Aquest conte forma part del recull Contes pidolaires, un exercici d’estil per tal de poder explicar la vera realitat i el dia a dia dels catalans sense caure en el parany de la neollengua opressiva, i l’actualitat absurda, indiferent, insubstancial i irrellevant. Per aprofundir en els motius que m’han dut a escriure només contes a la revista Mirall, llegiu el meu últim article periodístic.

Mala fi fareu, Penteu.

I per què t’estic tractant de vós, Penteu?

Ets un cabronàs, ets una deixalla. Ets, breu, un tirà. Vas llegir Píndar i no el vas entendre. Com el teu pana Alcibíades, vas anar a l’escola de Sòcrates. Vas veure com executaven el mestre i no se’t va somoure ni una unça de misericòrdia: t’era igual! A diferència del teu colegui Alci, tu vas saber fer la carrera com cal. A Tebes, et vas petar el nomos, perquè el nomos te la pela imperialment. La llei—que forta la llei! Això és el que importa. La llei, sempre arbitrària, sempre mal·leable, construeix el tirà. L’imperi de la llei: el teu imperi. Feta la llei, feta la trampa. Fill de ta mare, Agave, vas ser el mascle que l’avi Cadme mai va tenir. Equíon, ton pare, la tenia petita i era baixet, un midget. En el gineceu de les cadmees, amb les teves tietes Ino i Autònoe incloses, et vas bressolar. I allí et van malcriar. Reietó entre dones que et feien massa cas: la llavor del futur tirà. Elles et van donar amor abundant i tu et vas infatuar de tu mateix. No vas entendre puta res, ni de l’amor ni de què va la vida. Et vas creure que ho podies tot. Fins i tot, ja granadet, vas fer venir el Pervertit de l’Edat del Bronze, aquell dit Costin el rumano, perquè straussianament t’expliqués de què anava tot plegat. I de l’infatuat vas passar a l’envanit. A la puta merda el nomos! “Jo tot ho puc”, et devies dir, cridant com un orangutan. I així vas prendre Tebes a l’assalt. Et vas erigir en tirà. I ta mare i les teves tietes, tot sabent el disbarat en el qual t’havies convertit, no van dir res. Patriarcal, les tiranitzaves a elles, també—com tiranitzaves tota Tebes. Cadme vas empetitir perquè no et fes ni ombra ni nosa. D’envanit vas passar a rabiüt, com tots els tirans. I és que el tirà, quan és tirà, quan té tot el poder, absolut, perd el somriure. Tot li és amenaça. Tot, en el fons, li fa por. Fas pena, quina pena que fas, Penteu! Tan fort que et creus. Amb quina fanfarroneria que et presentes. No ets ningú, Penteu.

Et trobem anant aquí i allà, amb els compinxos de la tirania. Ara et trobem mamat a Davos amb els altres sàtrapes de la cosa globalista; ara et trobem encocat fent rodes de premsa a París, Londres o Nova York amb algun titella de la wokada neoliberal capitalcomunista o mant tecnoligarca bilionari malvat. Tu i els teus parleu molt però no dieu res: la neollengua buida. Només us importa de tenir el control, el control absolut, i de fer diners com sigui. Que el negoci no pari, que el capital augmenti sempre a costa de tot i de tothom! Total, us heu carregat el nomos i podeu fer el que vulgueu amb la llei. De la llei a la llei. No hi ha límits: tu ets el teu propi límit i la mesura de totes les coses. Ets el tirà, defineixes la tirania; i la vida tota tant com pots. La diferència entre el camp de concentració i el corporate capitalista és només d’escala. I com que tens permís dels de l’esquerra i els de la dreta, et sents omnipotent. AOC, l’Ilhan i la Greta te la xupen amb delit, mentre que en Costin, en Poso i en Ben et netegen la claveguera del darrere. I tothom content, perquè el règim tirànic i la seva suposada oposició a un costat i a l’altre són u. Són U, tiu! Quina passada, ho tens tot lligat i controlat. Aquí no es mou res. Els legacy media d’una banda, els social media de l’altra; i els podcast bros t’afinen el que et falti, barronerament. Ningú no se t’escapa, mai! Com la brilles, Penteu. I, tanmateix, tens pena perquè tens por. Vas envoltat d’un seguici de llepes i de guardaespatlles. El teu déu és la modernitat, això és, Moloch. Ho has donat tot, tot, tot a Moloch: ho fies tot al seu diner, a la seva tècnica, al seu progrés, a la seva força. I, per postres, el transhumanisme emmusketat t’ha promès que viuràs per sempre.

