaudien del privilegi de les exempcions fiscals. Evidentment, tot plegat hauria d’anar complementat d’alguns elements anatemitzats per l’ortodòxia econòmica; una banca pública i controlada políticament (el trossejament del poder financer i la recuperació de les caixes; promoure i estendre la propietat entre les classes treballadores; estendre la intervenció dels treballadors en la gestió de les empreses privades; promoure i estimular el sector cooperatiu o controlar i participar col·lectivament dels guanys de l’especulació financera, per posar diversos exemples.

No hauria d’entendre’s l’esquerra sense posar l’accent en la igualtat. Una igualtat, per descomptat legal i social, encara que també econòmica. No hauríem de tornar a caure en l’error de l’estricta igualtat econòmica del comunisme, que miri com es miri, va resultar un fracàs històric. Quan parlem d’igualtat, no necessàriament implica que tothom hagi de disposar de la mateixa renda ni d’igualar per baix. El desafiament consisteix, sobretot, a regular la desigualtat. És obvi que a diferents responsabilitats, esforços i aptituds hi ha de correspondre una compensació diferent. Tanmateix, néixer ric no és precisament ni una responsabilitat ni una aptitud. Què fer? Probablement el més lícit, i probablement el més acceptable per la majoria de la societat és generar una correlació d’ingressos entre els més i els menys benestants. En altres termes, arribar a un punt en què el més ric no pugui ultrapassar cinc, set, deu vegades els ingressos dels més pobres. Això és, bàsicament, una manera de responsabilitzar la mateixa societat del propi benestar, i obligar als més poderosos a incorporar les millores materials a tothom i a no desvincular-se de les seves responsabilitats socials. El que no pot ser i cal corregir immediatament és el que ha passat en els darrers anys, on el progrés econòmic i els increments del PIB han estat apropiats per una minoria, i algunes persones hagin arribat a guanyar centenars de vegades més que l’empleat mitjà d’una companyia, tot plegat en activitats de nul·la utilitat pública. Això no és acceptable ni moralment, ni tampoc políticament, perquè això vol dir que els ultrarics acaben disposant d’un poder absolut per comprar voluntats, alterar profundament els mecanismes democràtics i corrompent el sistema. Ja veiem què passa amb algú com Elon Musk que, per molt de talent que tingui, l’acumulació de riquesa fa que les seves idees de bomber li permeti, no només fer coets per anar a la lluna, sinó manar sobre un sistema polític amb iniciatives altament tòxiques. Als ultrarics val més lligar-los curt. A entendre que la riquesa material no té sentit si no és vinculada al bé comú, i que l’exhibicionisme no és altra cosa que un  perillós trastorn de narcisisme que cal sigui sancionat, si més no moralment.

Una esquerra restaurada ha de centrar-se en el concepte global de la seguretat. La seguretat laboral, sense anar més lluny, tot sancionant durament la precarietat (tenim un sistema econòmic que ha convertit bona part de l’empresariat en ionquis dels salaris baixos i els contractes temporals), que fins i tot permeti accedir a una edat raonable a l’estabilitat de les carreres professionals –als vint-i-pocs– a còpia d’evitar la sobreformació inútil (la indústria dels màsters) o el manteniment artificial de molts estudiants al sistema educatiu, i que això també els permeti una emancipació generalitzada com la que van gaudir els boomers, construint famílies i carreres professionals. I una seguretat pública, també sense complexos, que permeti neutralitzar de manera contundent la delinqüència que desestabilitza la societat, i que afecta molt especialment als més vulnerables –dones, pobres, treballadors dels barris, gent gran…–. Tot contracte social es fonamenta en la renúncia parcial a la sobirania individual a canvi de protecció per part de l’Estat. Ara mateix, amb delinqüents multireincidents, o amb la impunitat que s’observa als centres educatius per part d’estudiants violents i assetjadors, aquest pacte està trencat, i és normal que sense ordre prosperi l’oportunisme de la ultradreta.

