El mes passat em van passar l’avís per recollir la targeta per obrir els “dits” contenidors intel·ligents en el marc d’uns canvis radicals respecte a la recollida selectiva –de contenidors separats per colors i recollida habitual– que havia funcionat raonablement bé, a partir de la lògica de llençar la brossa en l’espai corresponent quan s’acumula a casa. El nou sistema, implica un enrevessat sistema de dos contenidors i mig (un d’orgànic, un de multiús, i un exclusiu per a bolquers) on s’han de dipositar les deixalles de naturalesa diferent en dies concrets i franges horàries limitades (i els bolquers, només dos dies per setmana). Servidor, que té un doctorat i tinc, dins del que implica les limitacions de la masculinitat, certa capacitat d’organització personal, el troba tan enrevessat que és evident que no me’n sortiré. I potser, el més molest de tot, és la identificació, de manera que quan vaig anar a recollir la targeta a un d’aquells punts (que, per cert, obrien també amb un calendari caòtic) vaig fer servir el sarcasme (potser injustament davant d’uns pobres nois precàriament contractats per a tan ingrata tasca) per si aquella iniciativa tindria a veure amb l’imminent agermanament de la ciutat amb Pyonyang. Perquè és evident que aquesta fiscalització dels ciutadans (on es registra si es fan servir, quan, a quines hores) em sembla una intromissió en la vida personal pròpia de les dictadures, molt per l’estil del carnet per punts ciutadà implantat a la Xina.

Tanmateix, no tenia previst fer servir aquest article per expressar la meva indignació personal, sinó per analitzar el fet des d’una perspectiva més àmplia, que té a veure amb la naturalesa política, i com a l’hora de la gestió, quan l’esquerra (titular de l’ajuntament) ha de prendre decisions i es desqualifica a si mateixa, cometent errors voluntaris i no forçats, que la desacredita en el camp de les idees i en el de l’exercici de la responsabilitat pública.

Servidor de vostès, procedent de classe treballadora, amb certs ingredients llibertaris (dels de Bakunin, Kropotkin i Seguí, no pas del de Freedman ni Milei), sempre ha concebut l’esquerra com a un espai polític que, en la trilogia republicana (llibertat, igualtat, fraternitat), sempre posa l’accent en el segon vèrtex del triangle. O, com diria el també anarquista gallec Ricardo Mella, la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà, la fraternitat com a finalitat. Per tant, esperava d’aquest ajuntament el batlle del qual conec i aprecio personalment, i amb regidors sobre els quals tinc un bon concepte polític i personal, polítiques d’internalització. És a dir, internalitzar els serveis municipals en base a convertir els treballadors de la neteja en empleats directes de l’Ajuntament, o crear una empresa de titularitat municipal de gestió directa, tot evitant deixar-lo en mans d’empreses de serveis que sovint actuen amb l’estil de Los Soprano, i indefectiblement impliquen empreses de l’òrbita de Florentino. Puc entendre totes les dificultats de caràcter jurídic que implica un canvi de titularitat d’aquestes característiques, amb una arquitectura legal especialment dissenyada per blindar els privilegis medievals de les grans empreses de serveis i subcontractes. Algunes confidències d’amics regidors m’expliquen històries de terror quan alguna batllia directament extorquida per gent poc recomanable o per algun sindicat que actua al més pur estil mafiós per preservar els interessos d’aquest nucli d’empresaris aprofitats i obsessionats per evitar crear precedents en la recuperació de sobirania municipal. En el cas concret d’aquest ajuntament, i també explicat per un antic regidor, m’han exposat alguns elements justificatoris d’aquestes decisions a partir de la idea que l’anterior consistori, d’un altre color polític, ja havia signat el contracte, que la suspensió d’aquest implicaria unes sancions més que elevades, i finalment, el comodí comú: les directives europees que obliguen a incrementar el reciclatge, així com altres paquets de mesures que, en el fons, propicien tal indignació global que tenen la resposta, si bé equivocada, lògica, d’una aposta creixent per espais polítics que, per evitar escriure un paràgraf complex i contradictori, farem servir el comodí de la manida expressió “ultradreta”.

Ara bé, expressats tots aquests matisos, la decisió del nou sistema resulta, simplement, demencial, absurda, estúpida, contraproduent. Ja ho hem vist la primera setmana: hi ha més brossa a fora que a dins els contenidors. En una ciutat amb prop de 110.000 habitants empadronats, més uns 30-40.000 que hi resideixen de manera extraoficial, segons també dades d’un antic regidor en base a la informació de triangulació de línies mòbils, hi ha un munt de gent que no té ni pot tenir targeta. Fer servir un contenidor, el gris, que cada dia ha de rebre brossa de diferent naturalesa en una freqüència inversemblant (uns dies cartró; altres plàstic; altres cap de les anteriors), un d’orgànica que només obre tres dies per setmana, i un de bolquers que només permet llençar-los dos cops (no sé com s’ho faran qui tingui tres criatures menors de deu anys, amb una producció de trenta cada vegada que es pot obrir), el caos està més que assegurat. I, de fet, ja es veu que els qui disposen de targeta, aboquen allò que poden quan poden. La cosa és encara més insultant quan tothom sap que en determinats barris, amb una població més problemàtica, aquesta modalitat de reciclatge no s’aplicarà. Evidentment, com ja va passar a Barcelona en l’era Colau, s’han observat fenòmens com el turisme de brossa, la vandalització dels nous contenidors –el luddisme de residus– o l’ús de papereres com a abocadors generalistes improvisats. La qüestió és que a Barcelona, pel que sé, es va rectificar, i la lliçó hauria d’haver servit per a altres consistoris. Tanmateix, l’esquerra és potser el subjecte polític que fa d’ensopegar amb la mateixa pedra una dèria a escala industrial.

