La setmana passada el Parlament –amb vots del PSC, PP i Vox votant en consonància– van rebutjar una moció en defensa del català com a única llengua oficial al sistema educatiu. Si hi ha alguna cosa que caracteritza la política institucional catalana post 17 és la seva escenografia barata, retòrica de culebrón i argument d’opereta. Més enllà del capteniment previsible de la sucursal catalana del PSC votant al costat de l’extrema dreta de debò, la de les fotografies de Franco i José Antonio, la resta de forces polítiques, especialment ERC, esquinçant-se la camisa al més pur estil Camarón de la Isla, l’exhibicionisme d’hipocresia és de traca i mocador. Perquè, quan van tenir oportunitat, abans de la renúncia voluntària a la majoria independentista a les eleccions de maig de l’any passat, van mirar sempre cap a l’altra banda. No només això, sinó que per protegir el que queda nominalment d’immersió lingüística als centres educatius podia protegir-se mitjançant un projecte lingüístic únic, elaborat pels competents lletrats del Departament, que evités que jutges malintencionats poguessin encausar directors o mestres. Tanmateix, la resposta va ser sempre la mateixa: l’estratègia de l’estruç, enterrar el cap entremig del desert australià per mirar de no fer emprenyar la dictadura borbònica a la qual tenen tanta por.

Tots els informes periòdics sobre la situació de la premsa, en consonància amb la percepció social, indiquen una degradació de l’estatus social i l’ús públic del català, especialment accelerada des de l’inici del segle, i molt especialment des del post-procés. També s’ha fet més que evident a un sistema educatiu que viu un procés de desmoralització interna que podríem anomenar de “cubanització” (descomposició material i decadència espiritual que contrasta amb una retòrica revolucionària desproveïda de connexió amb la realitat). Fa quinze anys, quan l’enyorada Carme Junyent tenia una de les escasses possibilitats de ser convidada a un acte públic, ja venia denunciant allò que molta gent pensava, i que tanmateix, ningú no gosava dir en públic. Recordo, potser el 2012, que vaig tenir l’oportunitat de fer de moderador en un acte a Girona sobre el tema, i que ningú no se la creia. Anys després, i a la mateixa ciutat, el mateix any que ens deixaria, va dir exactament les mateixes coses que són acceptades com a veritat universal. El català es troba en una situació crítica i a les escoles és cada vegada més anecdòtic. El 2021, el Consell Escolar de Catalunya –del qual tinc l’honor de formar-ne part– va celebrar la seva jornada anual sobre l’ús del català a l’educació (per cert, en un acte fet a Santa Coloma i amb la presència, com a amfitriona i aleshores alcaldesa Núria Parlón), també assenyalava alguns factors sobre els problemes creixents de la llengua a les aules, malgrat que va ser tímid amb les conclusions i amb incapacitat d’influir en les polítiques educatives.

Tant aleshores, en aquests actes públics, com ara, amb els debats més per xarxes que en espais i mitjans oficials, es van exposar diversos factors que influïen negativament en l’evolució de la situació de la llengua. Tothom parlava, amb eufemismes i evasives de l’impacte de l’emigració. Voldria recordar que cap regió europea ha vist una allau migratòria com catalana al llarg del segle, amb un increment poblacional brutal, de més d’un 30% (de 6 a 8 milions d’habitants) en un quart de segle. També hem de parlar d’una precarietat legislativa, amb un munt de normes i sentències clarament malintencionades per reduir la presència pública de la llengua o evitar qualsevol obligatorietat que pugui blindar el seu estatus (i que en els darrers anys s’ha agreujat amb un lawfare sistèmic, com ara l’aberració del 25% o la doctrina “si una família vol”). En aquest sentit, també caldria parlar del col·laboracionisme d’una part substancial de la classe política, així com de les maniobres entre bastidors de la ultradreta econòmica. Aquests són factors poderosos, que tanmateix, no ho expliquen tot.

Entre 1980 i 2000, la situació de la llengua va millorar ostensiblement. No només pel que fa a l’ús social, sinó perquè a l’escola hi va haver una veritable consciència que la recuperació del català com a llengua pública i d’ús normal que va empènyer els progressos. Hi havia elements no sempre tangibles que hi van empènyer aquest procés. La consciència de la repressió lingüística associada a un règim genocida implicava que el restabliment del català esdevenia una qüestió de justícia moral. Tanmateix, hi havia un factor molt fonamental que, aleshores resultava determinant perquè centenars de milers d’antics immigrants i els seus descendents fessin l’esforç d’adquirir una nova llengua i fer-la servir: el català tenia premi.