Vet aquí, emperò, que un estranger arriba a Tebes. No ha vingut ni amb pastera ni amb els traficants de l’Open Arms. Ha vingut a pota, com el bon foll que va al món i tresca per camins i marges tot fent el passatge al bosc. L’estranger diu que és de Lídia, per bé que assevera que sa mare era de la teva estirp, Penteu. I això et posa a mil, atès que no pots reconèixer de cap manera que la teva difunta tieta Sèmele follés sense permís i acabés  mare soltera—dona certament alliberada però, com a tu t’agrada dir, feliçment fulminada. Pel suposat pecat va morir i et va molt bé. Control absolut. L’estranger és la personificació consumada d’aquest pecat de l’allitar-se. Descontrol potencial. Bé prou que has tingut un exèrcit de capellans, laics o religiosos, disposats a propagar les mil mentides sobre el fals pecat de la tieta Sèmele. Si no són mossens d’ample anus, són periodistes en nòmina servil. Només faltaria! Per acabar-ho d’arrodonir, a més, a sobre, l’estranger aquest, que seria el teu cosí germà, té aires monarcòmacs inacceptables. L’estranger de rínxols daurats porta l’amenaça de l’anarquia—un nou món en el seu cor. Quina pena, quina por: quina ràbia! El veus a venir, l’estranger, enllà del Citeró sagrat.

Entra DIONÍS.

És un heroi? És un déu? És un boig? És un nazi? És un mariconsarasa? Ningú no ho sap. El Clamorós ara apareix, ara desapareix. De vegades, es presenta com un rodamon, un pidolaire, un brut, un penjat; d’altres es manifesta amb tota la seva divinal majestat. El seu ordre és el desordre. El seu seny és la rauxa. El rei Bromi duu als homes—però sobretot als seus exèrcits de salvatgines mènades—l’èxtasi de si mateix. En fi, Dionís ensenya que tota realitat és una il·lusió. Els qui s’hi acosten amb respecte i devoció, coronats d’heura, roure i arítjol, són capaços d’entrecapir la vera natura del món: les portes celestials de l’harmonia còsmica s’obren de bat a bat. No és el cas de Penteu. El tirà, en veure’l venir pel Citeró, ha desfermat la seva ira contra el seu cosí germà. No: Dionís és un impostor, un farsant, una estafa. Ha de ser anihilat—executat públicament perquè serveixi d’exemple i recordatori de la força omnipotent de Penteu i el seu ordre sistèmic de l’imperi de la llei de Moloch. D’ençà que Penteu és el tirà de Tebes que la seva pena i la seva por s’han obsessionat pel seu cosinet. El que havia començat com una terror interna seva, amb l’arribada del Clamorós es converteix en raó d’estat. Els soldats de Penteu, nodrits amb pervitin, adderal, soylent green, equilibrats amb xanax i prozac, i divertits amb tussi i futbol, surten rabent pels portals de l’emmurallada Tebes. Mentrestant, els pundits de Penteu creen el relat necessari per presentar Dionís com un terrorista nazi, boig, i de sexualitat invertida. Naturalment, tots els mitjans neguen que Bromi sigui un déu i continuen embrutant i difamant la memòria de Sèmele. Cancel culture contra vius i difunts. L’allargassada ombra del tirà, arreu.

