Aquest cap de setmana vaig fer una d’aquelles recomanables pràctiques d’arqueologia cinematogràfica que tan interessants resulten. En una d’aquestes plataformes audiovisuals on pots trobar curiositats, vaig visionar la pel·lícula The North Star, un film rodat el 1943 que explica l’heroica història d’un grup de joves soviètics que han de combatre la invasió alemanya, i que obertament presenta els personatges des d’una òptica que clarament es pot contemplar com a propaganda favorable a la URSS. No va ser una pel·lícula marginal. Produïda per Samuel Goldwyn, un productor caracteritzat per finançar pel·lícules d’èxit i projecció massiva; dirigida per Lewis Milestone, aleshores un dels directors més prestigiosos de Hollywood; amb un guió de Lilian Hellman; i amb actors famosos –Anne Baxter, Walter Brennan (un dels secundaris de luxe i inoblidable en el seu paper de La Diligència i Walter Huston (pare de John Huston i avi d’Angelica Huston), el film va ser nominat a sis òscars a l’edició de 1944 i obtingué el de millor guió original a Lilian Hellman, probablement una de les millors escriptores de cinemes i intensa memorialista que val la pena llegir.
Pel·lícules com aquestes van proliferar durant la Segona Guerra Mundial. Òbviament servien per fer de cobertura a l’esforç de guerra dels aliats. I això implicava, no només subministrar una quantitat ingent d’armament, camions i subministres als soviètics (fins i tot abans que els Estats Units entressin a la guerra, a finals de 1941. Hi ha l’anècdota, explicada per Joan Garcia Oliver quan mira d’arribar a Amèrica un any abans, i després de travessar Rússia amb el Transsiberià, arriba al port de Vladivostok on troba una ingent quantitat de material made in USA, i on l’anarquista de Reus reflexiona sobre com els nord-americans ja estan preparant el futur de postguerra abans que aquesta esclati. En aquestes circumstàncies, els soviètics, els comunistes que representaven el dimoni pelut del paradís capitalista, passaven a ser els bons, i això es reflectia a la cultura popular, al cinema, a la premsa i qualsevol altra cosa.
La fi de la guerra va comportar un sacseig important. L’aliança amb els russos, com era previsible, va descarrilar. La reconstrucció d’Europa, va comptar amb els diners i la influència nord-americana ja fos per la via diplomàtica (el Pla Marshall), ja fos per la via repressiva (una guerra freda que implicava operacions d’intel·ligència o intervencions militars per evitar l’extensió del comunisme). Els amics comunistes van passar a la condició d’enemics rojos; els enemics nazis van passar a esdevenir els amics alemanys, incorporats en massa, per posar un exemple, entre els valuosos tècnics que posteriorment participarien, com Von Braun, al programa espacial de dècada i mitja posterior. Això també va afectar a la cultura, i molt especialment, al cinema. Tant Hellman com Milestone (que havien estat activistes d’esquerra i pròxims al comunisme, com mig Hollywood) van haver de passar per l’infern del Maccarthisme. Van ser inclosos a la llista negra. Van veure com les seves carreres, i de retruc, les seves vides particulars, van descarrilar. Van ser víctimes col·laterals d’un canvi d’aliances.
L’espectacle vergonyant que va sotmetre Trump al president Zelenski, no ha estat cap anècdota. Més enllà de la censura que podríem aplicar a un empresari que es va fer famòs, molt especialment al programa The apprentice (un reallity show consistent en què aspirants a fer d’empresaris eren humiliats públicament per l’actual president pels seus errors), aquí hi ha elements de fons que no s’analitzen prou. Més enllà de les males maneres de Trump, l’escena curosament coreografiada, tenia la intenció de transmetre un missatge: l’ordre de la postguerra mundial, el món de les Nacions Unides, el sistema de Bretton Woods, l’aliança euroatlàntica, la guerra freda, l’OMC i els tractats de lliure comerç s’ha acabat, penetrem en terreny desconegut, i ens hem d’anar preparant vers un nou canvi d’aliances coherent amb un nou ordre mundial multipolar, encara per definir.
Això vol dir, a la pràctica, que l’aliança euroatlàntica, l’OTAN, ja no serveix. Allò que havia de servir per contenir el comunisme (ergo, els soviètics i aliats), és ara una mòmia. L’actual Estats Units, almenys el que domina actualment la presidència i bona part de les institucions del país, tenen adversaris diferents (especialment la Xina), i això implica un acostament a una Rússia, potser una potència afeblida, malgrat que amb un pes militar més que considerable, on el peó a sacrificar sigui Ucraïna. Això vol dir que els països europeus (especialment l’aliança París-Berlín) queden descol·locats, i completament afeblits des d’un punt de vista econòmic, militar, encara que també com a model social, hauran de reinventar-se o acomodar-se en la creixent irrellevància fa temps instal·lada en la Unió Europea. Els britànics ja fa temps que es van adonar (tret del seu primer ministre Keith Starmer, i la prova és com aquest està essent atacat furiosament per Elon Musk) i miren de retrobar el seu espai en un món tan diferent com incert. El grup de Visegrad (Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia) es van allunyant de la lògica europea i especulen sobre quin pot ser el seu paper en aquest nou escenari.
La lògica del Pla Marshall (protecció militar a canvi de comerç amb els nord-americans i reconeixement de la seva hegemonia, s’ha diluït. En termes gramscians, el vell món s’està morint i el nou encara no acaba de néixer, i en l’interval, apareixen monstres. L’Europa franco-alemanya s’està quedant amb la mateixa melangia amb què Lilian Hellman i Lewis Milestone van haver de suportar el calvari del seu pas per la llista negra. Ningú no té segur quin és el seu paper en el món, especialment quan el neoliberalisme extrem i autoritarisme postliberal, que és en el fons el model propugnat pel nou eix Washington-Moscou, pot sumir el món en la incertesa i la precarietat perpètua en què vivien els concursants de The Apprentice, mirant de competir els uns amb els altres per evitar ser el següent a ser l’humiliat per un president que, en el fons, actua com a jutge malcarat d’un reallity show.
