Darreres investigacions periodístiques de La Directa van posar al descobert diversos casos d’infiltració policial als moviments socials i l’esquerra independentista. Els reportatges, per cert d’una gran i lloable qualitat i que honoren la professió, van prendre la forma d’un impactant documental que es va estrenar a les televisions i que va suscitar cert, i malauradament efímer, escàndol. Com escàndol haurien d’haver suscitat les compareixences parlamentàries que es van impulsar poc després que transcendís, i que més aviat va permetre exhibir alts funcionaris malcarats i que, com bé resulta el seu galdós paper, expressen un profund menyspreu per la democràcia i la ciutadania.
Malgrat l’escàndol, servidor de vostès no es va escandalitzar. Bé, moralment sí, encara que políticament no, perquè la meva condició d’historiador, i específicament d’història social i política, amb especialment interès pel moviment llibertari, intueix els mecanismes foscos de l’estat, la seva predilecció per les accions il·legals i il·legítimes, i la càndida innocència amb què els moviments socials i les esquerres es deixen infiltrar, ja sigui per les clavegueres de l’Estat, ja sigui per tendències sectàries, ja sigui per potències estrangeres. Només cal recordar una molt recomanable novel·la, L’Agent Secret, de Joseph Conrad; només cal recórrer al passat recent, amb exemples com el Cas L’Scala, en què es va destruir l’incipient ressorgiment llibertari de la Transició. O, sense anar més lluny, i en el context de la guerra freda, com intervenien els serveis secrets occidentals a partir de l’Operació Gladio, amb atemptats de falsa bandera. O, de la mateixa manera, com la Unió Soviètica es va infiltrar i teledirigir el moviment pacifista i antinuclear occidental –el desplegament de míssils a Europa implicava un desavantatge estratègic obvi–, mentre que els serveis secrets occidentals havien fet servir el catolicisme del Papa Joan Pau II –a la vegada que també exportava clandestinament la cultura beatnik– per desestabilitzar els règims comunistes de l’altra banda del mur.
Les infiltracions solen operar d’acord amb tres modalitats diferents. La primera, la més òbvia i bàsica, i la que apareix al reportatge de La Directa –la inexperiència matussera de la policia mallorquina així ho indica– consisteix a extreure informació del moviment, de les seves accions, membres i contactes, fer seguiment dels seus líders i militants, explorar i valorar el risc, i si s’escau, inventar proves falses contra aquelles persones que poden representar un perill potencial (per la seva capacitat de lideratge i honestedat) i deixar-les fora de circulació de manera preventiva. O ni tan sols això, sinó per pur odi i menyspreu a la dissidència. La segona, d’inspiració trotskista, i que no necessàriament va a càrrec de l’Estat –malgrat que sovint puguem trobar complicitats inquietants– és la de l’”entrisme”. Un grup, col·lectiu, moviment polític, partit, sindicat veu com un nucli de persones amb gran determinació i perseverança, acaba fent-se amb el seu control orgànic per capgirar-ne l’orientació política. Giulio Andreotti parlava dels “culodiferro” per referir-se a aquelles persones capaces d’aguantar asseguts a la seva cadira les reunions i assemblees fins a altes hores de la matinada per, havent matat d’avorriment els participants, acabaven prenent les decisions estratègiques que substituïen elements essencials de l’arquitectura orgànica. Quan no és possible dominar-la, o quan consideren que ja no resulten útils als seus interessos aleshores sembren zitzània i generen un caos artificial per destruir-la. La tercera, potser la més significativa i sofisticada, consisteix a la vampirització de tot un corrent ideològic a fi de reconfigurar-lo de dalt a baix, tot alterant-ne els elements ideològics fins a convertir-lo en una mena de zombi, un cos sense ànima actuant al dictat d’altres, sovint els seus adversaris. Aquest sistema requereix la complicitat d’amplis col·lectius, la col·laboració d’un ampli espai intel·lectual –preferentment el món acadèmic, encara que també l’artístic, comunicatiu i l’editorial– i diners, molts diners amb patrocinadors interessats. I encara més, requereix d’una altra condició indispensable: la candidesa i la ingenuïtat dels participants en aquest espai.