De sobte, les dones de Tebes embogeixen. Vull dir, abracen el senderi veritable. Preses per un #metoo poderosíssim, embriagades pel kykeon sagrat de Dionís, surten totes arrauxades de la ciutat i es perden pel peu-de-mont del Citeró. Deslliurades del trauma, del sotmetiment i de la síndrome d’Estocolm vers abusadors i violadors, les dones de Tebes—incloses Agave, Ino i Autònoe—s’han coronat d’heura. Nues, s’han cobert amb pells animals. Totes empunyen ara el tirs. Dionís les ha posseïdes. Alliberades, viuen de debò, senten de debò i cerquen la retribució de debò. Fora traumes! Fora homes que traumen! Fora tirans que fan viure menys i esclavitzen de totes les maneres possibles! Fora mentides i filtres! La vida vera és crua i es fa sentir fins al moll de l’os. La tirania de Penteu s’esmicola per moments. La llei perd tota la seva força. El nomos retorna en forma de farsa dionisíaca. La tradició, que és el nomos, no es pot assassinar mai del tot. Mai. Les paraules buides de la neollengua penteica recuperen la veritat. Les dones de Tebes ara són bacants extasiades i construeixen un nou (des)ordre. I criden l’esgarip sagrat del déu: evoi! És un ordre que es fa ballant en la natura feréstega, lluny de la modernitat de Penteu i la resta de sàtrapes i tecnoligarques globalistes—adoradors de Moloch, impius contra Dionís. El Clamorós, juganer com és, riu i decideix d’apropar-se a la Tebes que vol humiliar per justa retribució. Es disfressa de penjat, de rodamon humil que passa sempre desapercebut als grans poders del capital i el materialisme.

Penteu mateix surt de Tebes liderant els seus soldats, a l’encontre de Dionís en guisa de brut pidolaire. Ben prests, l’agafen i l’encadenen. Penteu, àvid d’ira contra Dionís, vol descarregar la seva ràbia contra aquell brut que és ben clarament un devot del déu de l’èxtasi. Poc que sap que aquell penjat és el fill diví de Sèmele! I que tomba i que gira, Penteu, vanitós i rabiüt, malda per infligir la seva còlera tirànica contra l’humil devot que juga i juga amb l’homenet. El seu cosí perd els estreps a cada moment i Dionís riu sense parar: riu de la petitesa d’aquell qui es creu tan gran. Tebes ha d’entendre encara que no vulgui, evoi! D’una girada d’ulls, Bromi li enderroca el palau a Penteu, i d’una altra es deslliura dels grillons que li han posat. Amb la mirada fixada sobre el seu cosinet cregudet, Dionís l’hipnotitza. Penteu és ara el titella del déu. Jove com és Penteu i sembla senil—d’aquells tontútils que et signen qualsevol decret, qualsevulla llei. Embogit de debò, Penteu vol envestir les mènades. Vol exemplaritat i celeritat de la tirania. Control absolut. No dubtarà a condemnar-les a cadena perpètua without parole—com a Sant Ted Kaczynski, Sant Luigi Mangione, Sant Aaron Swartz, o el Beat Ross Ulbricht—encara que siguin la seva mare i les seves tietes… De la llei a la llei… Què dic! Penteu és la llei! En la tirania de Penteu, que és la de Moloch, la llei perd la justícia, de la mateixa manera que les paraules perden el seu significat ver. Així, Penteu hipnotitzat, esclau de Dionís, és convençut de disfressar-se per emboscar millor les bacants del Citeró. Es fa travelo disfòric (© AMA, APA, AAP) i ben agençat en la inversió bàquica de perruca i tetes falses, Penteu és llançat amb astúcia contra les dones de Tebes. Dionís vol venjar-se de l’impiu que ha blasmat i destruït la memòria de la seva mare Sèmele, encara que sigui el seu cosí—perquè la família de sang contra sang es tria quan una ànima es forja i la que ens ha tocat pel fat merdós de la parentela es pot destruir amb un buf del numen.

En la seva cordura de kykeon, Agave, les altres cadmees i la resta de dones de Tebes entreveuen Penteu mentre aquest les espia per capturar-les. Embogides del senderi més corprenent, Agave lidera les bacants contra el seu propi fill. Evoi! Dionís juga, riu i balla. Les mènades, en el seu èxtasi, comencen l’sparagmos de Penteu: les dones del #metoo dionisíac executen la retribució final i arranquen les extremitats del matxirulo suprem. El tirà xiscla i brama amb esgarips que fan tremolar el Citeró, però les bacants continuen amb avidesa el seu esquarterat ritual bàquic. A la fi, Agave, triomfant, enarbora en el seu tirs, com si d’una oliva farcida es tractés, el cap del seu fill Penteu. El malcriat ha mort a mans de la malcriant. I totes a una sola veu profereixen el crit sagrat de Dionís. Evoi, evoi, evoi! El tirà ha mort i ha tingut la mala fi que es mereixia. L’ordre de l’anarquia: la veritat, la justícia i la vida s’han imposat. El nomos ha retornat per un instant i ha exalçat Dionís. Les fauces vençudes de Moloch resten closes.