Em consta que tant el batlle com la major part de regidors que van donar suport a aquesta mesura són persones extremadament intel·ligents. En una conversa personal amb un antic regidor de la coalició governant, em va revelar que el partit era conscient que una decisió com aquesta tindria un cost electoral elevat. De fet, compten amb el precedent dels ajuntaments del País Basc governats per EH Bildu que van ser expulsats del poder per decisions com aquestes, tot malmetent una gestió, en altres aspectes, positiva. Tanmateix, aquest “sostenella y no enmendalla” fa encara més galdós aquest suïcidi polític i electoral voluntari i a plena llum del dia.

Perquè no es tracta només de la brossa (encara que sí una qüestió prou quotidiana per desautoritzar una gestió administrativa i un espai polític). La construcció de carrils bici per on passa un nombre escàs i decreixent d’aquests vehicles –correlatiu amb una pròspera indústria de la sostracció de les rues rodes i la proliferació de patinets assassins–, juntament amb la generalització de zones verdes i la reducció de carrils al trànsit rodat (mentre que hi ha exactament les mateixes línies i freqüència d’autobusos que quan la ciutat, fa trenta anys, tenia la meitat d’habitants que ara) fa que l’Ajuntament, una administració de proximitat que té com a primera missió facilitar la vida de la gent, es dedica a dificultar-la. La pròxima mesura, la instauració d’una zona de baixes emissions implicarà que les persones amb menys poder adquisitiu, i que necessiten el seu Ford Fiesta dièsel del 2000 per anar a treballar a trenta o quaranta quilòmetres de la ciutat, veuran caure el seu nivell de vida, o fins i tot, perdran la seva feina prou precària. De fet, servidor de vostès, que per qüestions professionals coneix molts mestres que fan aquests desplaçaments diaris, ha calculat que només la reducció de carrils de sortida de la ciutat implicaran una mitjana de dues hores i mitja extres de desplaçament per setmana, o el que és el mateix, una clara pèrdua de condicions de vida i de treball, una major fatiga, una major probabilitat d’accidents. I no, fora de Barcelona, no existeix un veritable transport públic. I encara que hi fos, per què ens hi hem de ficar amb aquella persona que prefereix la mobilitat particular?

Com es pot ser tan insensible? Com es pot ser tan escassament empàtic? Com hi pot haver tanta ignorància sobre l’ànima humana? Ja he denunciat en més d’una ocasió que l’esquerra, especialment aquella de matriu marxista, parteixen d’allò que se’n diu una supèrbia intel·lectual incorregible, d’un idealisme dogmàtic que menysté la negociació amb una realitat sempre complexa i canviant. El component rousseaunià, farcit de bons salvatges sempre disposats a la il·luminació providencial des dels posseïdors d’una veritat unívoca, ha malmès el bon sentit i ha desacreditat les bones intencions. Sovint, l’idealisme extrem, incapaç de resoldre problemes concrets (l’habitatge, els baixos salaris, la inseguretat, la precarietat) acaba renunciant a transformar les injustícies i opta per mirar de transformar l’ànima humana. Que cal reciclar més i preservar el planeta? Qui hi pot estar en contra? Tanmateix, la majoria de persones, legítimament i moralment, no renunciaran al seu benestar en nom d’objectius tan lloables com llunyans i intangibles. Per tant, si no pots alterar les condicions de les persones en un sentit de justícia social, per què no canviar l’ànima humana? Per què no potenciar aquesta resignació davant els inconvenients de les grans idees i elevats principis? Potser és per això que certa esquerra ho aposta tot per l’enginyeria social. A modificar els comportaments particulars de les persones “pel seu bé”. És per això que per a accedir al “paradís socialista”, no es dubta a crear inferns de control, fiscalització i repressió. Potser és per això que al final degeneren en dictadures com la soviètica o la xinesa, on, en nom de la construcció d’una societat millor, no es dubta a mirar de controlar la vida particular de les persones, i a reprimir la dissidència. Com fa l’Estat xinès on, efectivament, amb el seu carnet per punts ciutadà i les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, vigilen quan, on i què deixen els seus súbdits als contenidors, com contesten als seus superiors, o quina intensitat fan servir a l’hora de lloar els seus líders. La nova dreta ho sap, i és per això que acaben fent mesures contràries, a presentar la rebel·lia com a un acte d’afirmació llibertària, encara que tot plegat sigui mentida. No ha transcendit massa la notícia, tanmateix, una de les ordres presidencials de Trump ha consistit a acabar amb el peatge urbà a la illa de Manhattan (que, efectivament, com totes les taxes disuassòries tenen un component altament classista). Els competidors oficials dels ajuntaments d’esquerres, amb el seu programa reaccionari, ja saben perfectament quines mesures han d’implantar per obtenir certa hegemonia en la política municipal. Un dels polítics més llestos (i que irònicament, sempre era presentat com un babau) ha estat Xavier Garcia Albiol, batlle de la tercera ciutat de Catalunya, que és capaç de rebre vots de badalonins independentistes farts d’experiments que no duen massa enlloc. I a saber manipular les contradiccions morals dels seus conciutadans.

El capteniment de les esquerres, especialment quan toquen poder, és mereixedor d’un estudi profund. I caldran uns quants psicoanalistes argentins per treure’n l’entrellat.