L’expansió del català durant les dues darreres dècades del segle passat enllaçaven amb un fenomen de la sociologia que resultaven singulars dins el panorama europeu: l’expansió de les classes mitjanes. El català, aleshores, era la llengua majoritària de les classes mitjanes. Aprendre català i fer-lo servir, ajudava a pujar de categoria social. El català obria portes, especialment en algunes professions reservades als sectors professionals intermitjos: el comerç, les finances, l’ensenyament, el servei públic, la sanitat… També era una llengua molt present als campus universitaris, en una època en què les facultats estaven al servei del país, i no pas com ara, obsessionats per una internacionalització que busca sobretot atreure estudiants de Llatinoamèrica. Sé molt bé del què parlo. Servidor prové d’aquesta generació amb avantpassats de la immigració peninsular, com ho eren bona part dels meus amics, del barri, de l’institut, i finalment de la facultat. El català, d’altra banda, obria portes a aquell grup social que, amb tots els defectes del món, implicava una clara millora en l’estatus social i noves perspectives personals.

D’ençà el nou segle, això ja no passa. La globalització i les polítiques neoliberals han tingut com a resultat un aprimament de l’una classe mitjana, cada vegada més afeblida i en retirada. Moltes de les professions que la fornien s’han anat proletaritzant (molt especialment la de l’ensenyament), a còpia d’erosió material i qüestionament espiritual. En resum, el català no té premi. La correlació entre esforç i recompensa s’ha anat devaluant. 

I, parlant sobre l’ensenyament, no és cap secret que aquest s’ha anat degradant en tots els aspectes. Per començar, i tornant a l’experiència personal, el pla d’estudis de magisteri de la dècada de 1980 contenia, a la matèria de llengua i literatura, continguts específics de sociolingüística, que precisament ajudaven a entendre els mecanismes pedagògics i psicològics de la immersió. Els docents que tot just s’estan jubilant en aquesta dècada havien adquirit sòlids coneixements a les facultats sobre com podia funcionar amb eficàcia el programa d’immersió -estratègies de comunicació, actuació, avaluació i capteniment a l’aula, entenent que som els docents els principals referents lingüístics– que s’acompanyava amb una formació que aleshores ens podrien semblar insuficient, tot i que avui en perspectiva, sembla més que brillant: en un pla de tres anys era habitual haver de llegir entre quinze i trenta llibres complets, assaigs acadèmics i alta literatura per cada curs, i elements com la pedagogia es prenien seriosament en una formació teòrica on s’aprenien sofisticats continguts d’organització escolar, estructures, legislació educativa, sociologia, educació comparada, tècniques d’avaluació, marcs psicològics, relacions amb famílies… tot fonamentat en riguroses recerques i experiències amb altres realitats estatals. Si comparem aquest pla d’estudis amb el desgavell espiritualoide i sectari en què algunes facultats han caigut –l’important és que els nens siguin feliços i juguin molt–, on els estudiants de magisteri han passat d’aprendre la tècnica del sociograma per entendre les relacions internes i de poder dins d’un grup classe a tallers de fabricació d’avions de paper, o s’importen perilloses tècniques de sectes pedagògiques com les constel·lacions familiars, o s’aposta tot a l’espontaneisme d’uns alumnes que no saben exactament quina és la finalitat de la institució, n’hi ha per llogar-hi cadires… i plorar asseguts.

Ja ho vaig explicar en aquella sessió del Consell Escolar de Catalunya de 2021. Les metodologies “innovadores” a còpia de treball per projectes i docents “acompanyants” que tant s’han generalitzat a les aules catalanes, representen una renúncia de la immersió i una eutanàsia del català. En un context educatiu on el català és una llengua residual, que el mestre (probablement l’únic que té un domini acceptable de la llengua) calli és el que explica aquesta caiguda en l’ús i qualitat de la llengua. No pots deixar que alumnes de primària que poden tenir un vocabulari de tres-centes o cinc-centes paraules en català, mirin de construir els seus propis coneixements. Si canvies llibres de text (que sovint són els únics llibres que tindran a les mans bona part dels alumnes culturalment més vulnerables) per textos extrets d’internet en castellà, o fotocòpies redactades per mestres amb un domini millorable de l’expressió escrita, estàs condemnant a la mediocritat unes quantes promocions. La mal anomenada “innovació” educativa, més enllà dels múltiples defectes reiterats al llarg de generacions (els projectes van mostrar amplis inconvenients i van ser durament criticats des del mateix moment en què es van aplicar, a principis del segle XX), ha trinxat la immersió i també les possibilitats d’aprenentatge digne. Si es vol protegir el català, contràriament als corrents pedagògics imperants, el mestre ha de ser el centre de l’aula, la prima dona, l’estrella, el monologuista, perquè és ell el referent que els alumnes tindran, el model de llengua que imitaran, l’oportunitat d’ampliar vocabulari, conjugar correctament els temps verbals, adquirir estructures gramaticals, i per tant, disposar de més i majors capacitats perquè, amb una maduresa psicològica potenciada per la institució, poder aprendre pels seus propis mitjans. És el mestre qui ha de dirigir la classe, interactuant amb el parlant novell, corregint-lo si cal, obligant-lo a què pugui superar les pors a equivocar-se, dirigint la conversa. És el llibre de text el que ha de proveir l’aprenent de textos de qualitat, ben escrits, estructurats, ordenats, i encara millor, amb el sentit estètic que permet dominar la principal eina que hauran de servir al llarg de la seva vida. 