Mort el tirà, passa el que és sabut i, potser, també, és profecia (dèlfica). Tothom plora el gran estadista, que ha estat víctima del terrorisme retributiu del #metoo de les bacants. Les borses s’enfonsen i tots a córrer! El capitalcomunisme s’esquinça la hipocresia i proclama els més ensucrats eulogis. Els compinxos de la tirania es prometen que un crim com aquest no tornarà a passar mai més en l’ordre neoliberal globalista. Els mercats es calmen. Els pundits de l’esquerra i la dreta, wokada i magada, consolen els afligits esclaus de la tirania de la modernitat, vull dir, els súbdits de Penteu. Prometen que es restauraran els falsos seny, ordre i justícia de Moloch. La neollengua retorna, retorna! La llei serà implacable contra els qui han assassinat Penteu, celebrin l’assassinat de Penteu, o pensin que Penteu era un mala ànima que ha trobat la fi merescuda. Pel que fa a les mènades, en una pausa de l’èxtasi, són conscients del que han fet. Amb tot, prefereixen de tornar a l’èxtasi que és vida de debò, i d’embarcar-se a l’exili abans d’haver de suportar un segon més la nova tirania que es proclamarà aviat a Tebes. Dionís, manifestant-se en tota la seva glòria divina, invita les mènades alliberades, especialment les cadmees, a pelegrinar pels camins i marges del boig que va al món. Així, Tebes roman plena de matxis, buida de dones. Penteu el tirà, que les va invisibilitzar totes, ara té el que volia: tots els bros a redós d’en Costin, en Poso, en Ben i tants d’altres ja són ben enfiladets per crear la societat tirànica perfecta. El transhumanisme emmusketat concebrà barronerament tots els nadons minibros en una proveta… sense dones. I tant els legacy media com els social media ho justificaran d’una manera o altra. Perquè tots són u. I la roda de Moloch, amb la boca ben esbatanada de nou, continuarà engolint i engolint les carcasses dels pobres desgraciats de la massa de cuques que tot entenent-ho tot han acabat no entenent res.

I nosaltres? Bé, en Cadme i servidora—sóc en Tirèsias, ben cego però que hi veu més que tots vosaltres—ens unim a les bacants desterrades a pelegrinar per les terres d’Àsia, potser a la Lídia de Dionís, potser al seu Tmolos sagrat. Abraça’m germà Cadme, sento la teva aflicció perquè Penteu era com un fill, però un fill cobrot, un alarb que havia de morir. Has perdut un fill per guanyar un fill, el fill de Sèmele, que també era cadmea! Els sentiments ambivalents són normals. Ho entenc. Però tu saps, germanot. Balla, Cadme, balla. Mira els cels, mira l’ull del déu, el déu que és pare de Dionís, el teu consogre. Sempre hi són, els cels i el Sol. Mira la natura de l’harmonia còsmica. Mira les bacants. I mira aquell pidolaire que les guia, el penjat daurat, envestint com el brau digne—un autèntic devot de Bromi. Pinya, on és la pinya del meu tirs? És talment el Clamorós. El tirà és mort, per molt que fos el teu nét. Mira Agave, la felicitat que té ara; mira-la, tot i haver esquarterat el seu propi fill. El tirà, Penteu és mort… I les dones, alliberades totes—ni una en falta—, ballen i ballen en l’èxtasi que fa assenyat i que sostreu de la bogeria de Moloch. Té, Cadme, cenyeix-te la corona dels devots del déu de l’èxtasi, del déu de l’anarquia. Dóna’m la mà, que jo hi veig clar. T’has pres el kykeon? Ets a punt? Estreny-me bé la mà i crida amb mi l’evoi sagrat.

Balla, Cadme, balla!

Evoi!