Una esquerra restaurada, precisament s’ha de centrar en els aspectes materials dels individus i les comunitats (dels afers espirituals, millor deixar-los en mans de les religions organitades, sempre i quan aquestes no representin un perill per a la cohesió social o, també, els principis igualitaris). Això vol dir centrar-se en el món del treball i els diners, que són els que ho possibiliten. Òbviament, en un món de desenvolupament tecnològic poc controlable, i en què elements com la Intel·ligència Artificial representen una amenaça sobre la totalitat del treball, no hi ha altra via que reduir el temps del treball, i regular de manera estricta l’impacte de la innovació (fent pagar impostos i seguretat social, per exemple, als robots o als programes informàtics que destruiran centenars de milions de llocs de treball). Ara bé, precisament les qüestions relatives al treball han estat sempre fonamentals en les esquerres, i ho han de continuar essent. Al cap i a la fi, la feina no és només un mitjà de vida, sinó, i molt especialment, una eina d’obtenció de reconeixement, de dignitat personal, i de participació col·lectiva. Per tant, més que els experiments de renda bàsica universal (que representen un perill d’exclusió i dependència sense solució), caldria apostar per mecanismes com ara el treball garantit, ja sigui mitjançant el mecanisme de la planificació econòmica, ja sigui en el camp de la col·laboració social. Per posar un exemple dels primers, una expansió del transport públic al més pur estil suís. Per posar un exemple dels segons, en aquelles tasques, no necessàriament productives, que per contra millorin la vida col·lectiva com ara l’enjardinament de les ciutats o el suport escolar o a la gent gran, o senyalitzar senders, activitats que no permeten obtenir beneficis econòmics, encara que sí contribueixen al benestar comú i practiquen la participació en la vida col·lectiva. Paral·lelament s’haurien d’erradicar algunes activitats inútils i contraproduents (com el màrqueting telefònic o el repartiment a domicili de menjar que pots anar a comprar a la botiga del costat). I regular, regular molt, tot posant fora de la llei aquelles activitats que desestabilitzen determinades professions o activitats empresarials (com ara Air-bnb o la uberització).

Ara bé, si parlem d’igualtat, hem d’anar més enllà de la qüestió purament crematística. La reducció del temps de treball ha d’anar acompanyada d’una participació activa de la ciutadania en els afers públics, com a compensació de jornades més reduïdes. Això vol dir l’adquisició de responsabilitats en els afers col·lectius, com ara les responsabilitats institucionals o en àmbits estratègics com la defensa,  la seguretat o el control de la gestió política. Això, en certa mesura, seria assegurar la “politització” de la societat, no en termes de partits, sinó de “polis”. Al cap i a la fi, parlem d’experiències històriques com la democràcia atenenca o en societats virtuoses com la suïssa, on la ciutadania participa d’una defensa que representa una qüestió massa seriosa per deixar-la en mans de militars professionals. Això vol dir també -i és una cosa que trobo molt a faltar de les esquerres actuals- de compromís cívic.

Perquè, efectivament, la igualtat s’exerceix més enllà del compte bancari, els salaris o l’estatus legal. I té un preu. L’esquerra del darrer quart de segle s’ha neoliberalitzat en el sentit que s’ha centrat excessivament en una diversitat que ha degenerat en un cert narcisisme i s’ha extraviat en els paranys de l’hedonisme, mentre ha permès que una minoria s’hagi apropiat dels espais de decisions col·lectius. I ha optat per un multiculturalisme que s’ha fonamentat a desprestigiar la cultura i la identitat pròpia. La igualtat requereix d’una certa homogeneïtat cultural, lingüística i de valors compartits. Això inclou molt especialment la identitat nacional. De fet, l’esquerra no és esquerra si no accepta el principi d’autodeterminació (el seu desprestigi dels darrers anys s’ha fonamentat en el menyspreu a la catalanitat o l’adopció religiosa del postnacionalisme). Això l’ha destruït, perquè en l’ADN humà la solidaritat només és més possible quan les persones desafavorides per la fortuna són iguals o similars a nosaltres, com ens recordava Tony Judt. L’estat del benestar ha quedat en entredit quan els beneficiaris tenen pràctiques, valors, formes de vida i religions diferents a les nostres, quan veiem que els individus que requereixen del nostre ajut parlen una llengua diferent, ni veiem en ells un esforç per formar part de la nostra col·lectivitat. És un mecanisme psicològic inherent a l’espècie humana: quan juguem a futbol només passem la pilota a qui porta una samarreta dels mateixos colors que la nostra. I en aquestes darreres dècades, hem vist a moltes persones que reclamen pilotes sense estar disposats a jugar amb nosaltres, que nosaltres no els interessem, sinó la pilota. No és racisme, és un mecanisme atàvic de supervivència col·lectiva.

Una esquerra restaurada ha d’entendre com funciona el món. Ha d’assumir el sentit comú que ens indica que una societat ha de caminar junta i en la mateixa direcció. Que una societat ha de funcionar des del sentit col·lectiu que obliga a la responsabilitat individual. Que cal un “nosaltres” que comença per les famílies (una de les institucions més malmeses i que cal recuperar per articular un col·lectiu fonamentat en la cooperació de tothom), i que continua en les comunitats locals fins arribar a la nació. I només quan aquests tres eixos funcionen, des de la diversitat de les classes i interessos no sempre convergents, és quan podem exercir la solidaritat “del gènere humà”, que resa la lletra de la Internacional. Al cap i a la fi, el que explico no és altra cosa que el principi federal cisellat pels anarquistes del segle XIX.  No es pot començar la casa per la teulada, com l’esquerra extraviada ho ha fet en els darreres seixanta anys. Cal una esquerra volteriana, fonamentada en la racionalitat, la planificació, l’escepticisme i la voluntat constructora, i no pas una de rousseauniana, fonamentada en l’impuls irracional i el sentimentalisme.