Aquesta tercera categoria és la que ha trinxat l’esquerra, especialment en la darrera dècada i mitja. Des del moviment del 15-M i l’Occupy Wall Street a la defensa aferrissada dels boxejadors transgènere hostiant olímpicament a dones, han passat unes quantes coses. Després de l’impacte de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, una part substancial de l’esquerra es va reconvertir tot fent-ne una acurada anàlisi de les transformacions econòmiques, socials i psicològiques propiciades pel neoliberalisme. I, a partir d’un seguit de propostes interessants: la taxa Tobin, la contraenginyeria financera, la supressió dels paradisos fiscals, les primeres experiències de Renda Bàsica, la reducció de la jornada de treball (tot repartint feina i reequilibrant la riquesa), el control públic de les finances i les inversions, els topalls als beneficis i a les remuneracions dels executius, polítiques d’igualtat de gènere, el codi lliure en tecnologia, el control de preus de l’habitatge… es van posar les bases a unes esquerres que, davant la crisi financera de 2008, va posar contra les cordes el sistema. Tanmateix, va fracassar… Probablement les tensions internes del moviment, l’elitisme, la manca de connexió amb les classes treballadores, l’absència de lideratges i d’una estratègia de presa de control de la situació i, per descomptat, per la pròpia força i solidesa del sistema.
Tanmateix, és obvi que un seguit de propostes com aquelles, raonables i populars durant la seva època, representaven un perill per a l’elit globalista i beneficiària del sistema. És així com aquests moviments, que ja aleshores estaven infiltrats com ho han estat sempre, van ser dinamitats des de dins a partir de mecanismes d’infiltració filosòfica i social. Aquells aspectes que, fa vint anys, eren episòdics o anecdòtics –multiculuralisme, diversitat sexual, antiracisme, variants marginals del feminisme, subjectivisme… – es van posar al centre del tauler de joc, tot desplaçant aquells elements de caràcter material i que podien generar consens entre la majoria de perjudicats pel sistema. És així com l’agenda woke ha destruït les esquerres des del seu interior i les ha empès vers els marges del sistema. La defensa de les fronteres obertes –amb els evidents inconvenients de tota mena que implica la immigració descontrolada–; l’emergència d’un feminisme peculiar, que menysprea els aspectes legals i materials i tolera o reivindica la subjugació de les dones al món islàmic –simbolitzat pel vel– o cancel·la qui qüestioni que un home pugui ser una dona a voluntat; o d’un racisme antiblanc que, des del més fosc ressentiment, tracta de culpabilitzar a tot occident a partir d’un seguit de teories històricament simplistes, revisionistes i manipulades de manera maldestra; les que se solidaritza amb Hamàs mentre mira a l’altre costat davant la seva brutal violència sexual contra les dones jueves; o fins i tot que es rebota des del més profund ressentiment contra els cànons convencionals de bellesa… tot plegat han reclòs les esquerres centrals, les que han dipositat els ous de la serp a les universitat d’elit –especialment la Ivy League nord-americana–, i s’han ensenyorit del món del cinema i la comunicació, del periodisme, i de la narrativa del que és políticament correcte –una estreta i puritana ortodòxia– i incorrecte –la dissidència–.
L’esquerra occidental ha estat infiltrada. Sembla que pels seus principals enemics, perquè, d’una banda l’han neutralitzat com a amenaça a l’ordre econòmic mundial neoliberal –han aconseguit que ja ningú no qüestioni el sistema, el de debò, el que té a veure amb el repartiment de poder i riquesa material, més enllà d’algunes consignes buides de contingut– i, amb les seves decisions minoritàries i contràries als interessos populars –l’expansió de la immigració; el soscavament del feminisme, la divisió de les classes populars per raó d’origen; la destrucció dels consensos polítics i culturals; la introducció del ressentiment mutu com a eina de dissolució social; l’entronització de la subjectivitat respecte la realitat; la defensa de les teocràcies islamistes enfront als valors universals…– han aconseguit que bona part de les classes populars s’estiguin passant, amb armes i bagatges, als rengles de la reacció.
Perquè, efectivament, amb una gran habilitat i capacitat de manipulació, els moviments reaccionaris d’arreu del món –en el fons, el capitalisme de tota la vida en la seva versió més gore– estan seduint a amplis sectors d’una població que han vist com les ideologies polítiques que, durant generacions les havien representat, han estat substituïdes per una indigesta escudella ideològica composta de talls florits, de premisses incomprensibles i propostes tan ridícules com desconnectades del que el comú de les persones semblen disposades a assumir. És així com, probablement des dels diners de les monarquies del Golf (que han patrocinat generosament el món acadèmic nord-americà, epicentre d’aquest deliri filosòfic) fins a partidaris de la globalització neoliberal més nihilista (molt especialment el Partit Demòcrata dels Estats Units, els laboristes britànics, i els socialistes europeus), han aconseguit desmantellar l’esquerra (o més aviat inutilitzar-la), i han preparat el camí cap a un episodi més fosc, com el que es prepara a Washington o Buenos Aires, on no només tornarem a les catacumbes de les desigualtats distòpiques, sinó que fins i tot, sense una oposició digna d’aquest nom, trencarem les formes de convivència bàsica per endinsar-nos en la foscor de l’autoritarisme.