I ara, potser arriba l’hora de ser antipàtic. Si hi ha algun element que funciona malament en la nostra tradició educativa, és com s’ha menystingut l’expressió oral. És obvi que l’escolarització no ha estat útil per a alguns milions de ciutadans que han passat, pel cap baix una dotzena d’anys al sistema. Hi ha persones que no parlen català ni sota tortura. Cal fer exàmens orals. El català no només ha de tenir premi, sinó que també, quan no es domina, ja sigui per manca d’esforç, ja sigui per una deliberada hostilitat, també ha de comportar càstig. En una època en què els docents pràcticament tenen prohibit suspendre (quan algú ho intenta, la inspecció et demana una trentena de planes de justificacions i t’obligarà a fer plans de recuperació kafkians), cal enviar el missatge que si no aprens la llengua del país, no et gradues. No tens accés als estudis postobligatoris o a la universitat. Negar-se a aprendre català i a fer-lo servir, constitueix un insult a la teva comunitat, i ha de tenir conseqüències.

Finalment, un tema tabú. Si parlàvem de com s’ha degradat el magisteri –i de fet, els indicis sobre la degradació de les condicions intel·lectuals i culturals dels aspirants ja han estat assenyalats per alguns estudis–, en el cas de la secundària, en un entorn on creixentment s’ha normalitzat una extrema dreta (la de debò, la que té en la catalanofòbia el seu principal tret distintiu– l’hostilitat contra la llengua és manifesta. Això implica, fins i tot, atacs personals contra els docents de llengua i literatura. Aquest és un dels factors que explica el dèficit de professionals. Molts nous graduats veuen que anar a determinats instituts de determinades àrees, és el més semblant a ser destinats a la guerra del Vietnam. I això explica que hi hagi persones que, o bé es plantegen abandonar la professió (un 42% entre els docents d’ESO, segons un estudi del sindicat USTEC·STEs publicat el passat octubre), o bé ja ni es plantegen aquesta opció. En un moment en què les condicions laborals i salarials de la docència s’han enfonsat (els professors han perdut un 25% de poder adquisitiu respecte el 2009, mentre que la seva càrrega de treball no ha parat de créixer), altres opten per la precarietat mal pagada, encara que més tranquil·la, del món universitari, el sector editorial o altres feines menys estressants. I és normal, tenint en compte que bona part de les agressions contra els docents són menystingudes o silenciades per les autoritats educatives. I a sobre, sovint l’administració culpabilitza les víctimes.

Finalment, la tolerància davant els incompliments lingüístics de les universitats resulta esfereïdora. I en aquest sentit, al meu humil parer, tenint en compte que sempre he pensat que la universitat és un servei públic al país, l’única manera de forçar les autoritats acadèmiques a complir amb la legislació lingüística és retirar el finançament públic a tota aquella institució que no garanteixi que, amb l’excepció d’algun màster internacional en anglès, no faci del català la llengua normal de transmissió de coneixement i de relació amb la comunitat acadèmica. Si algú vol sentir classes de dret, enginyeria, arquitectura o sociologia en castellà, té centenars d’universitats en dos continents per triar.

Com deia l’enyorada Carme Junyent, la immersió ha estat una farsa. És evident que si es pretén revertir la crítica situació de la llengua, cal un estat independent, perquè en les circumstàncies actuals, l’estat i els seus poders fàctics franquistes fan tot el possible per reduir el català a la condició de patois. Tanmateix, no n’hi ha prou. Les normes cal complir-les, i sobretot cal una agressiva política de control del sector públic i privat que sancioni aquelles empreses que no atenguin en català al client. Tenim un empresariat ionqui, disposat a qualsevol prou desesperat a qui pagar un salari miserable. Les addiccions es curen a còpia de sancions, administratives i morals.